21 de febr. 2011

Kamchàtka, Reus


Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.


La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?


El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,


No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?



Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.


Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?


La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?


Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.


Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).

18 comentaris:

  1. Lluís,
    Tal com expliques i ja vas explicar fa un temps aquest és un dels grups que cal seguir i que aporta encara un cop de puny a un feliç miratge entre el caos social, econòmic i polític!

    ResponElimina
  2. Pinta molt bé aquesta proposta teatral de la que ens parles. L’esser civilitzat ha creat rituals per expressar sentiments i emocions davant dels fets transcendentals, religiosos o dels moments claus de la vida i la mort i moltes d’aquestes expressions s’han transmutat en el que avui és el teatre. Sembla que els que ens proposes vagin a retrobar aquestes velles essències.

    ResponElimina
  3. Acció al carrer. Buscant el contacte directa. Perfecte! Estem massa acostumats a veure aquests drames a través del cinema i documentals. Arriba un moment que no semblen creïbles. Ells ens diuen: Toca’m, entra a casa, pren un bol de sopa. Un apunt magnífic!
    Al marge d’aquest apunt: els teus dimonis fa dies que em volten. Instintivament he afegit un “banyeta” en el meu darrer apunt. No sé si el tens aquest! Sinó me’l demanes. Seria el dimoni mil dos.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Galderich: possiblement el grup dóna un cop de puny, però la gràcia està en què ho fan d'una forma elegant i sense soroll, i encara introduint els punts justos d'humor.

    ResponElimina
  5. Puigcarbó; i si mai els veis, encraa ho trobaras més interessant.

    ResponElimina
  6. Alberich: és ben bé comsi els haguessis vist, perquè hi ha molt d'aquest ritual social primitiu en les seves accions.

    ResponElimina
  7. Jordi: poder participar i en certa manera viure dins de l'espectacle (que és justament el que passa a "Habitaculum") dóna plaer i unes emocions noves. Pel que fa al nou dimoni, l'acabo de veure al teu blog, i naturalment te'n demano una fotografia. El més curiós de tot és que ara estic prparant un post nou sobre marionetes i titelles. És com si hi hagués hagutna mena de comunicació telepàtica. Ja passen, aquestes coses.

    ResponElimina
  8. Lluis, demà t'envio algunes imatges per mail. Salut

    ResponElimina
  9. Jordi: Gràcies, doncs! Estic pensant en començar una col·lecció de dimonis per poder fer un nou encapçalamnt del blog...

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: sí, jo crec que se'n veuen molt sovint, només cal estar amb els ulls oberts.

    ResponElimina
  11. Molt interessant...fa temps que estic intentant escriure una entrada sobre aquest tema...les fotos estan molt be, em podries deixar la primera per una entrada? si no vols no, no et sentis forçat...però es que em va clavat per una història...

    ResponElimina
  12. Aris: naturalment pots agafar la fotografia. Només et demano que si la penges diguis de qui és o d'on ha sortit. Ja tinc ganes de llegir aquest text...

    ResponElimina
  13. Els tinc en cartera de fa temps, i acabes de posar-los de nou al capdamunt de la llista.

    ResponElimina
  14. Joan: Doncs no te'ls perdis, que no et decebran. Especialment Habitaculum. L'actuació a Lleida és pel dia 6 de maig, i falta saber el lloc, perquè actuen en algun edifici buit.

    ResponElimina
  15. Kika: me n'alegro que t'hagi interessat. Si pots, no te'ls perdis i encara t'interessarà més.

    ResponElimina