5 de nov. 2011

Y mi papá también



A Juan Cruz y su blog-faro

Pasé muchos años de mi vida leyendo. Era la época en la que me crecían pelos en las piernas y en los testículos, que es una época difícil de la vida.

Iba a escribir perdí muchos años, pero sería deshonesto. De Salgari a Verne, aunque también Chrétien de Troyes y Lovecraft y Poe y Lord Dunsany. Luego pasé años leyendo y escribiendo a la par. Como escribe Juan, también escribía poemas como quien planta zanahorias.

Y luego -o sea, ahora- leyendo más bien poco, escribiendo un poquito y trabajando mucho. Y filmando con esa cámara de video de 150 euros en el Megamiró. En el último video grabado me veo a mi y a la vez veo a mi padre. Mi padre, sobre quién he escrito tan poco. Veo alguno de sus gestos, su calva (aunque el perímetro de la mía le gana, porqué a esa edad él aún se peinaba por las mañanas antes de llevarme al colegio).

Luego me veo en el video como Andrei T.

Tarkovski es el padre que quisiera haber tenido en el universo paralelo en donde uno escoge a su padre. Ya me dirás qué universo debe de ser ese. Andrei Tarkovski conservó su cabellera a salvo de los indios malvados hasta el día de su muerte. O igual no, porqué Andrei falleció a causa de un cáncer vertiginoso y vete a saber qué tratamientos le aplicaron los aplicados científicos que curan los cánceres. Sea como fuere, su última foto en vida le muestra con una buena mata de pelo en la cabeza. Igual es que Andrei era un tipo presumido.

Sé que soy el hijo de mi padre, pero a la vez tuve otros padres sin que mi madre se enterase mucho, o igual muy tarde. Una suerte de polvo angelical participó en mi. Apenas sin gemidos ni orgasmos (si es que jamás hubo algo de eso). Sea como sea, otros estuvieron allí.

Supe de Andrei una tarde a finales de los noventa. Le descubrí en un cine del barrio de Gracia. Esos nombres como Gracia a fuerza de repetirlos pierden su significado. Pero Gracia significa gracia, y eso debe significar algo todavía. Andrei estaba allí. Había dirigido Nostalgia y también Sacrificio y Andrei Rubliev. Entre otras. El espejo lo descrubrí un poco más tarde, en la Filmoteca.

En este video repito gestos de ambos. Del padre de la partida de nacimiento y del otro, y de otros. Aunque todos esos gestos los repito como en una torpe imitación.


26 comentaris:

  1. Un honor, Lluis. Y gracias por la deferencia de escribir la entrada en castellano. De todas formas, gracias a ti y a Skaði (Meta incognita) estoy cada día más interesado en aprender vuestra lengua. Es más, lo que antes concebía como un esfuerzo, leeros en catalán, ahora es algo parecido a una cotidiana incursión selvática.
    Un fuete abrazo.

    ResponElimina
  2. Juan: de momento este blog no te exigirá mucho esfuerzo, ya que como el otro está previsto que siga en castellano. Espero que me ayudes a difundirlo. Necesito un cambio y una renovación, y el cambio de idioma me viene bien.

    ResponElimina
  3. Por supuesto. Construiremos un puente. Seguro que algún amigo se decide a atravesarlo. Nos leemos.

    ResponElimina
  4. Juan: a ver si este puente es posible, Yo a veces lo dudo, por eso es una aventura.

    ResponElimina
  5. Qui és el nostre pare? el que ens ha tcat d'ofici o el que hauriem volgut. Possiblement Tarkovski tractat en el dia a dia seria també decebedor.

    ResponElimina
  6. Francesc: amb un comentari com el teu queda tot dit. El biològic és decebedor. Potser per això vam crear els déus. Ningú no podria viure a partir del pare. Ens podem inventar el pare... on ens podem inventar a nosaltres.

    ResponElimina
  7. Al pare fictici no l'has de matar, oi? jo vaig tenir una època que em preocupava per si l'havia de matar o no, al real (vaig desistir perquè no hi havia manera, és molt viu...), potser amb un de paral·lel no hagués calgut, se m'acut.

    ResponElimina
  8. Uf, pares... quants n'hi ha! El biològic acostuma, no sempre, ha deixar empremtes físiques i amb una mica de sort alguna cosa més. Els pares no biològics ens deixen l'empremta que desitgem nosaltres, no les que voldrien ells.

