5 de febr. 2011

Els darrers dies de l'imperi


Ara m'he convertit en un sinistre empleat de la solitud. Les meves hores es destinen a buidar la casa dels pares amb paciència, amb aire taciturn. Faig la feina que faria el temps tot sol, però jo l'apresso. De tant en tant m'aturo. Aprofitant que fa sol, avui he baixat a fer el cafè i a fumar en una d'aquestes noves terrasses hivernals, disposades per a veure la decadència definitiva dels fumadors. Ens han convertit en sargantanes exposades al solet del migdia.

Després torno cap dalt, al desballestat castell. Ni que fos de lloguer, això va ser un castell amb el seu senyor feudal i tota la resta. Viure de lloguer va estar mal vist durant un temps, i induïa a sospitar d'alguna anomalia social, psicològica o econòmica a qui ho practicava. Sembla que ara ja no és un estigma. Si vius de lloguer i et mors de lloguer, els fills reben l'encàrrec de buidar el pis en un termini no massa llarg, perquè el mercat sempre és àgil i musculós, i cal ajudar a què els diners mudin de butxaca. És l'imperi de la Llei i les seves germanes Ordre i Caixa.

No cal córrer. Diuen: tranquil, sense pressa però sense pausa. I això vaig fent. Buidar un pis tan ple vol dir trobar milers de petits objectes que s'aturen un instant a les mans. Abans d'anar-se'n, et demanen una mena de pregària breu. La mare guardava cartes del seu pare, de les que enviava des de l'exili a Montpéllier. L'avi les escrivia en castellà i amb lletra menuda i pulcra, i en una mena de codi xifrat. Es feia passar per un parent ric i ociós que vivia a la Côte d'Azur: mai no va perdre el sentit de l'humor. Aquesta era la manera de burlar la censura. Totes les cartes duen el segell de la Censura militar, que anava variant de disseny amb el temps: oval, rectangular, adhesiu. I no obstant, l'imperi catòlic i franquista es va ensorrar. També era un imperi de lloguer, i el van llençar.


De tant en tant m'assec en una butaca vella. La deixaré aquí fins al darrer instant, per a aturar-me a llegir cartes velles. Com les cartes d'amor que es van escriure el pare i la mare. Llenguatge florit i potser amb tòpics, però són tòpics que tots hem repetit algun cop. Aquell amor etern que es van prometre el van saber complir. Només aquestes petites coses humanes fugen de la grandiositat dels imperis i les clàusules dels lloguers, i perduren.

Avui he descobert que la mare va escriure al pare en el tercer aniversari de la seva mort. Et trobo a faltar més que mai, però espero que serà per poc temps. Amb aquesta frase tan senzilla es va enfrontar a l'imperi de la mort.

Torno a carregar coses cap als contenidors. El contenidor de paper el deixaré ben ple. Després pujo i fumo de nou, assegut a la butaca. No havia fumat mai en aquesta casa.

20 comentaris:

  1. Ara no sabria dir-te què és pitjor, si haver de buidar la casa a cuita-corrents, o bé heretar-la i perpetuar una generació més el bagatge dels records. En tots dos casos hi ha un element de "memento mori" amb el que t'hi has d'enfrontar.

    ResponElimina
  2. Allau: escrivia això mentre em ronda pel cap la possibilitat de dir que no, que vinc a viure aquí. Però faci el que faci, ara toca passar per aquest camí, com dius.

    ResponElimina
  3. He buidat el pis de l'àvia, el dels meus pares quan on vivien se'ls va fer gran (hi havíem viscut tots, pares, cinc germans i dos avis) i van tornar a viure a Barcelona en un pis més petit i abastable i he ajudat a molts amics a fer trasllats. El més dur, però, sempre ha estat quan he ajudat a algú a traslladar-se per separació. Em costa molt i em dona sempre la sensació com si estigués robant alguna cosa o com si estigués en una tómbola on toca emportar-se això i allò no.
    En fi, que a la feina dura de desmuntar un pis (hi vagis a viure o no) no se t'ajunti la feina dura psicològica que això implica.

