1 de set. 2013

Dones d'aigua



La història del meu poble no és tan petita com una llista d'efemèrides, oportunament escollides d'un imaginari sovint molt trampós. La història del meu poble no és una guerra entre dos reietons, en la qual el paper dels súbdits és anar a morir al camp de batalla per defensar la bandera del senyor de torn. El senyor crida aneu a defensar la vostra llibertat, però els súbdits morim pels privilegis del comte.

La història del meu poble s'ofega i es perd. Els esbarzers i les heures cobreixen la meva història i una tarda de finals d'estiu li faig una mirada trista.
La meva besàvia ja rentava roba, i la meva àvia i la meva mare i les seves tres germanes. Jo mateixa vaig començar a rentar mocadors als 11 anys i no vaig parar fins fa dos anys, quan ja en tenia 78. Així resumia Joaquima Botey la seva vida.
Els dilluns, de matinada, caminaven set quilòmetres fins a Barcelona per recollir la roba bruta a les cases de famílies acomodades, com el propietari dels magatzems El Águila, el comte Prim, Domingo Sert, els Bertran, els Vidal Cuadras… Carregaven els sacs a l'esquena i tornaven a Horta.
Després havien de separar la roba, marcar-la i passar hores i dies esllomant-se als safarejos amb les mans submergides en aigua gelada, lleixiu i blauet. El sabó s'elaborava a casa, aprofitant restes d'oli… Primer es feia la roba més neta, després, la més bruta.
A continuació tocava aclarir, estendre, plegar, repassar les peces, fer comptes i tornar la roba a les cases a Barcelona. Altre cop carregada a l'esquena. Set quilòmetres més. La meva àvia va morir el 1928 i el meu pare deia que havia mort 'morta de cansament', com molta gent.
Avui, mentre ressonen trompetes i proclames i s'agiten enormes banderes pels terrats, les herbes cobreixen lentament i amb dolor els safarejos, aquesta és la història del meu poble.

Cau la tarda, el sol s'amaga rere el turó del Carmel, l'aire du aquell inici de fredor que anuncia la tardor i el retorn dels fantasmes.

______________________
Les fotografies estan fetes al carrer d'Aiguafreda, al barri d'Horta de Barcelona.
(El fracaso bar és a Vilapicina)
El text citat està extret de l'exposició Qui té roba per rentar? 

8 comentaris:

  1. no fa pas tant d'aquest passat de misèria, sense seguretat social ni cap dret de benestar social.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les condicions laborals d'aquell temps, que tant van costar de superar, són les que ara ens proposen els nostres governs (tan patriotes ells).

      Elimina
  2. Una historia que, no por repetirse de uno a otro punto cardinal, deja de conmover. A lo peor, los señoritos de siempre sueñan con mujeres y hombres con el espinazo doblado y las manos encallecidas y con sabañones.

    Retazos de historias. Historia misma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parece que hemos vivido unos años de sueño o de bonanza, ahora les tienta volver a tener una clase obrera como aquélla.

      Elimina
  3. Al carrer Aiguafreda potser queden els últims safareigs d'Horta, però una veïna del carrer em va explicar que no eren aquests els que servien per rentar la roba dels senyors de Barcelona si no uns que estaven al carrer Llobregós, just a sota del carrer Aiguafreda, allà on ara hi ha l'escola del Torrent de can Carabassa.
    http://llibreprimer.blogspot.com.es/2008/11/aiguafreda.html

    La palmera ja no hi és :( Se la va menjar una "família" de Rhynchophorus ferrugineus
    http://llibreprimer.blogspot.com.es/2011/07/morrut-de-la-palmera.html

    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, crec que tens raó, alguna cosa he pogut llegir. He visitat el teu blog, molt interessant, i gràcies per les puntualitzacions... pobra palmera!

      Elimina
  4. Pocs llocs em produeixen tanta alegria com el carrer Aiguafreda. I no hi ha més raó que la que dius: aquesta és la història del meu poble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix em va passar a mi: quan vaig ser al carrer d'Aiguafreda em vaig sentir com qui retroba un vell amic!

      Elimina