6 maig 2016

700 anys de misèria?


Després de dinar, l'home tip s'abandona a les reflexions metafísiques. És una estratègia humana per vèncer el tedi i aquella melanconia que s'abat sobre el mamífer fart. A Catalunya, el moment del tedi se sol combatre amb divagacions sobre el fet nacional, el procés, el futur de Pep Guardiola i el mal estat de la llengua catalana. El manifest del grup Koiné va aparèixer, segurament, després d'un dinar massa copiós, durant una mala digestió. Els estómacs de la intel·lectualitat catalana afí al règim solen ser delicats.

He pensat en la qüestió perquè, després d'un cafè (i res més a l'estómac), un savi em va dir:
-A la cultura catalana li arriben 700 anys de misèria.
-Vols dir això de què la llengua catalana se'n va en orris?
-Vull dir que la cultura és miserable, i que no en sortirem.

Reconec que el manifest dels Koiné (que ara han emmudit, vès per on) em va deixar una mica trasbalsat. No saben diagnosticar ni pronosticar, no han entès la història del segle XX. I no obstant això, són acadèmics. Les atencions pal·liatives que proposen per a salvar la llengua catalana són desastroses. Aquests tertulians em semblen sacerdots d'una religió tan oficial com extingida.

Estic d'acord en què la llengua catalana ho té malament, però és ridícul i pervers acusar els homes i les dones que van venir en qualitat de mà d'obra barata. Llavors, quan van venir, ningú no va fer escarafalls per la llengua que parlaven: a treballar i a callar. Ja els integrarem més endavant, els farem del Barça, un curset de català del Consorci, el Virolai i apa, a votar Convergència.

La llengua catalana ho té negre, i tenir un estat al darrere no ho arregla. I molt menys encra si l'estat es fa servir per promoue lleis tan absurdes com aquesta de la llengua oficial única. Si la llengua només serveix per demanar subvencions a la Generalitat i mirar l'horrorosa Tv3, jo diria que no cal aprendre-la. O, en tot cas, no trobaríem motius de pes per usar-la a la vida real. És senzill de comprendre: n'hi ha prou amb pensar què li va passar al llatí. El llatí no tan sols era la llengua d'un estat, si no que com aquell estat no n'hi ha hagut cap altre. I mira'l.

Algun dia (i a poder ser no molt tard) també hem de repensar seriosament això de la immersió lingüística a les escoles. A mi no m'entra que, a un nen de 3 anys, la mestra li digui "no entenc què dius" quan parla en castellà. El respecte per la llengua materna és primordial, i només cal llegir una mica de psicopedagogia i teories de l'aprenentatge per entendre-ho. O investigar què entenen per "immersió lingüística" als països nòrdics.

A mi em sembla que, sense una cultura potent i atractiva al darrere, qualsevol llengua petita ho té fotut. I en aquest país, fins i tot els polítics més rabiosament sobiranistes ni entenen ni volen saber res de la cultura. Saben que cultura i nacionalisme no lliguen, que cultura i independependentisme tribal no es casaran mai, que els únics "intel·lectuals sobiranistes" són els llepaculs, els estèrils.

Sense una cultura potent no hi ha país. L'única "estructura d'estat" imaginable és la cultura, però d'aquesta no se'n parla. Vet quí el drama de veritat. El cinema i el teatre agonitzen, la música s'esvaeix (és cert que encara tenim Els Catarres, però... què vol dir que el grup de pop català de referència sigui una bassòfia com Els Catarres?).

Els tertulians afins al règim solen dir, cofois, que la cultura catalana està en un moment excel·lent. I per demostrar-ho parlen de la quantitat de novel·les que es publiquen. Però el savi em diu: que mentre confonguem la misèria amb l'excel·lència, no sortirem de la misèria en menys de 700 anys.

La tesi del savi em sembla fiable, perquè aquest savi no pretén vendre ni agradar. Ni tan sols no té facebook.
-Les últimes novel·les catalanes que he llegit son tan minúscules i tan pobres que ja caminen per la misèria, joioses i altives -em diu.

Em diu el savi que es publica massa i sense criteri de qualitat. M'explica que la política editorial és la de l'ase i la flauta: ho publiquem tot, a veure quan sona. Es publica indistintament l'inspirat i el banal, el treballat i l'improvisat, el fàcil i el difícil.

