El mal no només ve per Almansa

Havia caminat per una nau antiga i buida fins a quedar extenuat. Deuria ser la ruïna d'una fàbrica tèxtil, perquè l'aire desprenia olor de nàilon, naftalina i zotal. Al capdavall hi havia una porta menuda, custodiada per una dona amb mirada canina: Despulla't abans de contemplar el rostre del Déu, em va dir. 

Dòcil i mut, em vaig despullar. Llavors ella va indicar-me que entrés de genolls. En la penombra trista i groga de dues espelmes vaig distingir la butaca vermella i el cuc repugnant que s'hi cargolava al damunt, d'una pal·lidesa semitransparent. Deuria tenir sis ulls negres com sis botons de nàcar. Crec que vaig vomitar allà mateix. 

Em vaig despertar ajegut en un sofà d'escai i vag vomitar altra vegada. El vòmit va esquitxar unes rajoles lletges, de color marró amb taques negres. Vaig arrossegar-me sobre el líquid tebi fins a trobar el lavabo. Pel camí una dona xisclava el meu nom i es burlava de mi. La vaig maleir en veu baixa. 

Vaig arribar al wàter, però ja no em quedava res més a l'estómac. Llavors vaig sentir un esbufec ofegat, i el clapoteig de la larva que avançava pel corredor. Estava segur que algun dels seus sis ulls em descobriria. No tenia sortida. Les cames no em responien.

Volia escriure un conte de terror ambientat en una vella colònia tèxtil de la riba del Llobregat. Però només vaig ser capaç d'escriure aquest fragment, i ni tan sols no sé si és el principi o el final, o un simple gir argumental, una estratègia narrativa o una anècdota. Potser només un somni premonitori del malhaurat protagonista, que pot somniar en qualsevol moment del relat.

Sento un horror vague i glacial cada cop que, anant per la carretera, entreveig el perfil sinistre d'aquestes colònies, ara quasi banalitzades i museïtzades. Intueixo la sordidesa i la malignitat dels patrons --sovint grans prohoms de la pàtria, amb carrers que duen els seus noms--.

La història explica que venim de l'horror una vegada i una altra, i que el Llobregat baixa ple de sang i de morts, de misèria i de tristor. Escric això perquè temo que algú vol reescriure la història, i fer-nos creure que la maldat només venia d'Almansa.

El que repta per les ombres

Als setanta-cinc de la batalla de l'Ebre

quan els cacics nacionalistes i transnacionals van vèncer els pàries sense pàtria. La guerra no s'ha acabat mai.

Pujant des de la ribera de l'Ebre i després d'una carretera seca i costeruda, de traçat eixut, el cotxe frena. L'home xaruc m'indica una balma amb l'índex. A la dreta, davall d'un desnivell, oculta entre els ametllers i la bardissa. Un camí de pols du fins la roca foradada. Aquí els ocells no canten, les llagostes emmudeixen i un únic núvol s'atura al bell mig del firmament. L'aire és més fred. Un esbarzer es belluga i trenca el silenci. Allà dins, alguna bèstia invisible gruny o ronca. Espera o m'espera.

Fa un temps vaig escriure sobre Patiente Darton, l'infermera anglesa que va venir al meu dissortat país per atendre els ferits i els morts de la guerra infinita. Era aquí, en aquest antic hospital improvisat dintre la roca. Vaig pensar que la seva història d'amor amb un milicià de disset anys era llegendària. El soldat va morir als seus braços i el relat va voler embellir una història trista --vaig pensar llavors.

Però fa pocs dies vaig rebre un correu anònim: En una discreta ceremònia, les cendres de la Patiente van ser escampades a la Cova pel seu fill Bob i la família, tal com creia que hauria estat el desig de la seva mare [...] Aquest desig intuït pel fill en una mare em du a pensar que la història d'amor deu ser certa, i que Patiente va voler retrobar el soldat moribund en aquest lloc, tornar en forma de cendres per poder burlar el temps, cendra que vola i que penetra la terra i respira, i respiro. Creia en la teoria dels móns paral·lels, el temps maleable i les super-cordes?

M'assec sota la roca gris, renegrida per espelmes apilades que s'enfilen com una catedral gòtica contra el cel mineral. Una gota d'aigua em cau a l'espatlla, una altra em frega el pòmul, s'atura, rodola lenta per la galta, es penja de la barbeta i cau entre els meus peus. És així com m'adono que he vingut descalç. No ho puc comprendre. Els peus nus damunt aquesta terra groga i rogenca? On he perdut les sabates?

