10 gen. 2015

Mas&Verdaguer



Escric una novel·la que parla del jove diaca Joaquim Vinader, ordenat a la Seu d'Urgell el 1911 i destinat a una parròquia del Pirineu lleidatà. Un jove clergue que admirava Jacint Verdaguer fins i tot abans d'adonar-se que compartien les inicials. La vida del diaca fou tant o més atzarosa que la de mossèn Cinto, si això fos possible.

Entre els poemes que van impressionar en Joaquim hi ha aquest que va musicar molts anys més tard en Roger Mas, en un dels instants més aguts de la inspiració. Cada vers del mestre conté una veritat i un argument, de manera que de cada vers se'n podria organitzar una història, un conte.

Allò que és màgic i allò que és estrany, la tenebra i la llum. El temor per la normalitat del vulgar. Tot és dins del poema. Per estimar la vida cal estimar molt la mort.

D'un misteri volava a un altre misteri

Res no és més estrany que el món, res més estrany que la normalitat dels dies en la seva successió serena on els nens creixen seguint un patró irracional que insinua il·luminacions fulgurants. Res no és més estrany que un món que enyora el fulgor del llamp que et descavalca de la seguretat d'una nòmina cada dia trenta.

És sols lo començament
lo que prenies per terme
i ençà i avall
la immensitat es oberta
i allà on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada