9 de jul. 2013

El Santet, adormit amb els ulls oberts



El Santet del Poble Nou

He baixat a Barcelona per visitar la tomba de Francisco Canals al cementiri del Poble Nou. Hi he anat en tren. Tan sols duia la llibreta i la càmera, i només vull endur-me'n el reportatge de la passejada solitària pel cementiri. De fet, no sé perquè escric la crònica, perquè tot allò que he sentit és dins les imatges.

Mentre passava per Les Fonts he pensat que el meu acte ratllava la bogeria, o una mena d'inconsciència volàtil, pròpia d'un diletant del segle dinou. A Sant Cugat han segut davant meu un pare i un fill. Uns cinquanta i vint anys respectivament. Se'ls veia de casa bona, roba cara i neta, ben planxada. Olor de dutxa i perfum viril. No parlaven. E-pad i I-pad.

El pare ha provat d'encetar una conversa uns quants cops, però el fill responia amb monosíl·labs secs i descoratjadors mentre mirava per la finestra vers el no res. La història es podia comprendre de seguida: el pare i la mare es van separar, el pare ha vingut a buscar el fill per dur-lo a dinar a Barcelona, possiblement en un bon restaurant, el preu no importa. L'home gran s'emmirallava de tant en tant a la finestra per comprovar la conservació del pentinat, la posició correcta de les ulleres de sol i l'estat de la camisa blava i elegant.

Llavors he tornat a pensar en el meu viatge per visitar la tomba d'un difunt que fa miracles. I he pensat que no sóc ni foll ni inconscient. Que gràcies als qui dormen amb els ulls oberts la vida és plena de llum i de misteri, i això ens salva.

El Santet concedeix favors al qui li ho demana. Jo només li vull agrair que existeixi.

Què seria de nosaltres sense tu, Francisco Canals?

Blog amb informació de Francisco Canals, el Santet.
Blog amb àmplia informació sobre el cementiri

Videoannexos
_______
Adormit amb els ulls oberts és una imatge secreta i inquietant trobada en un poema de Juan-Eduardo Cirlot, que probablement va treure d'algun text medieval sobre màgia i nigromància.

12 comentaris:

  1. És curiós com jo també he anat a visitar el Santet expressament. Amb un company de feina que a les vuit del matí havíem d'acompanyar dintre del nostre itinerari laboral a un altre a la Vil·la Olímpica a les 8 del matí mentre que nosaltres entràvem a les 9 a Badalona paràvem al Cementiri per visitar la tomba del Santet i donar un vol pel cementiri.

    Per què ho feiem? No ho sé, potser l'atrecció vers una persona considerada sant pel poble mentre que les autoritats eclesiàstiques no li foten cas però que acapara més devoció que Sant Jose Maria Escribà de Balaguer...

    Potser perquè tinc una certa atracció vers la mort que ve d'un vessant de la família que sempre ha parlat de nínxols i d'escultures funeràries... http://librorum.piscolabis.cat/2008/11/el-bes-de-la-mort-el-vers-petrificat-de.html

    En fi, no ho sé, suposo que és tant irracional com convertir la tomba del santet en un santuari on els exvots són una mostra d'angoixa vital sense cap mena de concessió. L'Ajuntament va voler "adecentar" el lloc però la gent és superior als esforços dels buròcrates i continua persistint el caos natural de les coses reals.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Afortunadament, diria jo, aquests fenòmens persisteixen i defugen el control eclesiàstic i estatal d'un estat que ho vol controlar tot en nom de la democràcia i la racionalitat. Els sants populars segueixen existint contra tota llei i tota ciència, i me n'alegro molt. Els homes i les dones som encara al paleolític, ens agraden i ens fan por les mateixes coses que llavors. A mi em sembla que la vida és millor si ens reconeixem així, fascinats pels reflexos de l'altra banda del mirall, on les autoritats polítiques i intel·lectuals no poden arribar. Francisco Canals era un jove obrer, dependent en uns grans magatzems. I la seva tomba és més popular que la de l'Escribà de Balaguer, però també que la de qualsevol pare de la pàtria. L'home que té cura de la tomba-santuari hi va cada dia del món sense cobrar.

