27 de març 2013

Realidad aumentada


El copyright de la canción pertenece a Maíta vende cá, expresión caló que no traduciré

Ensayo previo:



Una rapsodia catalana

La vida avanza a pesar de todo, camina, tropieza. O revienta. A mediados de marzo de 2013, el azar (es decir, la vida) me mandó a trabajar unos meses a un centro de atención educativa preferente (caep). Esto de Caep es un bonito e institucional eufemismo cocinado en un despacho para designar a las escuelas cuyo alumnado tiene características especiales. Así lo expreso yo con un eufemismo propio.

Vamos a dejarnos de eufemismos. El barrio de Can Puiggener de Sabadell es un barrio periférico  de casitas barraquiles, chatarreros, miseria y rumbas. La Cataluña de la que no se habla en las hojas de ruta soberanistas. O puta miseria, por llamarlo de una forma más comprensible, sin antífrasis. Es un barrio de callejuelas torcidas, casitas a medio alzar o a medio derribar, es imposible decidirlo a ojo. En una esquina tres gitanos empujan un Renault Mégane seminuevo con sólo tres ruedas y el capó calcinado por un fuego divino. Al lado, en la puerta del bar El Torero, cuatro viejos apuran su carajillo como si fuese lo último que van a apurar.

No pude evitar meterme en El Torero en uno de mis primeros días de trabajar en Can Puiggener. Antes de las nueve de la mañana la vida hervía entre sus paredes desconchadas y amarillentas. El aire estaba embarazado de aceite requemado, sobaco, perfume barato, camiseta vieja, calzoncillo reaprovechado. El aire estaba vivo y coleaba con furia quemadora.

La vida hierve allí como en el caldo primigenio. Y las paredes no sólo muestran desconches sinó retratos del Camarón, carteles de El Juli, José Tomás, Jesús Janeiro, Manuel Díaz. Visto des de la barra, Camarón está vivo. Vivo sin adverbios. No hay lugar para la muerte ni el olvido, el lugar está ocupado.

En Can Puiggener la vida no se acojona por la crisis de los bancos, la falta de credibilidad de la clase política o los recortes en sueldos de los burócratas. En Can Puiggener las parejas follan y las madres paren niños y niñas, lanzados a la vida como nubes vigorosas surcando el cielo. Los cónyuges se son infieles y las madres paren de nuevo. A veces hay sangre y pinchazos, navajita plateá. La vida gime de placer, de dolor, de rabia, de placer otra vez. La vida gime, ruge, maúlla. Araña, hiere, chupa, escupe. Y luego acaricia, lame heridas, da besos y consuelo. Quién sólo tiene la vida sabe lo que vale, no la juzga. Baila la vida.

Creo que es el trabajo más duro que he desempeñado en la vida. Quería escribir la palabra vida de una puñetera vez al lado de la palabra trabajo y al lado de desempeñar.

Espero que me perdonen. Va por ustedes.

18 comentaris:

  1. Realismo feroz. Y aun en su ferocidad, sublime. Y vivo. Porque hay vida en esa roña que flota y se prende de la pituitaria y en ese sudor que anega las fosas nasales. Y vida en la cotidianidad del miserable cubículo transformado en Palacio del Olvido Momentáneo por la parroquia que va y viene en medio de esa crisis permanente que se carcajea de la abrumada clase media del otro lado.

    (Excelente, Lluís).

    ResponElimina
  2. ...y acabo de ver el vídeo... Qué alucine...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmm... bueno... el video es un pequeñísimo homenaje a mi pasión por el dadaísmo. Se trata de meterse en la cuerda floja del ridículo para caerse. Pero es el texto (nada dadaísta) lo que me interesa exponer. Gracias de nuevo.

      Elimina
  3. També i viu Duquende i els Germans Cañizares, és al cosat de casa meva. Només has de travessar la gran via.
    El nom li ve d'una masia que hi havia: Can Puig Gener. Tambè hi ha mols moros per metre quadrat.
    Una observació, el vídeo es collonut, el barret es addient...., ara les sabatilles....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabadell és una les ciutats de referència del flamenco, i el Duquende n'és una prova. Les sabatilles són el detall dadaïsta que no pot faltar.

      Elimina
  4. Ja només hi falta el Sabina a aquest barri. molt bo LLuís

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si algun dia vas a fer un tomb per Can Puiggener veuràs de seguida la realitat real.

      Elimina
  5. Molt bon retrat Lluís, de la que també és la meva ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maleta, però em temo que només he retratat un bocinet de la teva ciutat.

      Elimina
    2. Fa poc més d'un any, hi vaig fer llargues i repetides passejades per aquest barri, intentant trobar el meu gos, que s'havia perdut. I em vaig topar amb aquesta realitat que tú, tan oportunament augmentes...per a mi, l'has clavat :-)

      Elimina
  6. He disfrutado tu blog
    las letras la musica
    Y me voy aprendiendo

    ResponElimina
  7. És evident que hi ha altres mons i són en aquest. I l'exercici més dur és, precisament, acceptar-ho i aconseguir que tingui sentit el temps esmerçat per tu i per ells. Trobar el punt on la convivència és possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ens cal fer gaire kilòmetres ni gaire viatges en el temps per a descobrir la infinitud dels mons. Increïblement, ahir al vespre la TV3 va connectar amb la processó catòlica de Can Puiggener, on es canten saetas al pas del Crist (de la figura del Crist, vull dir).

      Elimina
  8. Realitats parale-les. Les vaig viure a Ciutat de Mallorca ( totes les grans ciutats tene varies realitats ). L´inmigració ens fa replantetjar conceptes de vida i de pertenença a la terra.Els valors i les creences han d´esser constantment qüestionats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah i totes les gitanes de Son Gotleu duen " pantunflas ". ;)

      Elimina
  9. Text magnífic i per emmarcar. El vídeo, malgrat el seu esperit volgudament dadaista, no està a l'alçada ja que era molt difícil aconseguir-ho.

    ResponElimina