1 juny 2015

Xiular l'himne: procés de medievalització suficient


Abans de res em cal explicar que no comprenc les passions que desvetlla l'espectacle de la lliga de futbol entre la major part dels meus contemporanis. De res no em valen les teories antropològiques que parlen de la substitució incruenta de les guerres tribals, ni els malabarismes conceptuals que expliquen coses com ara l'element cohesionador del Barça.

Recordo que el meu pare, que de molt jove jugava al futbol en un equip de Barcelona, suposava que els seguidors del futbol havien de tenir un component homosexual molt agut, perquè altrament no podia comprendre quin interès podia tenir mirar vint-i-dos homes en "calçotets" durant dues hores (sic). Mon pare tenia aquesta mena d'idees, més aviat senzilles i sobretot incorrectes políticament, però que serveixen per expressar la perplexitat.

Luis Goytisolo explicava el mateix, però a la manera dels intel·lectuals: l'escriptor diu que, l'any 1975, va inferir que un cop mort Franco l'espectacle del futbol decauria perquè era una estratègia de la dictadura per estupiditzar la població. També va suposar, en conseqüència, que la població s'interessaria per altres qüestions i que una cosa tan burda, primitiva i estúpida com el futbol desapareixeria.

Tot allò que gira sobre el "món del futbol" em resulta estrany i trampós: la magnitud dels diners privats i públics que s'hi destinen no respòn a cap altra lògica que a la de les "bombolles" que ja coneixem. L'atenció que mereix per part dels mitjans (escandalosa en el cas dels mitjans públics) és indigna i demana una reflexió urgent per part dels qui dirigeixen aquests mitjans.

Entenc, això sí, que és fàcil i divertit jugar amb els sentiments i les emocions més bàsiques i més elementals, i que saber-les canalitzar és molt útil per mantenir l'ordre social, ja sigui en dictadura com en democràcia: cada cop costa més de distingir els dos sistemes. Una pseudocultura de l'entreteniment basada en els esports competitius evita conflictes, canalitza i dissol la tensió social i al damunt dóna enormes beneficis a una xarxa de mafiosos, especuladors i mala gent en general.

El darrer episodi que he hagut de suportar m'ha deixat atònit. En un gir fabulós dels guionistes del règim, a un partit de futbol se li ha afegit un nou valor: el públic va xiular l'himne espanyol i la figura(ota) del rei. Per més inversemblant que pugués pensar-se, el señorito Artur Mas ha fet declaracions al respecte. Així com Alícia Sánchez Camacho. La fiscalia de l'estat diu que s'ho estudiarà. La Tv3 li dedica tota una edició de "Els matins", els diaris ho destaquen a la portada, infinitat de polítics expressen la seva opinió sobre el cas. El desplegament dels aparells del sistema és enorme: cal que el poble entengui que el partit i la xiulada són qüestions veritablement molt importants.

Potser l'estat i els mafiosos del futbol han conclòs que el futbol és insuficient per estupiditzar-nos i han trobat oportú afegir-hi altres elements que excitin les emocions primàries. Deuen haver pensat que, després dels resultats de les eleccions municipals en què el sistema ha patit un terratrèmol de grau 8, calia retornar el client a l'estat catatònic que ofereix el futbol sumat al nacionalisme. I els ha sortit rodó: duc una estona escrivint sobre futbol.

No entenc què ha passat. Si hom no vol escoltar l'himne espanyol ni accepta la presència del rei al camp de futbol... no seria més lògic i més coherent quedar-se a casa? No tindria més sentit que el seguidor del Barça indignat per l'himne i el rei li demanés al seu equip que no competeixi en aquesta "copa" i que la boicotegi? Jo estic en contra del menjar-merda de McDonald's i per això mai no he entrat en un dels seus establiments. No se m'acudiria mai entrar-hi, comprar un Big Mac i un got de 50 cl de Coca-cola i a continuació xiular el caixer mentre em cobra, o xiular mentre menjo dòcilment assegut a taula, tot mastegant aquella bassòfia.

En temps medievals, el poble acudia a veure els tornejos de cavallers que es batien en duels esportius, tal com se'ns explica a Ivanhoe o a Robin Hood. Em demano si aplaudien el senyor feudal preferit, el mateix que els putejava: els cobrava els delmes, els mantenia a la misèria, etc. Posem que sí que l'aplaudien, perquè no devien ser ximples i devien saber a quines represàlies s'exposaven en cas de no fer-ho.

Mil anys més tard, el poble acut amb gust al camp, paga l'entrada sense queixar-se, aplaudeix la colla de milionaris que corren en calçotets, manté canals de televisions públiques que li expliquin trenta-tres vegades la gran gesta, festeja amb pirotècnia, crits i alcohol la victòria de l'equip més ric. Però, això sí, xiula l'himne i el rei per reivindicar-se com a poble superior. Vet aquí el progrés.

________
Nota: el títol de l'article és una paràfrasi del títol d'un novel·la memorable d'en Manuel de Pedrolo, "Procés de contradicció suficient".

