28 juny 2015

La vida després



Hi ha una vida silenciosa que viu als llocs d'on la vida va marxar. Les arrels fendeixen el formigó, les fulles s'arrapen a les parets i la humitat i les larves roseguen les bigues a poc a poc, fins a fer-les caure per convertir-les en el nou substrat on floriran les ortigues. No sabem si aquestes fustes enormes van fer cap soroll quan es van esfondrar, perquè no hi havia cap oïda per sentir-ho.

Hi ha una vida minúscula, de petits insectes que corren i salten i volen allà on abans rondinava la màquina i els obrers somiaven una altra vida.

No hi ha res com la ruïna de l'era industrial per comprendre què vol dir "història". Res com aquestes naus abandonades per sentir-se viu i per saber que jo, aquesta figura que camina coberta de roba només és un esdeveniment en el temps. És la millor teràpia que conec contra el mal de creure'ns importants, contra la fe cega en el "jo sóc", "jo penso" o "jo sempre dic". No sabré mai si la psicologia existeix, però sí que sé que passo pel temps (i no és el temps el qui passa sobre meu).

Aquella Catalunya de la indústria minera, de les colònies textils del Llobregat es va extingir i dorm sota un mantell verd de fulles i tiges, i marietes i mosquits i lluïssor d'humitats. Aquella forma de perdre la vida sent obrer ja no existeix, tal com no existeixen els amos que vivien poc més avall, a la mansió imponent i vagament romàntica on escoltaven els lieder de Shubert al gramòfon.

L'escola on els fills dels obrers aprenien les competències bàsiques per ser futurs obrers (disciplina, atenció, obeir, escriure el nom al capdavall del contracte, restar les pessetes del salari) és una pila de pedres i de teules esberlades. El què roman dempeus de la façana es vincla endavant com un gegant mineral i ferit de mort.

Fa una calor infernal, perquè hi hem arribat a punta de migdia. Cada punxada dels esbarzers i cada esgarrinxada d'ortigues és dolorosament amable. Deixo a la terra les gotes de suor.

La silueta de les ruïnes explica que venim de l'horror i que les arrels ens devoraran. És l'instant dels ulls, aquest parpelleig fugaç, el qui pot extreure espurnes de bellesa. La natura després.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada