20 març 2012

Cataluña, Catalunya, كاتالونيا...


Me habré mudado de barrio unas cuantas veces. A lo mejor eso explica que nunca haya  arraigado en ninguno, que me cueste identificarme con unas calles en vez de otras. Quizás aquéllas viejecitas y torcidas de cuando era muy niño. El gran patio soleado, los gatos dormidos en las macetas de los geranios, los calcetines y las bragas de las vecinas que se caían y se aplastaban contra el suelo con un chasquido de agua turbia. Pero de aquéllo hace muchos años. La abuela murió, la casa pertenece a una fundación y ahora allí se celebran actos culturales, conferencias y debates muy cultos, sobre filosofía y economía y demás. Fui de allí, pero ya no soy de allí.

Aquí donde vivo ahora hay buena gente, un par de bohemios y muchos pequeños comerciantes. Digamos que lo normal, sin pretensiones. Como prefiero no hacer cuentas ni listas, nunca me he detenido en pensar si hay más buenas que malas personas. Dependiendo de mi estado de humor, el cómputo oscilaría mucho, nunca tendría datos fiables. Tengo la ligera impresión de que la mezquindad, la codicia y el catolicismo ganarían, pero calcular así no me lleva a nada bueno.

Me cuesta mucho, por lo tanto, pensar en medidas superiores. Eso es algo que a mi cabecita le resulta astronómico. ¿Qué es un país? ¿Qué es una comunidad autónoma? ¿Y un estado? Me asusta la gente que habla de su país. Nunca he llegado a comprender de qué hablan. Puede ser el espacio que delimita un trazado en negro sobre el planisferio. También puede ser la suma de varios espacios, o una zona indelimitada dentro del mapa. ¿Podría ser la gente que vive en esa zona? Pero en ese caso... ¿quién se atreve a hablar en nombre de la población humana que habita un espacio del plano? ¿Quién puede decir los catalanes pensamos, los catalanes somos, los catalanes no queremos?

Hay países difusos, como Cataluña. No se culpe nadie: la historia fué así. Nadie sabe muy bien donde ponerle el trazo negro. Hay tantos criterios como clases de tomates en el supermercado: el histórico, el lingüístico, el político, el administrativo, el ideal, el soñado, el jurídico. Y luego están las combinaciones entre sí, pongamos por caso el histórico-romántico, o el lingüístico-soñado.

Ante la falta de criterios claros y signos de identidad evidentes, creo que los catalanes se identificaron durante siglos con su lengua. Otros lo hicieron con una bandera, una supuesta historia común, una supuesta unidad. Los vascos con una supuesta secuencia genética. Este país es, como todos, una entelequia mental. A la que ahora (ahora es un decir que debe acoger ya unas cuantas décadas), el asunto de la lengua le cojea. A lo mejor es por eso que el presidente de la comunidad autónoma habla de regreso a los valores de la patria. A lo mejor es porqué no se puede agarrar a la lengua: él mismo habla castellano en casa, con la mujer e hijos. Luego va y se agarra a una ilusión todavía más etérea.

Parece que adónde de verdad hemos vuelto es a un patético atrincheramiento idiomático: los gobiernos de derechas siempre recurren a ese tipo de entretenimientos patrióticos. Es el circo del nacionalismo, que no da pan pero llena páginas.

Llevo un tiempo trabajando en una escuela de barrio pobre (vamos a ponerle un adjetivo digno, sin eufemismos). Cuando digo pobre quiero decir pobre. La lengua de la calle es el castellano en primer lugar y el árabe de Marruecos luego. El catalán supongo que debe hablarlo un digno diez por ciento de la gente. Los padres y madres de los alumnos tienen alrededor de treinta años, lo que significa que ya les escolarizaron en catalán. Sin embargo, esa no es su lengua ni la de sus hijos.

