4 juny 2015

El Celler de Can Roca


Als anys trenta, als EUA, no tan sols hi va haver el Crack de la borsa: la realitat és que, a banda d'uns quants brokers que es van suïcidar, centenars de milers de persones van anar a l'atur i a la misèria, l'assistència social es va col·lapsar i els carrers anaven plens de persones demanant almoina, dormint als parcs i oferint-se per a treballar al mercat negre, a qualsevol preu. L'emigració interior es va disparar i va generar èxodes, va baixar l'esperança de vida i van prosperar tota mena de negocis foscos.

En aquella dècada -i en part de la següent-, es van estrenar alguns dels grans musicals que avui encara són valorats: 42nd Street, la llista de films de Ginger Rogers i Fred Astaire i posteriorment les de Gene Kelly. El cinema mostrava una vida plàcida en què les persones canten entre luxes i ampolles de xampany, plats de caviar i mansions fastuoses. Els productors de cinema van argumentar que el poble, que ja passava prou penúries, volia veure luxe i felicitat a les pantalles. Que el poble necessitava somiar.

A principis del segle XXI i a la Catalunya post-crack bancari, post-rescat bancari i immersa en l'estafa més gran mai vista (anomenada "retallades pressupostàries" pel govern d'Artur Mas), les coses no són massa diferents. La diferència tan sols és una qüestió de mides: a escala catalana, que és petiteta. Incapaços de produir grans musicals, els catalans ens hem de conformar amb assistir a algunes eufòries patriòtiques que creen la il·lusió d'un país imaginari on tot anirà bé, a alguns concursos i a les marathons de Tv3 i a celebrar la designació de El Celler de Can Roca com el millor restaurant del món. Catalunya necessita somiar. O més ben dit: cal que ningú no es desvetlli.

El Celler de Can Roca, de Girona, és un restaurant on el menú baratet val 135 euros (sense comptar-hi la beguda ni els cafès), i on el suggeriment de la casa és un menú degustació més complertet, que en costa 190 també sense beure. Tan sols aquests preus ja el desacrediten com el millor lloc del món per menjar-hi, però això només es diu en veu baixa i als cenacles de les persones crítiques, torra-collons i aixafa-guitarres. La consigna dels mitjans del règim és que tots els catalans hem d'estar orgullosos de ser tan catalans com els germans Roca, com si per haver nascut a la mateixa comunitat autònoma compartíssim res. I per això la Tv3 no es fatiga de retransmetre els festejos de la família Roca (rodejats de desenes de conciutadans), i és molt previsible que els germans recorrin els platós televisius, on se'ls induirà amb facilitat a relacionar els conceptes "millor" i "Catalunya" una vegada i una altra.

La relació de Catalunya amb la gastronomia elitista és tot un tema que algun dia, més endavant, algú analitzarà serenament. Entretant, però, cal parlar de la relació de Catalunya amb l'alimentació dels catalans i amb el seu nivell de vida. Perquè d'ençà de 2009, en què la "crisi" va començar a destruir llocs de treball, salaris i sobretot prestacions socials, la vida dels ciutadans nascuts i/o atrapats en aquest racó de món ha empitjorat molt. La pobresa es fa visible arreu i especialment a la llista de la compra.

Tothom coneix algú que està a l'atur. Alguns (unes 700.000 persones) el veuen cada cop que es contemplen al mirall. L'esperança de vida va baixant, i cada cop que es publica un nou indicador és més baixa. Ara ja tenim indicadors per districte, i sabem que entre el Raval i Pedralbes hi ha un desnivell de més de deu anys en espectatives de continuar viu. Caldria veure en quines condicions parlem de "vida", però això és més pelut. L'esperança de vida està relacionada amb l'atenció sanitària però sobretot amb l'alimentació.

Les beques de menjador dels infants escolaritzats a Catalunya han caigut en picat, i malgrat el petit repunt del darrers curs (magnificat amb una maligna alevosia per la consellereta Rigau), el nombre d'infants en risc de malnutrició no para de créixer. Com el creixement de les malalties i els problemes psicològics i cognitius relacionats amb la deficiència en l'alimentació. Cal fer una mencio especial a l'entitat Banc dels Aliments (sonorament patrocinada per La Caixa), que explica la demanda en ascens sostingut. Organitzacions privades d'ajuda als més desafavorits com Càritas espliquen el canvi en el perfil de la persona que hi acut: no tan sols aturats si no persones que treballen però que tampoc no aconsegueixen alimentar la família amb dignitat.

És el futur allò que s'està malmetent en el silenci de les estadístiques pessimistes mentre celebrem els èxits internacionals de tres cuiners de Girona que venen menjar a 135 euros l'àpat. Com serà aquest país quan els infants malnodrits arribin a l'edat adulta?

Als anys 30, als Estats Units, no tan sols es va produir cinema de luxes i alta societat. També hi va aparèixer el cinema de terror, el de zombis i el cinema negre.

A Alemanya i en aquell temps, Leni Riefensthal va rodar "El triomf de la voluntat": cinema de propaganda nacionalista que va exaltar l'arribada de Hitler al poder. El missatge és senzill: Alemanya és un gran poble que serà ric i ple quan s'alliberi dels pobles que li roben els quartos. Els pobres deixaran de ser pobres i tot anirà millor. Tan sols cal confiar en l'Adolf.

4 comentaris:

  1. NO ÉS AIXÒ COMPANY, NO ÉS AIXÒ. PERÒ COLLONS, S'HI ASSEMBLA MOLT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, és evident que les situacions tenen punts en comú. L'explicació és que l'estat i els seus mitjans practiquen des de fa milers d'anys la mateixa estratègia per domesticar-nos.

      Elimina
  2. ... Uy Lluís, te van a crujir, mira que atreverte a comparar "el procés" con la Alemania de 1930........bueno, aquí hay gente que confía en el Arturo,.....por supuesto no es lo mismo que el Adolfo, aunque comparten algunos rasgos: la megalomanía, la descalificación del adversario, la utilización de los medios de comunicación para sus fines........

    .....yo pienso que la maratón de TV3 es una de las mayores vergüenzas de Cataluña: se deja a la compasión y a la caridad (como las mesas petitorias franquistas para los pobres) la solución de los problemas y las desigualdades, en lugar de utilizar la justicia social y la progresividad fiscal........la apoteosis fué cuando se hizo hace algunos años una maratón ¡contra la pobreza!, esa misma pobreza que el Govern dels Millors fomenta e incrementa por un lado, para luego apelar a la caridad de los catalanes. Lo triste es que mucha gente se lo cree, se sienten orgullosos de contribuir a ese fraude, de demostrar al resto de España lo solidarios que son (he leído muchos comentarios en las redes sociales vanagloriándose de ello) sin querer darse cuenta de la inmensa tomadura de pelo. ¿El Celler de Can Roca? seguro que muchos catalanes (incluso pobres) están muy orgullosos........(esto nos pasa por no haber nacido suecos, decía un tal Perich)........

    ResponElimina
    Respostes
    1. Isaac: no sería correcto comparar la Cataluña actual con la Alemania de los años 30 por varias razones. La primera es una cuestión de escala de los mapas. La segunda es que no es bueno frivolizar y banalizar el nazismo, algo que se usa con una facilidad fantástica y sólo sirve para enmascarar los conceptos. Una periodista escribió hace poco sobre el argumento de la "reductio ad Hitlerum", un planteamiento que que encantó.
      Sin embargo, todos los nacionalismos comparten estrategias y eso sí es lícito decirlo. Es decir: no por querer evitar la comparación odiosa hay que callarse. Fíjate en que el PP acusa de nazismo al independentismo catalán, y a la inversa sucede lo mismo.
      Más allá del conflicto nacional actual (que me tiene muy fatigado), los estados -y las naciones, etc, incluso los pueblecitos- tienden a transmitir un estado de euforia permanente: todo lo bueno es consecuencia de nuestra bondad y todo lo malo consecuencia de las injerencias extranjeras. Es de eso de lo que quiero hablar en el texto.
      Sobre la "marató" de Tv3 parece algo rescatado del baúl de los recuerdos franquistas, es una práctica bochornosa que se ha enquistado en los hábitos de este pésimo canal de tv. Alguien proponía hace poco cambiar los parámetros de la marató en los términos siguientes: la Generalitat paga todos los proyectos de investigación en sanidad y deja a la marató la recaudación para sufragar los gastos de los mossos de esquadra, los salarios de los diputados y las retribuciones a los asesores políticos. Aunque sólo lo hiciesen una vez, sería fantástico.

      Elimina