5 març 2012

Cuentos bancarios




Corrían los vientos salvajes del liberalismo y se levantaban nubarrones de deudas, primas, periodistas y políticos a sueldo de bancos. Sin embargo, la vida del Cojo Tabernas transcurría como siempre.

Aunque tenía nombre y apellidos (de padre y madre españoles católicos) hacía tanto tiempo que en el barrio le llamaban Cojo Tabernas que ya nadie se acordaba de su filiación oficial. Ni tan sólo él. Hombre taciturno y de costumbres fijas, desde que obtuvo la categoría de pensionista su vida era muy sencilla. Se levantaba a las once y pico, se iba para el bar de la esquina y se desayunaba con dos carajillos. Luego, sobre las tres pasaba por el Eroski, se compraba algún plato semicocinado y se lo digería en casa. Por la tarde se volvía al bar (futbol y domino) y por la noche un poco de televisión.
-Es que tu llevas una vida muy zen -le soltaba su sobrino con estudios.
-Y tu eres un imbécil -respondía el Cojo Tabernas-Y un maricón. No comprendía el significado de zen y preventivamente le arreaba, por si acaso fuese un sarcasmo sobre su estilo de vida.

El asunto es que un día, al Cojo Tabernas le tocaron doscientos mil euros de los ciegos. Un caso de suerte atroz, porqué en toda su vida sólo había comprado tres boletos de la ONCE. Así fue como una tarde, a eso de las cinco, el director de la oficina de La Caixa más cercana fue a buscarle al bar de la esquina. El tipo entró con su traje gris y su maletín de Mandarina Duck, pidió un café ristretto para él y un chupito de orujo para mi cliente, según le espetó al pobre Lin Pao, que apenas comprendía la jerga tabernaria española.

-No quiero hablar con cuervos ni con carroñeros, hijo de puta -se anticipó el Cojo. Y le vertió el orujo encima de la corbata al pobre banquero- Lárgate de aquí antes de que te arranque los huevos y te los meta por este trasero gordo y fofo.

El empleado de banca pensó que había sido un acierto pedir un chupito y no un vaso de tubo, porqué el estropicio habría sido terrible. Aún admitiendo la derrota, el hombre pensaba todavía en la comisión que podría ganarse si conseguía que el destartalado ingresara los dineros en su oficina. Así que des de la distancia prudente de la puerta del establcimiento, aún le soltó:
-Cuando le vaya bien, pásese usted por la oficina y hablamos. Tenemos un montón de productos que le pueden interesar.

Nuestro director de agencia de barrio se quedó asombrado cuando, tres días más tarde, vio aparecer al Cojo Tabernas en la puerta de la oficina.
-Venía a ver esos productos de que me habló.
-Bien, claro... tenemos fondos de inversión en las Caimán, bonos griegos, participaciones en Goldman Sachs y acciones de la catalanísima Spanair.
-Yo preferiría aquel producto de allí -el Cojo levantó su brazo y señaló a Yolanda, la cajera.
-La señorita Gámez no es un producto financiero... -balbuceó nuestro audaz banquero.
-Pues entonces nada. Me llevo los doscientos mil leuros al Popular.
-¡Espere un momento! Todo se puede hablar... ya sabe que en La Caixa estamos para hablar.

Yolanda Gámez sintió un escalofrío en la espalda y el pájaro de los malos presentimientos agitó las suaves plumas encima de su cabeza. Que se confirmaron cuando, tres días más tarde, recibió una carta del Presidente de La Caixa:

Apreciada empleada y mejor patriota, 
Es usted una persona inteligente e informada, y sin duda está al corriente de la gravedad de la situación por la que atraviesan España, La Caixa y Cataluña. El desplome de los activos, el estallido de la burbuja inmobiliaria y la mala gestión de los gobiernos de izquierdas nos han llevado a una situación realmente excepcional. 
Sólo podemos hacer frente a esta excepcionalidad con medidas imaginativas e igualmente excepcionales. Aunque temporales, claro está: en cuanto la situación financiera mejore, todo volverá a ser como siempre. Pero por ahora tenemos que estar dispuestos a enormes esfuerzos y sacrificios. 
Por todo esto, y atendiendo a la solicitud que me ha presentado el director de su oficina, he acordado cederla a usted a nuestro nuevo cliente, el señor conocido como Cojo Tabernas. En este momento es uno de nuestros mejores clientes, y merece una atención preferente. Sé que usted es una persona comprometida con nuestra causa y nuestra empresa, y que procederá con la ilusión debida. Así, en el momento en que reciba esta carta, deberá usted presentarse en el domicilio del Cojo Tabernas. 
Atentamente,
Isidro Fainé 
Yolanda Gámez se levantó de su butaca, se puso el abrigo y se colgó el bolso de Vuitton al hombro. Alzó el mentón con dignidad e intentó emular la altivez de Artur Mas. Sabía que si Cataluña y La Caixa salen adelante será por gestos así, de una gran responsabilidad.