Lo que quizá deberían preguntarse todos es porqué. Porqué finalmente el catalán no es atractivo ni apenas funcional. La pregunta debería ser porqué algo salió mal. En vez de arengar guerras y buscar culpables. En clase, los niños y las niñas le preguntan:

  • en catalán: ¿cavall se escribe con be o con uve?
  • en castellano: ¿puedo ir a hacer un pipi? ¿cuánto falta para el patio? ¿puedo pintar con rotuladores? ¿hoy veremos un video? ¿me dejas jugar con el ordenador? ¿tienes hijos?

Creo que las respuestas tienen poco que ver con el estatuto jurídico de Cataluña: si es una nación, un estado, una comunidad autónoma, una región. Aunque eso influye, obviamente, hay algo más.

Hace muchos años, las clases altas de Barcelona adoptaron el castellano para parecer más finos. Y a esa gente del barrio (del barrio de mi escuela), ahora, el catalán les suena artificial e impostado, el idioma de los ricos y del poder y de la administración. Quizá es eso lo que debemos pensar.

Pensar, o acaso tan sólo pasear por los barrios de verdad. Entrar en las escuelas y los talleres mecánicos, los bazares de chinos y las fruterías de los magrebís. Sentarnos en la plazoleta a tomar el sol con los viejetes y las viejitas, con sus nietos mocosos. Y desde allí, sentados, a ver quién es el guapo que deduce qué narices es un país, una comunidad autónoma, un decreto ley o una sentencia judicial o un recurso contra esa sentencia. El barrio es la verdad y los mapas son papelotes de mierda, guardados en oscuros archivos. Aunque el archivo lleve el nombre de una gran prohombre patrio.

17 comentaris:

  1. Jo crec que la diferència es entre ciutats i pobles. Una ciutat com Barcelona, predomina l'idioma castellà.
    Als pobles predomina el català. Estem dividits entre ciutadans i gent de poble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi estic força d'acord, tot i que caldria concretar el poble. L'àrea de Barcelona, amb pobles inclosos, funciona com Barcelona. I les perifèries de moltes ciutats grans, ídem. Això vol dir més del 60% de la població.
      I per cert, "ciutadans" en principi ho som tots, ja siguem de poble o de ciutat. Potser caldria dir "urbanites"?

      Elimina
    2. hummm...tens raó, aquesta paraula a evolucionat, si, potser seria millor urbanites...

      Elimina
  2. damunt dels mapes, les línies divisòries tan sols divideixen individus d'una mateixa espècie, les dibuixi qui les dibuixi...
    abans que qualsevol altre adjectiu prefereixo ser persona, i com a tal lluitar pels nostres drets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lagarto, aquest seria un dels objectius que buscava escrivint això: parlar de les persones. I les persones tenen uns drets que ara cal defensar per sobre de qualsevol altre concepte. Salut!

      Elimina
  3. Tens força raó. Jo treballo en un institut del Maresme i els nois i noies usen bàsicament el català. També és cert que quan els torno a trobar, integrats en les feines, després d'anys, es comuniquen bàsicament en català; no sé si perquè es senten obligats a fer-ho per qüestions professionals, no sé si per inèrcia. El que sí que suposo és que si no hi hagués una aposta de l'escola pel català la situació seria segurament pitjor encara.

    El castellà que es parla és, de fet, una mena de koiné, no sé... I, en tot cas, el registre castellà que es parla al carrer és deplorable, nefast. És el model lingüístic de telecinco.

    De totes maneres conec companys que treballen a Vic, Manlleu, Osona, i allà tot plegat és força diferent.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, no sé què pensar, sincerament. També penso que la gent no es planteja conflictes lingüístics, sobretot perquè té conflictes molt més propers i urgents a resoldre. Em fa l'efecte que a Catalunya hi ha un debat molt tècnic i molt poc realista, i que de tant en tant els polítics activen debats artificials per interessos molt lamentables. Ara en vivim un, i em sap greu veure com les persones criden consignes patriòtiques per pura inèrcia.