-La literatura catalana d'avui -continua- Pateix d'una esgarrifosa falta de gosadia, de fantasia, de goig. S'enfonsa en els dictats de les escoles d'escriptura i els seus dogmes basats en narratives mortes, mediocres, la llei del mercat. Se li diu a l'escriptor que pensi en els gustos del lector, que li escrigui allò que vol llegir: és la celebració de l'estupidesa.

Jo no sóc tan pessimista, això dels 700 anys ho trobo exagerat. Però cal posar-s'hi. Els escriptors (i els artistes en general) s'han de posar a pensar i a llegir què fan i què diuen enllà. No estaria malament callar durant un temps i posar-se a estudiar, reflexionar, fer-se preguntes.

Els polítics farien bé de recapacitar, i quan ho facin veuran que sense una cultura interessant no hi ha res a pelar amb la cosa de la llengua. Que deixin de subvencionar els inútils que els adulen i que inverteixin en les indústries culturals, com fan els francesos. És absurd ser liberal amb la cultura i proteccionista amb la llengua.

De vegades penso que aquesta maledicció sobiranista que ens ha caigut al damunt és la revolució dels ignorants. I no em fa cap il·lusió convertir-me en ciutadà d'un tribu que festeja la ignorància. Això només és útil per a futurs documentals d'una etnografia del deliri.

Quan el savi d'acomiada de mi i se'n va, me n'adono que duc l'estómac buit.

6 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Amic Lluís, ja saps que la "intel·lectualitat" catalana és una entelèquia i que aquesta quimera, ficció, ilusió, invenció, irrealitat i fantasia està fomentada per una colla d'individus incultes i de gestors frívols. Res m'importa que tot això se'n vagi en orris, de fet, és el seu procés natural, car es tracta d'una cultureta tancada i ja sabem que quan una cosa roman tancada acaba prodrint-se. Més ens val un munt de fems que un fet cultural que serveix a una quimera artificial muntada per a enganyar. Quin sentit té un manifest que limita, de qué serveix concedir-se premis a sí mateix i llegir-se constantment els propis escrits.
    Res amic, això és només el principi d'una desfeta. Quin sentit té l'autocomplaença i de què serveix protegir i lloar unes restes miserables? Ens esperen set-cents anys de misèria, sempre ho he dit.
    Què es publica avui en aquest petit país?, quines propostes artístiques són avui destacables en aquesta pobra terra on la gent de seny s'entusiasma davant uns programes de televisió adotzenats i carrinclons?, quina intel·lectualitat elabora un pensament crític d'avast universal i diu NO davant uns polítics que no s'entenen?
    No tinc cap interès en salvar res i tant se me'n dóna que tot rebenti, no espero res i no vull ser salvador de res. Ja saps que em complau el silenci crític.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  3. Ja saps amic Lluís que jo sempre he parlat d'aquests set-cents anys de misèria artística, cultural, econòmica, política. He fet el càlcul i són set-cents anys i ara reclamo la música callada, el silenci i preservar la memòria del jardí ardent.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  4. Que pena, allí donde pensamos que crecian las flores del juego, las que se dan al bardo, al filosofo y al actor. Y solo crecen humildes cardos. La acción directa queda descartada, su propio planteamiento la elimina. Apostar por la cultura va a llegar tarde a estas masas de Salvames e Islas de famosos. Hace años que en Bcna "solo" se habla ingles, auténtica moneda de cambio para cruceristas y panaderos, y demas gremios. Se creyeron superiores, dueños de una lengua mágica y en vez de darla y abrirla generosamente, la convirtieron en algo sectario, politizado, nacionalizado, vehículo de casta y acceso a su élite. El mal de los mediocres.

    ResponElimina
  5. Que pena, allí donde pensamos que crecian las flores del juego, las que se dan al bardo, al filosofo y al actor. Y solo crecen humildes cardos. La acción directa queda descartada, su propio planteamiento la elimina. Apostar por la cultura va a llegar tarde a estas masas de Salvames e Islas de famosos. Hace años que en Bcna "solo" se habla ingles, auténtica moneda de cambio para cruceristas y panaderos, y demas gremios. Se creyeron superiores, dueños de una lengua mágica y en vez de darla y abrirla generosamente, la convirtieron en algo sectario, politizado, nacionalizado, vehículo de casta y acceso a su élite. El mal de los mediocres.

    ResponElimina
  6. Mesures desesperades per salvar un idioma que cada vegada es parla menys al dia a dia.

    ResponElimina