21 d’oct. 2015

L'alcalde, amb la vara ben alta


En Constantí Sugranyes i Gratacós, alcalde de Sant Fèlix de Riutort (prop de Torelló) es va llevar ben d'hora ben d'hora, i ja de bon matí se sentia el cor inflamat de patriotisme. Va repassar mentalment el programa del dia mentre es rentava la cara i va insistir-se a sí mateix en recordar que calia passar per la Casa de la Vila abans d'anar-se'n cap a la Capital. L'uixer li havia estat enllustrant la vara de comandament durant el vespre anterior, i a l'hora de plegar encara estava humida.

Era imprescindible anar a Barcelona proveït de la vara. En aquests temps històrics i convulsos que corren cada detall és important: anar-se'n a Barcelona sense la vara tal vegada significaria perdre l'alcaldia, perquè la realitat i els seus símbols han entrat en una nova relació, més màgica.

Va esmorzar frugalment, en part per les presses i en part perquè no tenia ganes d'esmorzar en companyia de la filla, que darrerament li feia unes burles sarcàstiques i molt inadequades. Però no ho va poder evitar: l'adolescent havia caigut del llit, i mentre es mirava amb ganyota de fàstic el contingut de la nevera va mormolar:
-De debò, papà, que avui te'n vas a Barcelona a fer de majorette de l'Artur?

L'alcalde Constantí Sugranyes tolerava les bromes amb dificultat, i era especialment sensible a totes les expressions que qüestionessin la seva virilitat. Això li passava des de sempre, des de ben petit. La filla devia saber-ho (perquè era llesta o perquè sa mare li ho havia explicat) i per això el narrador infereix que la conya tenia una especial mala bava.

-Els alcaldes catalans, els que som catalans de veritat anem a la Capital a fer un acte patriòtic! -va exaltar-se- Els catalans de veres, els catalans de debò seguem arran! I tu, que per cert segur que faràs campana a l'Institut, també hi podries anar.

La noia va fer un moviment de cap de significat inescrutable, va prendre alguna cosa del frigorific i va marxar. En Constantí va pensar, durant un segon, en aquesta paradoxa: l'alcalde d'una vila de prop de mil ànimes (sis-centes d'elles amb dret a vot a les municipals i cinc cinc-centes a les autonòmiques) no tenia cap autoritat sobre la filla-vilatana.

Mentre conduïa cap a ciutat (amb la vara de comandament llustrosa i refulgent al seient del copilot), va tornar a pensar durant un instant (només un): com havia anat l'organització de l'acte dels alcaldes en suport al President? Qui ho havia convocat? Havien estat els minyons escoltes de l'Assemblea Nacional o els de l'Associació de Municipis? Era cosa d'en Quico Homs? D'en Vicent Partal? Del Vicent Sanchís àlias Desclot? (L'Escrot, com li deia de jove). No ho aconseguia recordar.

A la ràdio, la Mònica Terribas glossava el tema del dia: la figura del President Mas i la coincidència amb no sé quin fet històric que afectava un antic President, de nom Lluís Companys. A en Constantí, la comparació entre Mas i Companys el trasbalsava, perquè des de petit li havien explicat (tant a casa com a les Joventuts Nacionalistes) que el President Companys havia estat un mal president de Catalunya: d'esquerres, revolucionari, amic dels anarquistes, advocat dels obrers folloneros, internacionalista, adúlter, ateu, espiritista. Aquest afany en comparar-lo que mostra ara la premsa catalana d'ordre insinua que Mas és adúlter? Ateu? Que practica l'espiritisme? Aquest Artur...! De vegades no sap pas com cal interpretar-lo.

En passar per Montcada i Reixac, una interferència perversa a les ones hertzianes va fer que la veu de la Terribas es descompongués, i que en el seu lloc hi aparegués algun coi d'emissora clandestina, que dedicava un especial informatiu a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, un tipus que també fou afusellat un mes d'octubre. Qui dimonis devia ser aquest Ferrer? La veu deia que en Ferrer i Guàrdia tenia un monument a Brussel·les i cap a Catalunya, tret d'un monòlit a la seva tomba de Montjuïc, potser perquè al poder català li agrada especialment que en Ferrer estigui mort i ben mort.

En Constantí va donar una ullada a la vara d'alcalde que reposava silenciosa al seu costat. Li agradava aquesta imatge: el símbol del poder, ben trempat i silenciós, obedient, erecte. Aviat el podria alçar davant del president, en honor del President. Va procurar eludir el dubte: el President davant del qual alçara la vara màgica podia ser, com Companys, un home ateu? Adúlter? Filoanarquista?

Va decidir no tornar a pensar fins al vespre o l'endemà, i deixar-se endur per la cita amb la història que l'esperava a la Capital catalana. Va oblidar els dubtes i en Ferrer i Guàrdia, la brometa ofensiva de la filla adolescent. No es pot pas viure una data històrica amb dubtes i noms de vells revolucionaris al cap.

4 comentaris:

  1. marededéu, marededéu, salvans d'aquests patriotes d'opereta. Un aplaudiment per l'escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé pas si encomanar-me a la Mare de Déu en aquest mal pas, perquè en la versió catalana i montserratina sempre l'he vista una mica convergent...

      Elimina
  2. Un molt bon escrit. Admeto que aquest ball de bastons dels edils fent pal.li i el braç del Mas amb el simbol dels quatre dits, em resulta francament inquietant. Tot i que hi fossin les CUP...

    ResponElimina
  3. PERO DE QUE COI CREUS TU QUE VIUAN EJUNTAMENTS,PARTITS I FUNDACIONS?..."DE DONDE SACAN PA TANTO COMO DESTACAN",PER EXM.CIUDADANOS?...LA CAMPALANS EN EL SEUS BONS TEMPS,REMANAVA MES CALERS QUE "CX",O SIA QUE FORA CARETES DE DIGNITAT OFESA,EL PP.QUE BAT REDORDS DE "MERDA"FA ESCRAFALLS,COM UNA SRTA.CURSI...DINS ERC.SI MOU UN MUNT DE PEIXETES QUE ES PORTAN L'OLI,I ELS E.R.E.S. D'ANDALUCIA FAN FREDAT¡¡¡

    ResponElimina