23 maig 2016

Superconvergència pel pedregar

Josep Pujol votant a les primàries de CDC amb Helena Rakosnik al costat.
Josep Pujol s'apareix al costat d'Helena Rakosnik per espatllar-li el superdissabte
(fotografia de El País).


El rei Mides convertia en or tot allò que tocava i l'Artur Mas sembla un Mides invertit, que trenca tot allò que toca. Que quedi clar que la demolició de Convergència és un fet que m'omple de l'alegria. Tan sols lamento haver esperat per veure-ho fins al 2016.

La llista de desperfectes causats per Mas al seu partit és llarga, però és fàcil de resumir: des que n'és el lider, la pèrdua de vots, de diputats i de tota mena de càrrecs és vertiginosa. Catalunya hi ha sortit guanyant, i per això sento una mena de remot agraïment pel senyoret Mas. Tot i que la seva capacitat de fer mal al país sembla força intacta i per tant continua sent un tipus perillós.

El darrer acte enderrocaire de Mas ha estat la pantomima del Superdissabte, un nom pretensiós i exagerat per a un concepte sardanesc i espardenyaire en la línia clàssica del partit de Pujol. No entenc com és que no el van celebrar al cim de la Pica d'Estats. Suposo que perquè la militància ja no està per aquests trotes.

El superdissabte era un gest per simular que la democràcia ha arribat al partit. La Tv3 s'ha encarregat de mostrar urnes, somriures, camises desbotonades i zero corbates. Però la mala estrella de Mas li ha gastat una mala passada. A la fotografia, quan la senyora Helena Rakosnik de Mas s'apropa a votar, se li apareix al costat el fantasma de Jordi Pujol, sota l'efígie d'un dels seus fills, en Josepet. Ja és mala pata. És com si a Lady Macbeth se li aparegués el fantasma de Duncan quan baixa a sopar. Mala pata o l'obscura venjança del clan dels delinqëunts més patriòtics de la història recent?

Des de la perspectiva literària, Convergència és un sainet còmic i hil·larant, i alhora una tragèdia. A veure si arriba un novel·lista capaç de fusionar els dos gèneres. En Francesc Homs podria ser un bon protagonista, suggereixo. Homs és un nen a la primera escena, en la qual el Gran Jordiet li tusta el cap amb gest de capellà marista. A la darrera, Homs pronuncia un discurs (imprescindible sense corbata) a l'enterrament de Jordi Pujol, que amb la mort obté la impunitat defnitiva.

Homs té alguna cosa de l'inoblidable Onofre Bouvila (salvant distàncies), el protagonista de "La ciudad de los prodigios". I també té un aire del genial Ignatius J. Reilly, el de "Una confabulació d'imbècils" (prenc el títol de la darrera traducció, d'en Xavier Pàmies). La seva passió per les frases fetes ficades amb calçador el converteix en gran candidat a un personatge còmic, una mena de pallasso trist i ridícul que intervé en els grans moments cridant:
-No poseu el carro davant dels bous! No llençarem el barret al foc!

Em temo que, amb el temps, enyorarem els temps de Convergència, perquè al món cada cop hi ha menys elements que ens facin riure. Sense els convergents hi sortirem guanyant en salut mental i en qualitat de vida, però farem menys riallades. És com quan ens vam quedar sense Charlie Rivel.

1 comentari:

  1. Però simplement canviaran de nom i ja està, no? Vull dir que seran els mateixos, més o menys.

    ResponElimina