      Elimina
  4. És curiós com la llengua s'ha fet servir per uns i altres com instrument diferenciador de classes. Al País Valencià, parlar en castellà era un signe de distinció i utilitzar la llengua pròpia era de gent tosca i basta. La reivindicació del valencià va venir de la classe mitja-baixa, al contrari que a Catalunya, on la burgesia ha apostat pel català: qui parla en castellà són els votants del PSC i del PP, els immigrants d'altres llocs de l'estat i els de l'estranger. L'edició en català de La Vanguardia és la prova definitiva d'aquesta aposta.
    Reivindicar el valencià al PV -i a més, fer-ho assumint que és un dialecte del català- és una postura ètica, social i culturalment primordial, mentre que fer-ho a Catalunya potser també -o al menys fins no fa massa, ho era-, però amb certes diferències força importants derivades de la seua particular estructura sociopolítica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leblansky, la relació entre llengua i classe sempre ha estat un tema difícil i jo diria que poc o mal tractat aquí. Hi ha confusions i usos interessats de la realitat, i per tant molta manipulació. El gir idiomàtic de La Vanguardia és ben clar (i ben curiós): adopten el català després de gairebé 30 anys de polítiques anomenades "normalitzadores" i ho venen com una jugada agosarada i novedosa... En fi. I és cert que al PV, l'aposta pel valencià implica un posicionament ètic diferent del català a Catalunya, res a veure.

      Elimina
  5. Saps, tot plegat em fa llàstima. Aixeco una planta sense arrels i encara que la vegi ben verda sempre tinc la sensació que s'està morint.

    Confondre país i nació, utilitzar-los com a sinònims, és una estratègia demagògica. Les ratlles no hi són, però creure que no hi ha fronteres entre la gent és un paradigma que no puc assumir. Ho sento. Massa contradiccions.

    Se'm fa estrany. Crec que estem en un carreró sense sortida i per més que defugi les trinxeres, no tinc opció. Sóc el que sóc i ho sé. I no tinc cap motiu per amagar-me'n.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, crec que entenc el què dius i aquest sentiment de llàstima. De tota manera jo parlo de la identitat individual, confrontada a la col·lectiva. Tothom deu saber (més o menys) qui és, però deduir identitats col·lectives és perillós, manipulable i fosc. És l'espai de la demagògia.

      Elimina
  6. Les fronteres i les pàtries sempre són fictícies. Busquen símbols per explicar-se, per "diferenciar-se": jo sóc blau grana, tu ets blanc. Remou alguna cosa de primària de pertaneynça a la tribu, però sabem que el que ens uneix és molt més d'allò que ens separa, nazionalismes. M'he recordat ara de Cavalli-Sforza qui ens va dir que les diferències genètiques són irrisòries. Per què ens entestem en diferenciar-nos?

    Tans sols hem de posar l'accent en les persones.

    (m'agrada molt aquesta orquestra itinerant de Kamchàtka, en aquests carrers ara tan propers i plens d'emocions)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, en totes les tribus (o col·lectius, per dir-ho més fi) hi ha una pressió cap a la dissolució de l'individu i alhora una necessitat de l'individu per afirmar-se. Com que vivim en un país una mica estrany -però tampoc tant- aquestes pressions encara funcionen i són el marc ideal per a les manipulacions i la demagògia, ja ho diuen per aquí dalt.
      Quan passeges pel carrer no hi ha diferències. On es creen? Qui les estimula?
      L'orquestra de Kamchàtka volia posar el dit a la llaga sobre el tema del diferent. En aquests carrers tant plens d'emocions, sí.

      Elimina
  7. Lluís,

    Avui discrepo en certes afirmacions que fas en aquest apunt on has milimetrat les paraules.

    Les fronteres les hem d'entendre com unes entitats administratives. On les posem? Aquesta és la gran prengunta i no podem fer veure que la pregunta no és important perquè passi per o passi es deu a una decissió discutible. Ententar-se a que les fronteres són inamobibles és també un posicionament polític perquè les fronteres al llarg del temps han anat variant per canviar d'administració. Si aconseguim veure aquests canvis com un tema burocràtic i administratiu treurem destorbs de qualsevol discussió identitària. Però és
    difícil.

