2 gen. 2013

Sandino en Bugarach


Llegamos a Bugarach, en el valle de la Blanque, poco después del mediodía. A finales de diciembre el sol yace encima de la cordillera del oeste al principio de la tarde: lo encontramos depositado encima de un abeto, como un adorno navideño. En pocos minutos será una pepita de oro cayéndose por entre las ramas.

Hoy es 28 de diciembre: hace siete días que el mundo llegó a su fin según la profecía maya y que aquí, en este pueblo del País Cátaro, debería haberse producido un milagro de salvación in extremis. En los días precedentes al 21 el ejército francés cortó los accesos al pueblo para controlar los vehículos y la gente venida de medio mundo. Todos querían salvarse -o quizás sólo asistir a un espectáculo de fuegos de fantasía cósmica. O curiosear entre la variedad humana que atrajo la antigua predicción: esotéricos, vividores, ociosos aburridos, periodistas becarios, buscadores de aventuras, gente que busca algo para contar a sus nietos.

Al fondo, en el vértice en donde concluyen las dos calles, está el cementerio. Es pequeño, de muros bajos y aspecto pulcro. Está al pie del Pico Bugarach, que se yergue solemne, solitario, con sombras azuladas y manchas anaranjadas en las aristas orientadas a la luz de poniente. Las lápidas y los panteones están soleados, todo es apacible. Debe de haber llovido hace poco, porque las macetas que decoran las tumbas están llenas de agua con reflejos ambarinos.

El mundo no estalló en pedazos el día 21. Sin embargo, el jinete pálido ya había cabalgado por el valle. Con la cabeza orientada al sureste, mirando al Pico Bugarach, descansa el cuerpecito de siete meses de Serge Bayle, muerto des de octubre de 1952. Encima de la lápida, la cruz invoca al inútil salvador del mundo y el texto inscrito menciona al dios ausente.

Ha pasado una semana desde la fecha apocalíptica, y aún así por las calles de Bugarach se pasea una cantidad inusual de gente que rastrea en vano las huellas de algo maravilloso. Nos miramos los unos a los otros y nos sonreímos con una mezcla de complicidad y de alivio. Todavía se amontonan coches de procedencias dispares en los pequeños espacios para aparcar. Siento una mezcla de emociones desordenadas que llevan a pensar en los proyectos fracasados de salvación colectiva que hemos coleccionado para amontonar en el desván polvoriento de la historia. Pienso en esto posiblemente porqué ayer estuve leyendo un resumen de la vida de César Augusto Sandino,
que creía firmemente en la capacidad humana para encontrar la igualdad, la justicia y la fraternidad.

En el texto que leía ayer, el autor menciona a menudo el icónico sombrero Stetson que identifica al nicaragüense. Entonces me doy cuenta de que la gorra de lana que me cubre la cabeza es justamente de la casa Stetson, tal como lo proclaman las letras en amarillo, discretamente bordadas en la parte interior.

Entonces, mientras ya damos media vuelta para volver, intento dilucidar qué pensaría Sandino si supiera que cien años después sólo confiamos en salvaciones mágicas, porqué ya sabemos -definitivamente- que somos incapaces de salvarnos por nuestros medios.

20 comentaris:

  1. La fe mou muntanyes i es delecta en alimentar la ignorància dels pobles. Tots els nous "Messies oradors" que van apareixen, ho fan amb la confiança de continuar aglutinant deixebles desesperats, per manipular-los al seu gust, i si pot ser omplir-se les butxaques a costa dels altres...
    Lo millor és, pendre control en la fe d'un mateix

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte que hem de confiar en cadascun, però també cal trobar (retrobar) confiances en els col·lectius.

      Elimina
  2. És interessant veure les reaccions a l'enèssima fi del món. La barreja entre il·luminats i aprofitats és la de sempre, però en aquest casos destaquen per damunt la resta. Molt bona aquesta darrera frase. Condemnats pels nostres propis pecats i condemnats a i per repetir els errors.

    En fi, bon 2013, i molta lletra (si més no, fins la propera fi del món).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb pecats o sense, és vergonyós que ens deixem prendre les quatre conquestes dels nostres avis. Si ara em vingués a visitar el meu avi em moriria de vergonya.