    ResponElimina
  9. Fa poc que em passejo pels teus blocs però ja sé que, en castellà o en català, si un és convincent no hi ha diferència fonamental. Jo vaig començar el meu bloc en català, em vaig passar al castellà, i ara de vegades enyoro escriure més en la meva pròpia llengua. Però els catalans ja ho tenim això: jo mateix sóc professor de castellà, i quan llegeixo les ximpleries que diuen alguns que no han trepitjat mai un aula, monto en còlera. Però aquest seria un altre tema. El de la impostura política. Quin desastre, i què sols estem.

    Intenses paraules Lluís. Les imatges, com sempre, suposen un afegit que funciona per sí mateix. Hi ha vegades que un acte petit, amb voluntat de trascendència, es vesteix lentament i es converteix en metàfora. I llavors es fa el silenci, perquè si no hi ha silenci, les metàfores es trenquen.

    ResponElimina
  10. Gemma Sara: l'avantatge del pare adoptat (o fictici) és que no cal matar-lo, el pots substituir per un altre, perquè amb el temps tot cansa. Tot i això, alguns d'aquests pares et marquen. En aquest cas, l'Andrei et dóna una mirada sobre el món que ja no et treus del damunt mai més.

    ResponElimina
  11. Galderich: tens raó, potser la diferència és una qüestió de voluntat. Potser no volies algunes empremtes del biològic però no hi pots fer res, i de l'altre n'agafes les empremtes que vols. Però repeteix que Tarkovski marca molt, no sé pas si ho he cntrolat del tot.

    ResponElimina
  12. Eastriver: això del català i el castellà és experimental, com gairebé tot el que faig al blog. Em temo que només experimento amb llibertat a la cuina de casa i al blog. Escriure en castellà m'ajuda a fer un esforç que "puleix" una mica el llenguatge, i em va bé per les neurones (mentre no aparegui cap integrista no passa res).
    De polítics m'estimo més no parlar-ne, perquè en plena campanya em saturen tant que perdria qualsevol rastre de correcció i em jugaria una demanda per difamacions i insults.
    I per fi: si escriure en castellà m'ajuda, filmar em dóna un llenguatge diferent que se m'escapa feliçment, perquè no ho controlo gens. A partir d'una imatge borrosa que se'm passa pel cap li busco el fil i l'estiro, i finalment me n'adono que ha aparegut un discurs ambigu però carregat de possibles metàfores.

    ResponElimina
  13. La relació amb el pare -i parlo des de la meua experiència personal- resulta sovint tempestuosa, no sé si en això hi ha fins i tot un punt de pulsió tanàtica. Fins que un -i torno a parlar des de la meua subjectivitat- aprèn a valorar la imperfecció i els defectes i tot allò criticable. Em va costar molt descobrir que el meu pare era humà i no diví, que era de carn i os i no un estereotip d'infantesa. I em fa ràbia que aquesta gran descoberta arribés, com em passa sovint, massa tard. Però al menys, ara sé que he tingut la sort de tenir un pare de carn i os, humà i imperfecte, i que n'estic orgullós i que renuncio a qualsevol altre, en especial als divins i perfectes.

    ResponElimina
  14. Ara em pregunto si hi ha una diferència entre la figura del pare per a un home o per a una dona. Segurament podríem entrar en discursos provinents d'un altre pare (Carl Jung) del qual potser no en com conscients de tal com s'han filtrat en el nostre llenguatge. Pensava en el complex d'Electra, és clar.

    Sobre l'idioma del blog, crec que és aneccdòtic tot i que alguns en fan bandera. Jo tinc un post a esborranys de fa temps escrit en castellà, inacabat, però si no l'he penjat no ha estat per culpa de la llengua en què està escrit sinó per altres raons. Fa molt de temps vaig publicar una poesia meva en castellà. De vegades penso que estaria bé anar escrivint textos alternant les dues llengües perquè forma part de la meva manera d'expressar-me. Fins i tot he escrit algunes coses en francès. I mai no les he penjades al riell, que jo recordi.

    ResponElimina
  15. Quina coincidència! He penjat un conte d'una filla que busca al seu pare.
    Em sembla bé que escriguis en castellà, el meu escriptor preferit es Nabokov, i Lolita la va escriure en anglés.