En su casa, el Cojo Tabernas se enfundó unos calzoncillos nuevos de Massimo Dutti y se restregó las axilas y los genitales con un viejo desodorante de su difunta madre. Así, bien pertrechado, penetró en la nueva Cataluña neoliberal.

25 comentaris:

  1. plas plas plas....
    (aplausos sonoros) Por Catalunya!
    Por cierto, por mi suegra me darían algo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimado Aris, el valor de su suegra se calcula mediante la siguiente fórmula: ahorrillos y estado de sus cuentas bancarias - estado de salud= valor de la suegra. Si el valor le sale negativo o cercano al cero, puede corregirlo mediante el factor votante/no votante de Convergència i Unió (o su filial el Partido Popular), y haciendo una estimación del 0 al 5 sobre su fe católica.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies Francesc, però ja sap que excelsos només ho són els escrits del Salvador Ostres.

      Elimina
  3. caramba con el cojito..
    Catalunya penetrada.. por Massimo Dutti y su viejo desodorante!, ya decía yo que algo me olía mal..
    ei,més plas plassos..!:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lagarto, es que los viejos valores nunca mueren. Creo que yo guardo todavía una botellita de perfume Massimo Dutti.

      Elimina
  4. jajaja, què àcid que ets. Jo t'aplaudeixo, Lluís, però no et fotis el nas, que això ho fa el Boadella... De totes maneres m'agradaria que la gent d'esquerres fossim més autocrítics. Jo, que sóc un emprenyat d'esquerres, però un emprenyat que treu foc pels queixals, un emprenyat que flipa amb el Rajoy i amb el Mas, evito criticar-los massa (fixa't, molta gent crida el Rajoy ha fet això, el Mas ha fet allò altre... doncs què us pensaveu? I què cony han fotut les esquerres per evitar això?? Res, res de res, facilitar-ho han fet... molt emprenyat, ja et dic)... deia que evito criticar-los massa, no perquè m'agradi el que han fet i segueixen fent i el que sense dubte seguiran fent, sinó perquè penso, i què fotem la gent d'esquerra?, quines propostes? Res, Lluís, cridar, portar-nos les mans al cap. Saps què penso? Que ens està ben empleat, Lluís, i que ens estarà ben empleat perquè només sabem queixar-nos quan arriba el desastre que nosaltres hem propiciat. I quan ens unim per buscar propostes surt cada cosa de flipat que jo no me n'avinc. Potser sí que haurem de fer com el Boadella i fer-nos de dretes, cony, perquè cada vegada més penso que no hi ha res a fer. Bé, seguir queixant-nos, és clar, que em sembla important, però si no hi ha res més darrere, no sé, tot es tornarà a repetir per enèssima vegada.

    Salutacions afectuoses i desencisades des del costat mateix del Camp de l'Arpa (deu ser cosa kàrmica això de viure sempre entre dues aigues... entre el Guinardó i el Camp de l'Arpa...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver: tot i que t'entenc perfectament, no crec que em faci de dretes. En aquestes altures... Et recomano una lectura: "El banquero anarquista", del Pessoa. Desconec si hi ha versió catalana.
      Crec que a Catalunya hi ha un excés de seny, que s'expressa també en les teves paraules "ens està ben empleat". Jo no ho crec. Els governs d'esquerres no han fet tot allò que calia i s'han equivocat. Però això no implica un càstig, em resisteixo a pensar en aquests termes.
      De moment m'inclino per creure en una idea que he llegit, referida a Chomsky: estem vivint una "lluita de classes unilateral". És a dir, ells avancen i nosaltres consentim. Però no en faig una lectura tràgica. La història és dialèctica (pesi a qui pesi). La resposta arribarà, i ho sap tothom. Perquè, sinó, gasten tants esforços en comprar els mitjans de comunicació?

      Elimina
    2. Per comprendre Boadella sempre ens caldrà referir-nos a les seves diferents "èpoques". Abans de Madrid, després de Madrid. La segona etapa és trista, però això no desmereix la primera. En darrer terme, tots els artistes tenen etapes i no totes són brillamts. Perquè són humans. Picasso va ser blau, cubista, etc.

      Elimina
    3. Lluis, jo no penso que això d'ens està ben empleat sigui una mostra del seny català, aquesta cosa rara... Obviament és una manera de dir. Jo no penso que al poble, que és qui pateix totes les ires, li estiguin ben empleat aquestes mesures que el converteixen en esclau. Seria una manera de ser cornut i pagar el beure. No vull dir això, vull dir que l'esquerra és molt poc autocrítica, poquíssim. Jo, que visito forces blocs d'esquerres, vec que les esquerres ja estan amb el seu discurs de sempre quan governen les dretes (i no ho dic per tu, que al menys ets políticament incorrecte i molt àcid). I a mi em desespera veure la poca autocrítica que hi ha en el discurs de les esquerres. Queixar-nos en sabem molt, però, sabem governar? Estem preparats per governar? De fet, volem governar?, és a dir, dirigir el país d'una altra manera, fer un món més just... Perquè les poques coses que fa l'esquerra quan mig governa són per posar-se a plorar. L'altre dia sortia una enquesta en que es deia que, de fer-se avui les eleccions a la Gene, CIU tornaria a guanyar i el PP pujaria. Aquesta és la puta realitat, Lluis, i si això passa és perquè els partits d'esquerra tenen un discurs que no engresca ni mica (ho mirem com ho mirem), un discurs que la gent no es creu, i a més una experiència de govern que es per posar-se a plorar. I això no ho diu mai l'esquerra, només critica al Rajoy i al Mas, i vinga pancartes. No, Lluis, ens està ben empleat per això, perquè vivim en un món personal que ningú es creu, i perquè nosaltres, que jo penso que som els que tenim a la mà la clau d'altres camins que serien possibles la única cosa que fem és queixar-nos per ocupar poltrones. No tu ni jo, és clar, vull dir els politics.