    ResponElimina
  4. sempre es fa estrany buidar un pis o una casa, es com una profanació a la intimitat dels absents. Quantes coses hi ha que no voldriem trobessin de la nostra casa?

    ResponElimina
  5. Galderich: buidar un pis té alguna cosa estranya i penosa, però suposo que també implica una renovació. O això voldria creure. Per cert, algun dia haurem de parlar de llibres antics, però això ja t'ho diré "en privat".

    ResponElimina
  6. Puigcarbó: també he pensat en això que dius. Per si de cas, més val anar eliminant les coses que no voldríem que un altre xafardegés, no?

    ResponElimina
  7. Veure la primera cadira m'ha emocionat....jo dormo en un llit que hi fa joc, i tinc unes tres cadires germanes de la teva...

    Paciència i fora noses, guardant els records...

    ResponElimina
  8. Zel: saluda la teva cadira de part de les meves. I m'apuntaré la teva recomanació, perquè m'ha agradat. Guardar els records i llençar les noses.

    ResponElimina
  9. D'aquest pis en sortiràs més savi i més fort. De ben segur! Ànims!

    ResponElimina
  10. De les meves últimes experiències amb la mort (indirectes, es clar), n'he tret la conclusió de que la gent se'n va quan comença a enyorar molt a les persones que van formar part del seu passat i ja fa un temps que van morir. Es com si els cridés més el passat que el present o el futur.
    Em trasbalsa una mica aquesta dissecció que fas de la teva mare a través dels seus objectes i sobre tot, a través dels seus papers. No dic que estigui malament, eh?, pero se'm fa estrany.
    Petons felins.

    ResponElimina
  11. Lila: per fortuna, jo també tinc la sensació que aquestes situacions ens permeten aprendre. No demano ser més savi ni més fort, però. En tindria prou amb sortir-ne una mica millor.

    ResponElimina
  12. Panterablanca: tens raó que quan la gent s'enyora o pensa molt en el pasat potser vol dir que ja se'n volen anar. Sobre la dissecció... no sé, no crec que pretengui disseccionar-la a ella sinó que intento mirar dintre meu i en tot cas, disseccionar-me a mi, les meves emocions en aquest moment. Em va bé escriure-ho.

    ResponElimina
  13. Doncs si et va bé, fes-ho, això és important. No em facis cas a mi.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. És curiosa la relació que establim amb les coses i els records quan només podem enfocar-los cap al passat. És com mirar de calmar la set amb un didal d'aigua. Insuficient, però tot i així necessari.

    Vigila el fum.

    ResponElimina
  15. Panterablanca: dona, no es tracta de fer cas o no fer cas...

    ResponElimina
  16. Joan: Potser és veritat que això és com voler calmar la set amb un didal, però cal anar provant si a base de didals...

    ResponElimina
  17. buidar una casa es
    buidar un tros de cor
    cada cop es mes petit el meu
    cases que buido de familiars que ja no hi son
    i jo ja començo a no ser-hi una mica
    Helena Colom

    ResponElimina
  18. Helena: gràcies per aquest comentari breu i transparent. Suposo que passa això: és alguna cosa nostra la que buidem i llencem. Si fos un dit de la mà seríem més conscients que eliminem una part de nosaltres.

    ResponElimina
  19. M'ha agradat moltíssim com expliques aquests moments transcendents. Crec que cal assaborir totes les vivències. Les felices i plaents són fàcils de dur; però les tristes, les doloroses ja costen més i molt sovint veig gent que les intenta obviar o passar-les ràpid, de puntetes. Crec que cal viure-les de cara i sense por perquè sovint ens aporten un creixement personal important i ens ajuda a col·locar o tancar bé moltes facetes de la nostra vida.
    Un plaer llegir el teu blog!

    ResponElimina
  20. Imma: a banda d'estar d'acord amb tu, crec que justament el què he volgut fer amb aquests tres apunts sobre la mort de la mare ha estat allargar l'experiència i d'alguna manera deixar-la fixada aquí. Suposo que d'aquí a uns dies hi tornaré, perquè la perspectiva va canviant i això també trobo interessant (per a mi) que quedi reflectit. Salut!

    ResponElimina