14 d’oct. 2015

El cas Víctor del Árbol


[Abans de començar: demano disculpes a en Víctor del Árbol per usar el seu nom com a paradigma, o com a possible paradigma].

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) acaba d'obtenir el Gran Premi de la literatura policíaca francesa per la novel·la "Un millón de gotas" (2015). Aquest premi, que també havia recollit fa anys en Manuel Vázquez Montalbán, suposa la consagració de l'autor en el panorama de la narrativa europea.

El 2011 va publicar "La tristeza del samurái" (Editorial Alrevés), que fou traduïda a 10 idiomes i best seller a França, un país lector i apassionat pel gènere negre. El 2012, els francesos li van concedir el Prix du Polar a la millor novel·la negra europea.

Les vendes i el reconeixement d'en del Árbol fan que puguem afirmar, sense risc de cometre imprudències, que és l'escriptor català amb més projecció exterior (supera en Jaume Cabré, el qui sol constar oficialment com a autor més projectat).

Davant d'aquest fenomen em demano per què la premsa escrita i els mitjans audiovisuals nostrats presten tan escassa o nul·la atenció a un autor amb tant de relleu. Un relleu que no és tan sols "exterior": m'intriga que un autor que ven molts exemplars tant al sud com al nord del Pirineu no sigui visibilitzat ni tan sols per aquesta raó. Fins on arriba la magnitud del nostre complex d'inferioritat? Quin paper hi juguen les nostres envejes, les nostres mesquineses, la nostra mirada de miops voluntaris?

Estem habituats a què la Tv3 menyspreï la literatura produïda a Catalunya, però cada nou menyspreu de la premsa genera noves qüestions. Jo me n'he fet algunes.
  • Tal vegada ens trobem, un cop més, davant del vell debat (tediós i repetit) sobre si un autor català que escriu en llengua castellana és realment un autor català. Seria trist que un país que reclama respecte per la diversitat lingüística (i nacional, i identitària, etc) no sabés practicar-la quan en té l'ocasió. Els cristians i els docents (fins i tot els docents no cristians) solem parlar de "predicar amb l'exemple". Demostrar que Catalunya és un país no tan sols respectuós amb la pluralitat si no que creu en la riquesa que representa la seva pluralitat seria més bona estratègia que mostrar-se excloent, refractari o ignorant.
  • Víctor del Árbol va ser membre de la policia autonòmica catalana durant deu anys i ara és una de les figures més rellevants de la narrativa policíaca europea: tan sols aquest punt de vista diria que ja té un interès periodístic obvi, difícil de passar per alt per part de la nomenclatura periodística dels mitjans públics o subvencionats (subvencionats amb una generositat insòlita al país de les retallades en sanitat i educació). De nou em pregunto: el problema és que s'expressa en castellà quan escriu? Algú es nega a acceptar que els fills dels immigrants poden escriure millor que els autòctons. Algú nega que la realitat és real. Que la immersió lingüística és un fracàs galàctic.
  • La figura de l'escriptor i la seva obra no tan sols són absents en la premsa escrita i audiovisual catalanes (La Vanguardia va recollir la notícia del darrer premi francès en un text breu o brevíssim), si no que en els cercles de la intel·lectualitat catalana resulta quasi sorprenent sentir-lo anomenar. En algun fòrum llegeixo que Víctor del Árbol és un escriptor "comercial", com si els altres escriptors pretenguéssim no ser-ho, com si haguéssim decidit que és preferible no vendre en nom d'una suposada excel·lència que es defineix per vendre amb prou feines dos-cents exemplars de cada novel·la. 
  • Em demano si en aquesta qüestió no hi intervé el factor de l'enveja d'un cert nacionalisme, el mal tràngol que suposa reconèixer que un autor català d'expressió castellana obté millors resultats que els seus fills predilectes, predilectes perquè escriuen només en català i perquè són decidits partidaris del processisme.
Els debats vells són feixucs i ploms justament perquè són vells, i hom diria que fa molta mandra repetir-los. Tornar a discutir si en Vázquez Montalbán era català, si ho és en Juan Marsé, com cal considerar en Terenci Moix o què aporta la veu de Javier Pérez Andújar a la literatura catalana no sembla que siguin qüestions del segle XXI. I no obstant el tedi de la vella diatriba, Víctor del Árbol ens torna a dir (sense voler-ho, n'estic convençut) que alguna cosa no està resolta en aquest país.

El dia que en Víctor del Árbol sigui glossat, entrevistat o lloat per un mitjà audiovisual "espanyol" no faltarà el qui parli de greuge, d'ofensa o de botiflerisme.

Els debats i les paradoxes no resoltes fan tanta pudor de podrit aquí com a Dinamarca. El paper del periodisme públic (i amb més urgència en el cas del periodisme públic català) sembla que hauria de ser ajudar-nos a avançar, plantejar noves mirades, recollir més punts de vista.

I tal vegada demostrar amb fets que aquest país és un exemple de pluralitat, que sí que es creu la riquesa de la diversitat. Fer-se l'orni, obviar i menysprear ens fa provincians i antiquats. En aquestes actituds no hi ha cap promesa d'un projecte nou ni interessant.


2 comentaris:

  1. N'havia sentit a parlar alguna vegada més que als diaris, diria que, el va entrevistar el Basté a RAC1, ai Lluís, si és digués de l'Arbre en comptes de del rbol, els mitjans li farien més cas. Per cert, algú ho havia de dir, els Carvallhos del Montalban eren bastant fluixets, molt sobrevalorat l'autor.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se m'havia acudit escriure sobre la qüestió però en clau sarcàstica, ressenyant un autor fictici anomenat Artur de l'Arbre o alguna cosa així, que seria una icona nacional. Sobre el del Árbol real, penso que és una persona honesta que no ha esquivat dir què pensa del "procés", i segurament aquest posicionament explica que els mitjans nostrats no se'l mirin (de fet, em xoca que el duguessin a RAC1, però sí és així està molt bé). Si el va entrevistar en Basté no tinc ganes d'escoltar l'entrevista, per cert. Aquest home em posa malalt.
      Respecte d'en Vázquez Montalbán, em sembla un bon autor sense ser un geni, però sobretot una figura densa, complexa, que feia bon periodisme i bona poesia i que explica una època del país i de les nostres vides.

      Elimina