La bèstia que roncava dins de l'esbarzer ha canviat de lloc, i arrossegant-se com un cuc ràpid ha arribat davant meu. Ara estossega rere unes pedres blanques a pocs metres de mi, damunt les quals brilla una taca de salivera cerosa que rellisca suaument. El nuvolet que romania enmig del cel ha mudat el color i ara és marró brut, i es nua com una serp ferida de mort. L'olor del socarrim i la pólvora arriben entre crits calcaris.

La guerra no es va acabar mai, al meu país. Soldats de moltes llengües moren a les trinxeres, la bèstia repta veloç entre la pols. L'enemic -que sempre du la paraula llibertat estampada al seu front de hiena- assalta de nou, proveït de noves disfresses i de noves banderes. Fa veure que construeix cadenes de solidaritat, però sé de veres que només vol colgar-me la cadena al coll i fer-me esclau o moribund dintre la cova, altra vegada.

Una boca pudent infestada de maldat em mossega el cor, ferides les costelles. Sento el cruixir dels ossos i els teixits, premo la mà que m'acarona el front encès per la febre i mormola:
-Dear boy, poor boy.

Després, més allunyada, sento una altra veu i la remor fosca de la bèstia que marxa, arrossegant-se sadollada vers els marges de les oliveres. No sé d'on ve aquesta veu nasal i afectada, no la reconec i no obstant em sona familiar. Potser ha doblegat el temps.
-In the History of the World there has been only one war. The war of the rich against the poor... This war is not over.

Ara el núvol és gris de cendra i cau del cel com una pluja dolça sobre el meu cap, obro els ulls i la boca, sóc la terra que beu la pluja. Pluja de cendres.

Una pregària per Sara Annabel Lee

Una nit vaig arribar a la casa, a través d'un bosc. El bosc dels silencis i els gossos assalvatjats que reguen la molsa de mala bava. Món feral. Els fulls del diari duen imatges d'un apocalipsi ridícul, però m'hi embolico perquè escalfen aquest cos baldat i dolgut. Potser he passat massa temps perseguint l'home que era llop de nits i lluna plena, i així finalment sóc la fera. És quan m'adormo que em trobo, m'abraço i m'apunyalo. Recordo vagament la novel·la de Dürrenmatt on el policia esdevé assassí i al final confessa: he passat tant de temps posant-me a la pell dels assassins...

Em vaig llevar a la casa buida i la vaig explorar a poc a poc. De jove havia somiat molts cops en un casalot enorme i llòbrec. Jo, que sempre he viscut en els pisos petits de la perifèria. Ho havia somiat tantes vegades que em demano si no he entrat en un somni antic i gastat. Era una casa tètrica que va voler ser majestuosa cent anys enrere. El meu país dissortat i mesquí és com aquesta casa, una ruïna pretensiosa. Dreçada enmig del camp eixorc, proclamant als quatre aires quiets un orgull grotesc per la boca d'un finestral buit, boca esdentegada, cul. Democràcia. Drets humans, memòria històrica... valors petits i buits que només signifiquen submissió, classe obrera venuda, estúpida classe mitjana. La cultura europea i occidental és una mercaderia que ningú no compra, un excrement.

Els cavalls morts baixen pels rius de la vella Europa. Peixos malalts i reinflats com funcionaris (zombis rodanxons i ben pagats) dels antics estats proven de mossegar-los. Les aigües podrides arriben al mar Negre. Catalunya naufraga, també, entre altres desenes d'estats que van preferir la sobirania dels parlaments a la fam dels ciutadans. Fins i tot el cadàver rodanxó i acèfal d'un tal Junqueras flota pel Llobregat, avall.

A migdia m'allito de nou sobre la màrfega de fulls de diari. Atanso el catre al solet que penetra la vidriera i llavors descobreixo la fàbrica abandonada, més enllà de l'era. Llegeixo el rètol: Sara Lee. Sento una punxada a l'estómac i em dic que és la gana. O la pena. Un filòleg em va explicar que hi ha unes illes de l'Oceà Pacífic on no existeix la paraula pena, i és allà on més persones se suïciden cada any, perquè no saben dir tinc pena. La veueta més puta em diu que aquest doloret també podria ser el càncer, perquè el pare i la mare --i algun avi-- van morir a mans del càncer.

Quan em llevo ja és mitja tarda, vespre. Llegeixo als meus llençols Detroit i Detroit em fa pensar en Boston, i Boston en Annabel. Annabel Lee. Thomas Ligotti, la darrera lectura que vaig llegir, els estranys capricis i el no-sentit. Llavors sento el xerric de la porta que s'obre i les passes apressades que avancen tan de dret, els peus nus xipollejant en la bava que vessa de la gargamella. Em pregunto qui va deixar un rastre de baves que du del llindar  de la porta fins al meu jaç i fins a mi. Estic perduda des que el llop em va batejar Sara, i per això no oferiré resistència.

Amarga Marga Rugall

Disset de juliol, les onze del matí dins un bosc mediterrani

Invoco el nom de la bruixa damunt la pedra antiga amb una estranya giragonsa, per protegir-me. No sé si cal protegir-se, però és un vella argúcia de nigromant. Tot d'una el cel s'enfosqueix i es posa a ploure, però no canvio l'ordre de les vocals. M'amago a la balma i contemplo com les gotes fertilitzen la terra. El llenguatge de la natura és críptic i simbòlic. Tot sol, com un foll antic, llegeixo els versos d'una poeta morta sota el ritme de les gotes. Balma, núvol fosc i aigua: tant de bo d'aquest úter en sorgeixi un home nou.

Fa uns instants, els motors d'uns quads esberlaven la màgia silenciosa, i ara han emmudit. Potser els ha engolit un avenc miraculós que se'ls ha obert sota les rodes i per fi rodolen en un infern de benzina i màquines ardents als budells del món.

Una bèstia estranya tresca un xic més enllà de la roca, invisible entre les herbes altes. Després s'endinsa al bosc. Si és cert allò que explica l'historiador de la Vall Fosca, Catalunya va inventar la cacera de bruixes. Mentre desfaig el camí avall, sota grans gotes calentes, sento una presència que m'observa oculta entre les alzines. Per un instant intueixo el somriure agut de la Maria Mercè Marçal. No m'he après el poema de memòria però em ressona. Sempre m'ha fascinat aquesta mescla d'erotisme i d'esoterisme popular, lúcid i fosc, de la poeta.

Una dona sense home
és com un peix sense bicicleta

XII 

Els teus llavis. La fruita. La magrana... 

Àngel rebel, tot olor de gingebre.  

Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre. 

Vine amb verdor de pluja. Sargantana 

que em fuges pels cabells, sense frontera, 

al bat del sol, ales d'ocell nocturn! 

Serves per cor la Lluna o bé Saturn  

i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa 

Com una serp, cargola't al meu ventre 

i cerca'm, amb verí d'amor, al centre

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.

Ens fitarem errants, i en el desvari 

la lluna, cega, encendrà l'escenari.

La música de la meva vida no era de Lluís Llach

Hi ha músiques que ens acompanyen una part del viatge. Músiques que ens emprenyen una part del viatge. I després hi ha músiques que ens van acompanyar durant un temps però ara ens emprenyen.  També hi ha persones que fan aquestes funcions. La higiene i la salut ens empenyen a fer net.

L'anarquista -sempre pendent de la higiene i de la salut- decideix donar al foc allò que és del foc per imperatiu universal. La vida passa, la música passa. L'univers perviu. L'univers ens sobreviu.

I en tot cas mai no cremaria Johann Sebastian, per més alemany que sigui.

I en tot cas, demano al bon déu que puguem decidir si volem seguir el camí de la bondat o l'altre  camí. En això sí que estic decidit a voler decidir si vull decidir si vull reclamar el dret a decidir

Youssef

Youssef, la vida tan estranya i tan perillosa. Diuen els diaris que et van disparar quinze bales.

El meu poema per tu consta de quinze versos, però la suma dels quinze no pot restar l'efecte de cap ni una de les quinze bales que he ajudat a pagar amb els meus impostos. En el nostre món, la pistola pot més que la ploma. A Catalunya som molt lluny del temps en què la ploma podia més que l'espasa. Tot i sabent en quin país visc, et deixo el meu poema.

1. Vas néixer pobre en un país pobre.

2. Vas emigrar per continuar sent pobre en un país de gent ignorant que es considera rica, perquè que es pot permetre el preu de 15 bales per a tu.

3. Vas intentar aprendre la llengua i la cultura del país que es volia aprofitar de tu i vas descobrir, perplex, que el país autoanomenat Catalunya aspira a passar d'expoliat a expoliador.

4. Vas descobrir que aprendre la llengua i els costums de l'amo es diu integració.

5. Vas buscar una feina entre les feines reservades als pobres.

6. Vas aprendre a fer-te invisible a l'Europa de la transparència.

7. Vas buscar la supervivència com sigui quan el país d'acollida no et dóna feina.

8. Vas descobrir que la misèria pot ser més angoixant a la bonica Europa.

9. Vas saber que Omar Khayyam i Ibn Al-Rumi són poetes desconeguts a la terra dels rics.

10. Vas intuir que els noms de Omar Khayyam i de Ibn Al-Rumi sonen com a terroristes a les orelles dels depredadors.

11.  Vas comprendre que els policies són idèntics a tot el planeta, i que en tot cas sempre disposen de 15 bales per a tu, i per a qualsevol altre pobre pària.

12.  Vas intuir que la vida es pesa i es valora en balances diferents depèn de la classe social i del país on hagis nascut.

13. Vas intuir que el país d'acollida no és racista, tan sols odia els pobres.

14. Vas saber --perplex-- que hi ha una Subdirecció General de Drets Humans i una altra dedicada a la Immigració amb funcionaris ben pagats, oficines cèntriques i programes molt ben editats. Vas descobrir que aquestes oficines i aquests funcionaris no diuen res de tu, Youssef, ni tan sols quan caus abatut per tres patrulles de policies covards en una carretera secundària. 15 bales. Quinze.

15. En el darrer instant vas dubtar del país on vas trobar la mort sota 15 bales. Fou al Marroc o fou a Catalunya? Hi havia cap diferència de veritat?

Joan Serra, coreografia de la mort i la ressurrecció

Vaig conèixer en Joan Serra a Esterri d'Àneu ara fa dos anys. Tant a ell com a mi ens hi va dur la feina, i vam coincidir a la mateixa escola. El juny del 2011 va ser especialment lluminós. Recordo unes tardes brillants, i l'aire fresc que baixava desbocat des de la Bonaigua cada vespre, les tempestes sobtades que em feien córrer avall a mig camí, quan m'enfilava pels camins. Vaig tenir la sensació de viure dos mesos màgics, lluny de tot i de tothom. No vaig enyorar ningú perquè tot era ple de llum i d'amor.

Em van explicar històries sobre el Grial, que està amagat un xic més amunt, poc més enllà de Son. Algunes tardes ens trobàvem amb en Joan a la terrasseta de Cal Costa i fèiem una cervesa. O dues. La impressió que em va fer en Joan Serra és la d'un entusiasta. Entusiasme en el sentit grec i etimològic del mot. És cert que en algun instant es va queixar de les retallades, dels buròcrates i dels polítics, però vivia per la passió i la dansa. D'aquella mena de gent de qui només ets capaç de pensar que et cal aprendre'n i prou, callar, escoltar i aprendre'n tant com puguis. Que no et faci por morir. Ni viure, ni vergonya ballar.

-A tu t'agradarà el Joan Colomo -em va dir- Busca'l pel youtube o per on vulguis.

Amb aquesta cançó del Joan Colomo em va fer ballar.

A en Joan li va tocar preparar la coreografia amb els nens de segon, que eren els nens a qui jo els feia de tutor. Li deuria tocar perquè en aquella escola tothom considerava que el grup de segon era el més difícil, i ell va acceptar el repte. Recordo perfectament el primer assaig, damunt la gespa del pati embogida per les pluges. Aquell nen tan difícil... ens va deixar esgotats a tots dos i després, asseguts en unes pedres, vam parlar d'aquestes criatures a qui tothom assenyala.

Aquell mateix nen, pocs dies més tard, em va dur uns cap-grossos que havia recollit en una bassa de Sorpe, el seu poble. Els duia dins d'una ampolleta d'Aigua de Ribes. N'hi havia un que flotava panxa enlaire. Va preguntar perquè estava en aquella postura.
-Em penso que està mort -deuria dir-li jo, més o menys.
-Potser ressuscitarà. A Sorpe va ressuscitar una dona, fa un temps.

____________

Ara, de sobte, els dos petits videos que vaig gravar per la frase d'aquell nen troben el seu significat:
A Sorpe va ressuscitar una dona.
Ha passat el temps, res no és al mateix lloc.
I jo... sóc el mateix? Veig que duia les sabates que duc avui. Però no sé si jo era jo.

El Santet, adormit amb els ulls oberts

El Santet del Poble Nou

He baixat a Barcelona per visitar la tomba de Francisco Canals al cementiri del Poble Nou. Hi he anat en tren. Tan sols duia la llibreta i la càmera, i només vull endur-me'n el reportatge de la passejada solitària pel cementiri. De fet, no sé perquè escric la crònica, perquè tot allò que he sentit és dins les imatges.

Mentre passava per Les Fonts he pensat que el meu acte ratllava la bogeria, o una mena d'inconsciència volàtil, pròpia d'un diletant del segle dinou. A Sant Cugat han segut davant meu un pare i un fill. Uns cinquanta i vint anys respectivament. Se'ls veia de casa bona, roba cara i neta, ben planxada. Olor de dutxa i perfum viril. No parlaven. E-pad i I-pad.

El pare ha provat d'encetar una conversa uns quants cops, però el fill responia amb monosíl·labs secs i descoratjadors mentre mirava per la finestra vers el no res. La història es podia comprendre de seguida: el pare i la mare es van separar, el pare ha vingut a buscar el fill per dur-lo a dinar a Barcelona, possiblement en un bon restaurant, el preu no importa. L'home gran s'emmirallava de tant en tant a la finestra per comprovar la conservació del pentinat, la posició correcta de les ulleres de sol i l'estat de la camisa blava i elegant.

Llavors he tornat a pensar en el meu viatge per visitar la tomba d'un difunt que fa miracles. I he pensat que no sóc ni foll ni inconscient. Que gràcies als qui dormen amb els ulls oberts la vida és plena de llum i de misteri, i això ens salva.

El Santet concedeix favors al qui li ho demana. Jo només li vull agrair que existeixi.

Què seria de nosaltres sense tu, Francisco Canals?

Blog amb informació de Francisco Canals, el Santet.
Blog amb àmplia informació sobre el cementiri

Videoannexos

_______
Adormit amb els ulls oberts és una imatge secreta i inquietant trobada en un poema de Juan-Eduardo Cirlot, que probablement va treure d'algun text medieval sobre màgia i nigromància.

signe de càncer

La meva mare i el meu pare van morir de càncer. Al meu pare la malaltia li va començar a la pròstata, i després es va extendre vers altres parts del seu cos fins que se'l va menjar. A la meva mare li va començar als ovaris. A mi em va impressionar molt saber que el lloc del seu cos que va originar la meva vida era el lloc des d'on arrencava la seva mort. Vaig sentir una angoixant i plena sensació circular i perfecta. Tot té un sentit, em vaig dir. El cercle es tanca, la missa està dita, el missatge està desxifrat, l'enigma s'omple de significat. El cos explica la vida i diu el mot secret que indica la mort.

No vaig plorar la seva mort, sinó la perfecció del símbol. El cercle. Qui vulgui entendre-ho que ho entengui. Raimon Llull va deixar una interessant teoria sobre el pecat original. El pecat original no pot ser una creació divina, sinó un accident humà. Això deu explicar perquè homes i dones no hem sabut crear un món digne. I perquè no podem culpar el Creador: quina excusa tan barata!

Un matí de principis de juliol de 2013 vaig descobrir l'obra gràfica d'Ekaterina Panikanova. Aquella tarda la vaig voler imitar, perquè els cercles són la figura més perfecta que hem conegut en la nostra enorme imperfecció. El nostre anhel més bèstia és sortir de la barbàrie. Però el bàrbar ens persegueix i ens antrapa en els somnis. JO em lliuro joiós al bàrbar que juga dintre meu. DIBUIXO com un bàrbar a les parets d'un COVA.

The Homecoming

Ilustración de Miquel Zueras, cedida gentilmente.

Fonseca emigró de Galicia a los veintipocos años y se fué al Perú. En Lima, cuando tenía casi cincuenta, recibió la noticia. Su padre y su madre habían fallecido en un accidente. El transbordador que cruza el estuario del Miño entre Pontevedra y la Guarda había naufragado. Sin supervivientes. Aunque no habían encontrado los cuerpos, estaban oficialmente muertos.

Fonseca viajó a España sin ganas. El notario le entregó dos juegos de llaves: el piso en la ciudad y la casita en el Puerto de la Guarda, frente al mar. Le contó que, debido a su tardanza, una familia de inmigrantes había ocupado la casa de la Guarda. Fonseca tardó varios días en tomar una decisión. No le apetecía resolver esta contrariedad. Sólo deseaba desprenderse de las propiedades y los recuerdos. Sólo pensaba en volver a Lima al lado de la joven Magalena, a quien había desposado semanas atrás.

Le llevó tiempo decidirse, pero una tarde se fue a la Guarda. Contempló la vieja casa junto al mar. Las paredes oscuras con ventanas de batientes amarillos. Allí había crecido y allí encontró los motivos para emigrar muy lejos. Rodeó la casa varias veces, perplejo. El notario había cometido un error incomprensible. La casa estaba vacía. Nadie vivía allí, todo estaba intacto. El tiempo estaba suspendido en aquel lugar. Entró y se dejó caer en la butaca del saloncito. La humedad y el salitre habían hecho mella en los muebles y las paredes, que mostraban un feo aspecto herrumbroso y enfermo. Sonrió lacónico. Fue allí mismo donde años atrás su padre había empezado a ser un cerdo borracho y luego un monstruo. Podía recordar perfectamente al viejo, sentado ahí, en la butaca de color cereza.

Fonseca se quedó dormido en la mecedora. Soñó en Magalena. Estaba de pie junto al televisor vestida con las ropas blancas y ajadas de un espantoso sudario. Como si su lindo vestido de novia llevase décadas bajo tierra. Ella le recriminaba algo feo, le insultaba y le despreciaba. Se reía de su dificultad por tener erecciones. Entonces la puerta se abrió por el efecto de un vendaval y entraron unos cangrejos lechosos, de caparazón blando. Después vinieron unas raras anguilas con ocho patas, como cruzadas de araña. Los bichos treparon por las paredes y se metieron por las llagas de la escayola podrida.

Fonseca se revolvió en la butaca e intentó despertar. Magalena, acuclillada, estaba comiéndose una anguila. Se metía la cabeza del pez por la boca y lo engullía mientras el animal lanzaba gañidos de bebé humano. Estaba desnuda y por entre sus piernas colgaba un pene enorme, del que goteaba un fluido oscuro. Fonseca pensó que por fin comprendía la negativa de su mujer a mostrarle el cuerpo y a tener sexo. Se sintió lleno de ira, no se pueden tolerar estos engaños. Se odió a sí mismo por haber caído en una farsa tan antigua. El hombre mayor y acaudalado seducido... Se levantó. Agarró con furia el atizador de la chimenea. El mar estaba agitado, las olas golpeaban muy cerca y los cristales se teñían de espuma

Cuando acudieron los policías encontraron el cuerpo con la cabeza rota en medio del salón. El señor Fonseca argumentó la legítima defensa. La casa era de su propiedad y aquel tipo había forzado la puerta en plena noche.

Su mujer corroboró la narración. Luego explicó que el intruso muerto le recordaba remotamente a su hijo. Pero esto es absurdo, dijo, ya que el hijo murió a los veintitrés (y de eso hace más de veinte años). Fue un horrible accidente doméstico, tan absurdo -murmuró.

Los policías se marcharon y entonces la mujer se sentó en el porche a contemplar el estuario, mientras el hombre descorchaba una botella. Se fijó en el transbordador. El barco avanzaba muy despacio, como en un sueño. Quería subirse en él y marcharse cuanto antes. Quería volver a Pontevedra enseguida para no volver ni recordar jamás la casita del puerto.


___________
Qui a casa torna, El retorno al hogar o The Homecoming (en versión original) es un durísimo retrato en registro teatral de las relaciones familiares debido a Harold Pinter. Mi texto es una síntesis de un cuento de horror escrito originalmente en catalán, y cuyo tema son los abusos que se cometen en el silencio de la familia. Hace más de 100 años, Sigmund Freud explicó que la familia es el origen de todos los males. Eso mismo dijo Platón hace unos 2.300 años aunque algunos no lo hayan escuchado todavía. Dedicado a todos ustedes (por lo menos a todos los ustedes con familia), y a la afición en general.