19 de set. 2016

El bufó i el boicot




De fet, m'hagués agradat molt més no saber que existeix un bufó que organitza boicots (remunerats) a un escriptor. És un dels problemes que té viure a l'anomenada "societat de la informació". Perquè mentre que l'obra de Javier Pérez Andújar m'emociona i m'acompanya, la del bufó la trobo prescindible.

El bufó és un clown, un pallasso. El terme se sol aplicar als pallassos que entretenien els monarques i els senyors feudals en temps medievals. Deriva del terme "buffon", francès. Shakespeare va usar aquesta figura en diversos textos, perquè és un personatge que dóna molt de joc: el bufó es podia permetre dir les veritats a la cara de l'amo, cantar-li la canya. Sempre que ho fes en clau còmica. En "Rigoletto", a l'òpera basada en un text de Victor Hugo, és un bufó geperut però digne, i acaba molt malament. En Falstaff també és un bufó que acaba força malauradament, i té menys dignitat que en Rigoletto.

En versió catalana, el bufó és una altra mena de servidor del poder. Hom diria que es tracta d'una perversió del terme, ja que el bufó concret al qual em refereixo i que m'ha dut a escriure està lliurat a complaure l'amo i a riure-li les gràcies. En la seva voluntat de servei al poderós hi esmerça totes les energies. Ho dic encara perplexe, després de veure l'argument d'una astracanada que la premsa explica aquests dies: hi ha un bufó català que ha organitzat un boicot a un escriptor, també català. El motiu del boicot és força previsible: el bufó és un gran sobiranista i l'escriptor, no. El bufó treballa a Tv3 i no vol perdre la feina, i per això se les empesca totes. Demostra una vegada i una altra la seva indestructible afecció al règim, amb una convicció i una militància tan emblemàtica i tan exagerada que hom dubta de la sinceritat o de l'equilibri mental del bufó. Però suposo que aquest bufó català coneix bé l'amo, i sap que a l'amo li agrada ser servit així, servilment. I, sobretot, ser adulat.

L'amo podria ser el senyor Puigdemont, fill de pastissers osonencs i carlins. O el seu sòssies Artur Mas. O Jordi Pujol i Soley, o el senyor Espar i Ticó. O qualsevol dels molts senyorets que han mantingut el país genuflexe i culé, adorant el mite de la caseta i l'hortet. L'amo es perd en la tenebra del temps però ens sotmet agenollats i obedients. El país és de l'amo i els seus còmics també són seus. Per això són els còmics del país, per això són a Tv3.

Abans he dit "el bufó ha organitzat un boicot" però això no és ben bé cert. Cal matisar-ho i analitzar la seqüència. El bufó va proposar anar a xiular l'escriptor, que ha de fer de pregoner en una festa major local. La idea del boicot és posterior i potser no n'és l'autor material, si no tan sols una mena d'autor intel·lectual. Però la cosa no acaba aquí. Finalment, el bufó ha trobat prou mecenes perquè li paguin un contra-pregó. I suposo que la gràcia de tot plegat estarà en fer números i veure a quins dels dos actes hi ha hagut més públic. Ciutadans o súbdits. En aquest país no ens en sortim de construir identitats a costa de recomptes de bons i dolents: des de petits ens fan triar entre el papa i la mama, el Barça i l'Espanyol, Coca-cola o Pepsi.

Quan jo era més jove ja existien els boicots. Quan una empresa acomiadava treballadors, es proposava al ciutadà boicotejar l'empresa, i el boicot consistia en no ser-ne client. Eren boicots organitzats des de baix, per sindicats o grups polítics generalment rebels. El que encara no havia vist mai és un boicot organitzat des de dalt, amb l'aquiescència del poder, el beneplàcit de la señorita de mierda Pilar Rahola i mecenejat per grups empresarials tan desagradables com els del petroli o els vins. (Un motiu més per comprar el vi a la bodega del barri).