    ResponElimina
  16. Per cert, la meva dona va treballar a l'arxiu Nacional de Catalunya i va veure escrits de companys i discursos en castellà...ahi queda eso

    ResponElimina
  17. Leblansky: ens posem en camisa d'onze vares, pero és possible que els impulsos tanàtics siguin mutus entre pare i fill: allò del déu Urà també existeix. Però segurament això que expliques ho podríem signar tots: quant ja és massa tard descobrim l'home que hi havia amagat rere el pare. Més val tard que mai, no?

    ResponElimina
  18. Eulàlia: la cosa psicoanalítica ja és un altre tema, i crec que molt complex. Les idees de Freud i Jung sobre èdips i electres estan bé, però en aquest cas no pretenia parlar de relacions humanes -que totes són molt complicades si les mirem des de la banda inconscient.
    Sobre català i castellà també crec que hauria de ser una cosa més "normalitzada", al cap i a la fi aquí ningú no pot viure en una sola llengua. Per sort.

    ResponElimina
  19. Aris: ens quedaríem parats si sabéssim qui parla en castellà a casa, a part del Gerard Quintana. EL mateix president Mas parla en castellà amb la dona i els fills.
    Però el canvi de llengua ha anat bé a molts escriptors. Un altre cas és Milan Kundera, que es va passar al francès.

    ResponElimina
  20. Em resulta curiós llegir-te per aquesta via. És com si, de sobte, el canvi d'idioma t'aboqui també a un canvi de perspectiva literària. Mare-pare, català-castellà... La pregunta seria si som els mateixos. Quan he intentat escriure en altres llengües me n'adono que l'estil resultant és sorprenentment diferent. No ho sé, m'he sentit sempre com si no parlés jo mateix.

    Em temo que som tard per a canviar als progenitors, i potser també per a canviar-nos a nosaltres mateixos. Però caldrà intentar-ho, almenys pel que fa al mirall personal.

    ResponElimina
  21. Partidario "Ciudadano": Ya puedes apuntar mi nombre en la lista de candidatos a pasarlas muy putas en esa checa por la que tanto has suspirado...
    Es desmerecimiento mio el no haber sido jamás capaz de torpedear a tanta gente digna como tu has osado y conseguido. Ahora, libre ya de las correas que te encorsetaban, podrás volar alto al mando de tu precisa metralleta. Voy a esconderme, por si acaso.

    ResponElimina
  22. Lluís (i més endavant, també per a Juan), de tot el text em quedo amb el primordial: el gest que esmentes. En ell hi és tot, perquè abans va ser el ges, que no pas la paraula. La paraula és la constant lluita per aconseguir interpretar el gest. Quan un cineasta (utilitzo aquesta mot perquè s'assembla més a "cosmonauta") aconsegueix convertir el moviment de la càmera en gest, la pel•lícula parla (la resta són adornaments). Sí, ja ho sé: a tots ens agrada una bona història. Per què? Perquè una història és la suma de tots els gestos que mai no farem, o que no vam fer en el seu moment.

    La llengua és el resultat d'aquell esforç constant. I això que diré ara va per al Juan:

    Juan, estás atrapado por el gesto, de ahí que el catalán empiece a resultarte algo conocido. Habrás tropezado con alguna palabra mágica que ha dibujado de forma precisa un gesto, y al incorporarla a tu lengua se ha convertido en imaginario. Y de eso no nos libramos nunca.

    Compadezco a las gentes que en las lenguas ven empalizadas donde parapetarse que ocultan, en vez de puertas abiertas al gesto sublime que jamás se produjo: el gesto divino de la creación.

    Incapaços de crear (que és el verb del substantiu "gest") el món a la nostra imatge, uns van inventar els déus i d'altres, les paraules.

    ResponElimina
  23. Joan: el canvi d'idioma crec que limita i alhora permet que surti una altra veu, i això és molt interessant, sobretot per a un mateix.
    Sobre canvis no sé què dir, jo diria que nosaltres mateixos canviem molt perquè el món canvia i ens hem de qüestionar per força. Els que es queden estàtics (i coherents, etc) acaben per semblar molt estranys, tot i que jo de tant canviar potser ja no sabré qui era. Però tan se val, perquè qui era jo no serà un tema important.

    ResponElimina
  24. Girbén: aquesta nit tinc prevista una sessió de Ouija, on invocaré el camarada Trotsky. Li llegiré el teu comentari.

    ResponElimina
  25. Enric: per part meva res a dir. Tret que em meravella que del meu apunt tan bast en treguis material tan elaborat. Me'l copio per anar-hi pensant, especialment en la cosa etimològica del gest i la creació. Gràcies per dignificar aquest blog.

    ResponElimina