      Suprimeix
  2. A la Nuri i a mi ens agrada passejar pels cementiris, tafajenant les tombes amb fotos i dedicatories a vegades curioses, cursis o assenyades. Veure a quina edat varen morir o la cara que tenien alguns en vida. De fet és com anar a veure la urbanització en la que hi acabaràs anant a petar.
    Del Santet aquest no en sabia res, de fet aquest tipus d'històries eren freqüents en una revista parriquial que se editava que era de fons blanc i títols en blau, a mi em va impressionar molt de menut la història de Maria Goretti.

    salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La Maria Goretti també és un cas de noia jove de classe obrera, tot i que en aquest cas l'església es va afanyar a santificar-la i reconduir la devoció popular.

      Suprimeix
  3. Ja veus... Hi ha més vida en aquests nínxols historiats i silenciosos que en molts seients de ferrocarril (quina excentricitat, agafar el tren per baixar a Barcelona; quins snobs!)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si. queda esnob agafar un tren en direcció a Barcelona. D'esnob de províncies. És un tren que molts cops sembla el tren dels zombis...

      Suprimeix

  4. Dins del vidre es dipositen centenars i centenars de paperets amb peticions de favors, com si d'una bústia es tractés, tapant la làpida, i que periòdicament cal buidar.
    Diuen que originalment es va enterrar en lloc poc accessible, i en 1908 va haver de ser traslladat on està ara, a causa de la ja molt creixent afluència de visites a la seva tomba.
    Expliquen que en vida curava malalts, i que si et mirava als ulls, era capaç de dir-te la data de la teva mort ...
    Diuen que la seva làpida negra presenta una gran esquerda de costat a costat, just a la meitat.
    Expliquen que una vegada, fa molts anys, la van canviar perquè ja presentava aquesta esquerda, i en col • locar la nova làpida (l'actual) un cop col•locada va tornar a esberlar-se exactament igual ... i davant dels operaris i del públic assistent.
    Diuen ... que si mires fixament dins de l'esquerda, es veu una llum ... Diuen ... que la llum del més enllà ...
    Diuen que no defrauda ningú que li sol•liciti un favor.
    Quan jo era petit hi havia cua per està amb ell. Ningú demanava diners, tampoc n’hi havien...
    En el meu barri fins i tot es resava per ell com si fos passar el rosari

    Una història i un personatge sense dubte atractiu i interessant per l'escriptora Care Santos, que en la seva novel•la "Habitacions tancades" li incorpora com a personatge real interpretant-se a si mateix.
    Els seus incondicionals, que es compten per milers, reclamen que l'Església Catòlica que ara calla i consent, prengui cartes en el tema i es pronunciï.
    Mentrestant "El Santet del Poble Nou" segueix sent estimat i venerat en el Cementiri del Est de Barcelona.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Josep, gràcies per tota aquesta informació. Veig que el post l'estem fent entre tots. Si mires el video veuràs que jo també vaig introduir una petició dins de l'urna, tot i que em vaig una part del ritual. No li vaig demanar diners, perquè ja se sap que la seva ajuda no és mai en aquesta forma tan vulgar.
      Hi ha un home que té cura de la tomba i està cada dia allà, escombrant, regant, endreçant... Els papers arriben a cobrir molt ràpid la làpida, de manera que cada mes es buida. Em pregunto on deuen anar aquests escrits que podrien constituir un llibre terrible de les pors i els anhels humans.

      Suprimeix
  5. No en tenia ni idea d'aquest Santet, però es induptable que n'hi ha molts. Al santuari de Queralt, per exemple, hi han dotzenes de membres de cera com aqui, braços, mans, cames, amb les que anònims demanen la curació a la verge. El mateix succeix a molts altres indrets. De fet, una cosa que ens tiren en cara els mulsulmans, es el tema dels sants, que consideren idolatria i paganisme. L'esglèsia catòlica ho tolera per poder tenir feligresos...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La diferència entre aquest i el de Queralt és quequí hi ha un santuari popular sense intervenció ni control de l'església. Crec que hi ha uns quants cementiris amb tombes venerades com aquesta, especialment a Andalusia, però també per Itàlia i segurament en molts d'altres llocs. Crec que Mèxic té el rècord.

      Suprimeix
  6. Lluis, potser no hi hagi un lloc físic on trobar tots aquests escrits, però tot està al país de les esperances, del què passarà demà i el potser sí ...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sempre ens ho podem imaginar perquè de fet a tots ens preocupen les mateixes quatres coses i tenim els mateixos anhels. En tot cas, per la xarxa he vist algu que diu que el "Santet" concedeix una de cada cinc peticions.

      Suprimeix