    Sobre les llengües... cada vegada tinc la sensació que quan se'm parla d'universalisme sempre surten rebent els més dèbils. Això el liberalisme econòmic ho sap molt bé i per això ens parla de macroeconomia i de danys menors i necessaris sobre la població. Quan això s'aplica a la llengua sempre surten rebent les dèbils i minoritàries, les que no tenen una administració (tornem al tema!) que les recolzi davant la pressió de les llengües fortes. El problema del castellà mai serà el català sinó l'anglès. El somni d'un esperanto per sobre de totes les llengües que només servís per a la comunicació administrativa (tornem-hi!) entre els països mentre es mantenia les llengües indígenes fou aniquil·lat com altres utopies...

    No sé, veig que cada vegada ser diferent com a reinvindicació de la pròpia personalitat en contra de la unificació standaritzada (no en contra de cap altre identitat) cada vegada és més difícil. Entendre la llengua catalana com una agressió és un error tant greu com confondre el castellà com una llengua genocida. Els idiomes per si mateix són inocuos, el que és perillós és la utilització política que se'n fa d'ells. Que la normalització del català porta problemes és una realitat, només faltaria que això fos una Paradís, però sense una llei que recolzi aquesta llengua ens abocaria a tenir un altre llengua amb la situació de l'occità...

    Tot és massa complexe per parlar-ho amb un sol apunt o un comentari escrit de manera ràpida i desordenada perquè els matissos són grans i les subtilitats es perden pel camí.

    ResponElimina
  8. Galderich, me n'alegro de es discrepàncies perquè ens enriqueixen. Crec que està bé repensar els conceptes i les idees quan ens bombardegen amb frases fetes i tòpics, amb la simple intenció de fer-nos anar a una banda o a l'altra, i sobretot quan al darrera només hi ha interessos mesquins.
    És evident que la llibertat afavoreix els forts i perjudica els dèbils, i que la funció dels estats és precisament legislar a partir del principi d'igualtat d'oportunitats.
    Però és cert que un apunt o uns comentaris no aprofundeixen ni resolen. Ara bé, si serveixen per a pensar uns minuts ja està bé. Jo tan sols em veig capaç d'aportar la meva percepció personal i de parlar del què veig en un barri "perifèric", que crec que obliga a fer una mirada sense aprioris.

    ResponElimina
  9. Aquest és un tema que em motiva, ja ho saps, tot i que sovint me'n atipo i intento oblidar-ho.

    El problema, o un dels problemes, és que hi ha un país artificial, ideal, que només existeix en l'imaginari dels que l'habiten: els nacionalistes i aquell als que els nacionalistes els hi han menjat el tarro, i un país real, molt més complexe, que és el que tu observes quan surts al carrer. Els del país artificial no solen passar pels carrers del país real, i qual circumstancialment es topen amb el país real ho descarten com una anècdota, una anomalia que cal "normalitzar", "integrar". N'hi ha prou de veure TV3 o escoltar Catalunya radio, no ja per sentir què diuen els professionals, sinó quina és la composició social de l'audiència i com n'és de monolític el seu pensament. I son un segment important de la societat --probablement més d'una tercera part o fins potser propera a la meitat-- però ni de lluny la majoria. Aquesta miopia els porta a confondre la part (ells) amb el tot. I els que no ho confonen ho fan veure, perquè estan convençuts de que ells son els catalans i els legítims i ancestrals amos de Catalunya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, m'agrada molt això que dius, perquè ho comparteixo i crec que és una mena de llast que arrosseguem. Aquesta visió idealitzada del país no és tan sols la clàssica dels polítics diguem "catalanistes"(de CiU a ERC), sinó d'un segment molt ampli que mai no té contacte amb els carrers (tret del Passeig de Gràcia, Diagonal, el carrer Major del seu poble etc). Allà, la fantasia d'una Catalunya catalana segueix funcionant. La seva visió xoca frontalment amb la imatge de Ctalunya que tenim els qui, pel motiu que sigui, hem conegut altres barris i altres pobles. El problema és que aquests idealistes són els qui escriuen lleis i normes, parlen a la ràdio i fan els guions de TV3. I així anem.

      Elimina