      Boadella m'encantava a l'època dels Ubús i a èpoques inclús més properes. Ara és un personatge que no m'interessa perquè la seva trajectòria m'és propera en el temps i no la puc deslligar de la seva obra: tot i així de vegades em poso el ya semos europeos, te'n recordes?, francament bo.

      Elimina
    4. Buf! Quantes coses... el debat és molt interessant, i me n'alegro que d'un post com aquest en surti una mica de discusió. Tens raó en què les "esquerres" no es creuen prou la seva capacitat per governar, i això ho han pagat. Els governs d'"esquerres" han navegat amb una direcció erràtica i ho han pagat amb el càstig de l'abstnció. Justament perquè el votant d'esquerres sí que és crític, cosa que no és el de dretes. Fixa't en els resultats del PP al València, on la flagrant corrupció no ha importat l'elector. Al marge d'aquest fenòmen hi ha la pressió brutal dels Mitjans de comunicació, que repeteixen un sol discurs cada dia.
      Crèiem fa uns anys que una educació de qualitat i crítica milloraria les coses, però la realitat és que els mitjans han guanyat la partida de llarg.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Juan, ya ves que en Catalunya intentamos sobrevivir como podemos.

      Elimina
  6. Molt bo el conte, i molt ben currat el vídeo :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, m'havia d'haver dedicat a fer de clown de forma oberta i professional. Enlloc d'això ho faig d'amagat, en la meva dimensió virtual.

      Elimina
  7. Molt dur tant el vídeo com el text. El final "Así, bien pertrechado, penetró en la nueva Cataluña neoliberal" és tant real que em fa plorar, com la situació i la sensació que estem en el Costa Crucero i el capità fotent el camp.

    Avui sentint el director del Banc de Sabadell dient que per a properes fusions l'Estat ha de tornar a pagar encara m'ha ensorrat més. Ho diuen impúdicament, sense cap vergonya ni pròpia ni aliena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich: sí, la realitat és dura i les seves versions lietaràries també. De fet, és un conte de terror disfressat d'humor.

      Elimina
  8. Autor! Autor! Un text magistral que fins i tot seria un bon punt de partida per una obra teatral. Tot i que tinc un dubte: per una part, m'imagino una posada en escena lucesdebohemia, com un esperpent del s XXI; per altra -deu ser cosa dels meus origens- em passa pel cap una representació a la manera dels sainets. Tot i que, donades les circumstancies, crec que m'acabaria inclinant per la versió esperpèntica, tristesse obligue.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leblansky, com que escric una mica a raig no ho havia pensat, però sí que serviria per a una peça de teatre. La idea esperpèntica li aniria bé, o també una mica a la manera de Ionesco, absurd i buit.

      Elimina
  9. Lluís, un cop més, narrativament magistral. I m'he fet un fart de riure. El dramatisme còmic de l'escena del banc demanant la dona com a producte me l'he imaginat com si l'estigués vivint.

    El pitjor del neoliberalisme és aquesta perversió del sacrifici personal que la gent assumeix i vota.

    ResponElimina
  10. Enric, la perversió és una perversió dels conceptes i les paraules. Només cal veure qui reivindica "llibertat" i perquè. No són els àcrates, sinó els conservadors. Igualment, la paraula "sacrifici" té un nou significat.

    ResponElimina
  11. Un blog diferente Me has gustado!!

    ResponElimina
  12. Recomenzar: pues ya lo sabes, a ver si sigues entrando por aquí. Por lo menos un texto a la semana está asegurado.

    ResponElimina
  13. Un post absolutament antològic. Si un dia fas l'antologia "Mil demonios-mil dimonis: The esential", aquest post hi hauria de ser.

    "En època de tenebres, veure la vida des d'una visió esperpèntica, la pot fer més lúcida,tant lúcida i al mateix temps tragicomica que ens pot fer riure i al mateix temps ens pot esborronar."

    ResponElimina
  14. Gràcies, Gabriel. No sé si mai algú es dedicarà a seleccionar "The Essential Mil dimonis", en tot cas jo no ho faré. És possible que sigui una tasca difícil: la publicació d'aquest post ha suposat la desaparició de dos "seguidors".

    ResponElimina