4 gen. 2015

Al-wadi al-kabir


El Guadalquivir al tomb de l'any és un riu d'aigua fangosa, d'un fang de blancs esquitxat de flamencs. Guadalquivir de l'antiga frontera amb el regne de Granada del qual en queden records turístics i ruïnes, que és el destí natural de tots els regnes.

Hi fot un fred que pela perquè bufa el vent des del nord, l'invisible riu de vent que sobrevola l'aigua. A les ribes tot ens vol dir que tot és efímer i escàs. El pas dels dies i de les paraules... observo l'obstinació de les barques velles i abandonades per esdevenir fòssils: els objectes recorren a la fossilització perquè només els fòssils perduren una mica més.

La terrible història d'Andalusia, la història dels pobles pobres i dels senyoritos de mierda. Camino per la vora del riu i penso que tal vegada trepitjo la terra de la duquessa difunta, aquell espantall que s'ha estrenat de cadàver després de viure cadavèricament la boda gòtica que va reportar la revista ¡Hola!. Penso en l'admirable editorial Siruela que fou obra d'un dels fills de la duquessa zombificada, penso en el poeta García i la seva obra infinita, inacabable. I sobretot penso en l'Enrique Morente.

Penso en els deltes dels rius i en l'antiga metàfora dels deltes dels rius. Recordo que m'estic dret en una bola de pedra i aigua que gira enfollida per l'espai, llençada a 780.000 kilòmetres per hora en la negror infinita, i em sorprèn pensar que haguem decidit barallar-nos i fer guerres damunt d'aquesta boleta folla que es precipita enmig del no-res. Mai no he entès la vida. Seria més fàcil creure en déus i adorar Chtulhu que no pas comprendre això.

M'agrada molt sentir com el fred em fa espetegar les mandíbules a la riba del Guadalquivir en l'any en què en faig cinquanta, enmig del delta, això és tot el que sé dir.


1 comentari: