19 jul. 2013

Una pregària per Sara Annabel Lee


Una nit vaig arribar a la casa, a través d'un bosc. El bosc dels silencis i els gossos assalvatjats que reguen la molsa de mala bava. Món feral. Els fulls del diari duen imatges d'un apocalipsi ridícul, però m'hi embolico perquè escalfen aquest cos baldat i dolgut. Potser he passat massa temps perseguint l'home que era llop de nits i lluna plena, i així finalment sóc la fera. És quan m'adormo que em trobo, m'abraço i m'apunyalo. Recordo vagament la novel·la de Dürrenmatt on el policia esdevé assassí i al final confessa: he passat tant de temps posant-me a la pell dels assassins...

Em vaig llevar a la casa buida i la vaig explorar a poc a poc. De jove havia somiat molts cops en un casalot enorme i llòbrec. Jo, que sempre he viscut en els pisos petits de la perifèria. Ho havia somiat tantes vegades que em demano si no he entrat en un somni antic i gastat. Era una casa tètrica que va voler ser majestuosa cent anys enrere. El meu país dissortat i mesquí és com aquesta casa, una ruïna pretensiosa. Dreçada enmig del camp eixorc, proclamant als quatre aires quiets un orgull grotesc per la boca d'un finestral buit, boca esdentegada, cul. Democràcia. Drets humans, memòria històrica... valors petits i buits que només signifiquen submissió, classe obrera venuda, estúpida classe mitjana. La cultura europea i occidental és una mercaderia que ningú no compra, un excrement.

Els cavalls morts baixen pels rius de la vella Europa. Peixos malalts i reinflats com funcionaris (zombis rodanxons i ben pagats) dels antics estats proven de mossegar-los. Les aigües podrides arriben al mar Negre. Catalunya naufraga, també, entre altres desenes d'estats que van preferir la sobirania dels parlaments a la fam dels ciutadans. Fins i tot el cadàver rodanxó i acèfal d'un tal Junqueras flota pel Llobregat, avall.

A migdia m'allito de nou sobre la màrfega de fulls de diari. Atanso el catre al solet que penetra la vidriera i llavors descobreixo la fàbrica abandonada, més enllà de l'era. Llegeixo el rètol: Sara Lee. Sento una punxada a l'estómac i em dic que és la gana. O la pena. Un filòleg em va explicar que hi ha unes illes de l'Oceà Pacífic on no existeix la paraula pena, i és allà on més persones se suïciden cada any, perquè no saben dir tinc pena. La veueta més puta em diu que aquest doloret també podria ser el càncer, perquè el pare i la mare --i algun avi-- van morir a mans del càncer.

Quan em llevo ja és mitja tarda, vespre. Llegeixo als meus llençols Detroit i Detroit em fa pensar en Boston, i Boston en Annabel. Annabel Lee. Thomas Ligotti, la darrera lectura que vaig llegir, els estranys capricis i el no-sentit. Llavors sento el xerric de la porta que s'obre i les passes apressades que avancen tan de dret, els peus nus xipollejant en la bava que vessa de la gargamella. Em pregunto qui va deixar un rastre de baves que du del llindar  de la porta fins al meu jaç i fins a mi. Estic perduda des que el llop em va batejar Sara, i per això no oferiré resistència.


5 comentaris:

  1. Lars Von Trier va adaptar Dürrenmatt (Eljutge i el seu botxí) a "El elemento del crimen". Apte només per a qui valori el barroc plateresc.
    http://youtu.be/vlHLjQjLNgs

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Em temo que tes raó, és la terrible (i inevitable) deslocalització subvencionada pels governs nacionalistes.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Ferran. M'hi esforço i és agradable rebre comentaris com el teu. També s'accepten crítiques, que ajuden molt.

      Elimina