Un boicot (a un escriptor!) organitzat des de dalt és un boicot que no fa gens de gràcia. És un boicot temible. Per més que sigui un bufó qui l'hagi induït, això del boicot per complaure els poderosos és terriblement lleig. I fa por: a Munich hi va haver un boicot contra els comerciants jueus. "No compris a les botigues dels jueus", deien. També era un boicot organitzat des de dalt, per grups afins al poder.

Deprés van decidir trencar-los els aparadors. Després, cremar-los les botigues.

Finalment, van decidir exterminar-los.

Als patis de les escoles hi ha nens petits que juguen a pegar-se i, generalment, el joc acaba a plantofades de veritat, amb plors i disgustos. Sabem més o menys com comencen les coses, però ni els millors endevins de la història no han sabut anticipar com acaben. La història, en canvi (l'experiència) ens adverteix d'aquesta mena de començaments enjogassats que acaben en desastre.

Expliquen que el bufó farà un numeret còmic en què apareixerà disfressat de reietó espanyol. Ja és ben estrany, el sentit de l'humor del sobiranisme català: o bé és completament absent o bé sembla un acte fallit dels que explicava Freud. Desitgen els sobiranistes catalans retre vassallatge a un rei-bufó? El seu sentit de l'independentisme és passar de ciutadans a súbdits, tot fent una conyeta catalana? Què en diria, en J.G. Frazer?

Algú dirà que no n'hi ha per tant, i que al capdavall l'independentisme és més folklore que no res. Però hi ha una colla de cosetes que no fan gens de gràcia, i la brometa del bufó i el seu boicot n'és una. Jo, de fet, també penso que l'independentisme és un joc que ningú no es pren seriosament (tret de les xicotes de la CUP, potser -i només potser). Però darrere la "revolució dels somriures" cada cop hi ha més somriures de hiena, potser perquè hi ha calers a guanyar o a perdre. I negocis, chanchullos, llocs de treball, oportunitats. És molt probable que, sense crisi ni Rajoy, aquest independentisme actual no hagués existit mai.

L'opotunisme del bufó complaent amb l'amo que proposa boicotejar un escriptor perquè no pensa com ell només hi afegeix una mica de merda. Potser no passa res o potser obre la caixa de Pandora.


6 comentaris:

  1. No els hi cau bé Pérez Andujar, i és que no els hi agrada res a aquests vailets, estic totalment d'acord amb tu. Ah! la peli aquesta la vaig veure l'altre dia, es cutre salsitxera però té la seva gracia per l'originalitat de l'argument.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que "Payasos asesinos" és una pel·li digna. O més digna que l'Albà.

      Elimina
  2. Podría arribar a ser el buffo botxi... Comenco a no tenir-les totes! Es molt mes greu del que sembla!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, el cas del pregó és més greu del que sembla. Té implicacions seriosament prefeixistes.

      Elimina
  3. Aquesta mena d'actituds són exasperants i esparverants. No m'interessa gens aquest petit país si només acull el pensament indepe ultra i deixa de banda la pluralitat, l'intercanvi, la intel·ligència, la discrepància, la subversió. El llibre de Pérez de Andújar Paseos con mi madre és una declaració d'amor poètica i delicada a Barcelona, i als qui hi viuen, siguin catalans o no, s'hi considerin o no. Jo el proposo com a llibre de lectura obligatòria a l'ESO.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso que "Paseos con mi madre" és un dels millors textos mai publicats per un escriptor català. I espero que algun dia sigui de lectura obligatòria a l'ESO, enlloc de les mediocritats que ara hi ha a la llista. Però suposo que aquest país petit és envejós per definició, i els molesta molt als del pensament únic que els millors escriptors ho facin en llengua castellana. Per més que la llengua castellana sigui la llengua del carrer. Cal confiar en què tot això passarà i vindran temps més intel·ligents.

      Elimina