      Elimina
  3. oh, has estat a Bugarach! es un viatge fantàstic, vas veure criatures de Lovecfraft? Potser l'espirit de Jules Verne? Sandino seria entrevistat avui al programa de l'Iker...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No podem subvalorar l'Iker, perquè sempre ens pot sorprendre. Les coses que vaig veure a Bugarach les anirem desvetllant a poc a poc, no em puc permetre de cremar-ho tot en un sol post...

      Elimina
  4. diría que Sandino, en su fuero interno eso ya lo sabia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Posiblemente lo sabía. O quizás no: quizás era un ingenuo.

      Elimina
  5. Stetson era també el barret que duia John Wayne a les seves pelicules. Feliç Any Post-apocaliptic, Lluís! Borgo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que el barret de Wayne fos Stetson trenca una mica la mitologia revolucionària del barret, però en aquesta disparitat hi ha una ironia molt divertida... Feliç any igualment!

      Elimina
  6. Et pensava perdut i ara descobresc per on paraves. Interesant Bugarach ( que desconec i desconeixia totalment ) . Que punyetes hi te a veure el Sandino ?

    Entre viatges idò , aqui l´entrada que et vaig dir : http://safolliacorcant.blogspot.com.es/2012/12/deutes-mil-demonios.html

    salut , ben arribat i ben retrobat . Alegria i amor !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He estat senzillament desconnectat... Sandino només té a veure amb Bugarach que el dia abans d'anar-hi, vaig estar llegint sobre ell: o sigui, res.
      Vaig a visitar el tel blog. Salut i amor!

      Elimina
  7. Genial aquesta relació de la redemció màgica amb la real. Ja ho diuen que quan les coses van a maldades hom es refugia en les coses més incoherents...

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera, aquest any s'ha venut menys loteria que els anys anteriors. Es pot interpretar com que ja no queden diners ni per a la loteria, o com que comencem a pensar en les solucions reals, no ho sé...

      Elimina
  8. En tot cas la gent continua aferrant-se a la màgia, ja sigui amb messianismes antic o moderns, o amb revolucions. Fer-se ric, però, és la màxima aspiració dels mortals. Ningú acaba de tenir clar si el paradís és aquí o en el més enllà. Jo, com a descregut, continuo quedant-me amb la literatura, que potser no soluciona res, però m'emociona l'esforç titànic dels escriptors intentant explicar el món.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest esforç és el que ens manté enganxats als llibres, sens dubte. Jo ho acabo d'experimentar amb un autor impressionant: Mircea Castarescu, que pots trobar editat a Impedimenta.

      Elimina
  9. Llegeixo -fort en la meva constitutiva benaurança- del vostre pas per Bugarag (que tal hauria de ser el seu nom si els jacobins no haguessin completat el seu decidit anorreament; que aquest és el nom de l'abrupte Puèg, la secular fita fronterera entre Catalunya i Occitània).
    Aquí em pregunto: Us hi acostàreu per les fenomenals Gòrjas de Galamús, o bé ho féreu pel sumptuós traçat del Còl de Sant Loïs (un "Loïs" que t'escau fil per randa)? Tampoc puc obviar que us decidíssiu pel Grau de Maurí, pels peus del poderós Querbús...
    Vàreu tastar la dolça delícia del muscat de Maurí?

    Aquestes són la mena d'innòcues preguntes que acostumo a fer-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El nom "Bugarag", escrit en occità es pot veure en algun lloc, discret i encara amagat. Tot el país càtar és bellíssim i impressionant, òbviament les gorges quasi terrorífiques, i a hom li venen ganes de recitar Bernat de Ventadorn en veu ben alta.
      De tota manera (i més encara després de llegir el comentari), crec que cal tornar-hi: l'hivern que escurça tant el dia ens va prendre unes quantes opcions. Entre d'altres, això del muscat.

      Elimina
  10. Ui, que no se m'escapi! Paga molt -i molt- la pena la versió de El sagrat i el profà d'en Mircea Eliade que Fragmenta Editorial ha volgut editar per a sort nostra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et confesso que acabo de descobrir Fragmenta editorial, i n'acabo de veure el catàleg, ple de bones peces. Aquest Eliade és de lectura obligada, i el deuria llegir quan apenes si em sortien pèls a la cara. Potser ja és hora de repescar-lo. I per què no, llegit a Rennes le Chateau.

      Elimina