8 comentaris:

  1. d'això va la cosa, estem encara en época medieval amb rei, serfs, delmes, llevat en principi del dret de cuixa. Quan a la pitada no és gran cosa mes que una performance, una tocadeta de bemolls inofensiva, una rutina institunacionalitzada cada final de la copa del rei, si hi participa el Barça o el Bilbao.
    Quan al futbol, ho va dir Galeano: el futbol és el més important de totes les coses que no tenen importància, i jo em pregunto: és que hi ha alguna cosa a la vida més important que el futbol? ....em sembla que no, o asi me lo parece.....

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus com estem, Francesc: ara l'acció de xiular en un camp de futbol esdevé un debat sobre la llibertat d'expressió. Increïble. Suposo que ens volen reduir a micos xiuladors, i convènce'ns que el xiulet és un producte de la voluntat nacional. Ja ho deia el bisbe Torras i Bages: Catalunya serà xiuladora o no serà. Dit d'una altra manera: vota CiU i xiula.

      Elimina
  2. Realment qui ha generat la polèmica per una xiulada? Ha estat el govern que ha creat una comissió contra aquest fet per tal d'aplicar mesures sancionadores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, jo diria que la qüestió és més complexa. EN primer lloc perquè el negoci del futbol és un negoci llòbrec. En segon lloc perquè els dos governs (el governet català i el central de l'estat) estan en hores molt baixes i necessiten maniobrar com sigui per arrossegar-nos als seus debats estúpids sobre la identitat nacional.

      Elimina
  3. No volia desviar-me del tema de la xiulada però volia comentar la il·lustració dels clicks:
    Molt ben trobada la il·lustració del post amb els seus "il·lustres patrocinadors".
    El quart paràgraf resumeix molt bé tota la martingala que hi ha al darrera de tot plegat i en concret d'aquest esport; martingales que molts altres esports com l'hoquei herba mai somiaran i que només coneixen a Terrassa.
    Resumeix molt bé "la mare dels ous" del fútbol. Suposo que a EE.UU. deuen tenir les seves bombolles amb el bàsquet, el bèisbol i el seu fútbol americà.
    Per què a Europa i en concret a alguns països europeus el fútbol té aquest pes?

    Com deia em quedo amb el 4t paràgraf que resumeix molt bé l'essència de tot plegat:
    "Tot allò que gira sobre el "món del futbol" em resulta estrany i trampós: la magnitud dels diners privats i públics que s'hi destinen no respòn a cap altra lògica que a la de les "bombolles" que ja coneixem. L'atenció que mereix per part dels mitjans (escandalosa en el cas dels mitjans públics) és indigna i demana una reflexió urgent per part dels qui dirigeixen aquests mitjans."
    Per cert...parlant d'atenció escandalosa que presten els mitjans la Formúla 1 també és un altre cas d'atenció escandalosa d'alguns mitjans sobretot públics (tv3).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gabriel: gràcies per mencionar la il·lustració. Després de remenar molt vaig escollir aquesta perquè destaca Qatar i Bbk, que són ds indicadors de la foscor paorosa que domina el futbol-espectacle. Són incomparables en poder i capacitat de manipular i comprar interessos, opinions i voluntats, però idèntics en la maldat que els inspira.
      Sobre la Fórmula 1... algun dia he d'escriure respecte de la cosa, però m'indigna tant que potser acabaria al jutjat per difamacions i ofenses a l'honor. No precisament dels mafiosos que controlen aquesta barbàrie, si no contra els poders públics que els mantenen, subvencionen i emparen. Només cal veure la sobrereacció del presidentet Mas quan Ada Colau va insinuar que calia analitzar la subvenció pública al circuit de Montmeló.

      Elimina
  4. Lluís,

    Un molt bon post, fins i tot es podria dir que en aquest apunt m'has llegit el pensament. Estic fartíssima que hi hagi aquests intocables: els bancs, el futbol, el MWC i la Fórmula 1. La sagrada quatrinitat. Tots els bilions que mouen aquests temes han d'estar fiscalitzats, cal veure on van a petar tots aquests grandíssims beneficis i cal veure com cal que repercuteixin en la ciutadania: en impostos, en redistribució equitativa, en contractes dignes. Si no és així, de què ens serveixen? Serveixen a uns quants, i punt.
    Sí, i m'exhaureix el futbol i ara els xiulades controlades i induïdes... No ho sé... cada cop trobo que em sento menys d'eixe món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per comprendre el poder dels "intocables" només cal veure com reaccionen tan genuflexos els nostres polítics. Mas opina sobre un partit de futbol, la fiscalia també. El conseller Puig (sospitós de múltiples corrupcions que algun dia sabrem) va reaccionar iradament contra Colau per donar suport a l'ocupació del MWC, etc.
      Allò que fa pena, però, és que nosaltres participem del seu joc i convertim una anècdota tan petita com energúmena en un tema de debat. Als camps de futbol hi floreixen tota mena de barbaritats, estupideses i violències que mostren una de les més lamentables facetes de la humanitat: com és que aquesta xiulada adquireix de sobte un caire èpic? Ens ho haurien d'explicar els genuflexos redactors i directius de la Tv3 i els assessors polítics a sou dels poders econòmics. És llastimós que haguem de suportar aquestes humiliacions.

      Elimina