13 d’oct. 2010

Lligar les ombres


Volia escriure un conte sobre ombres atrapades en una tomba, li donava tombs. I vaig tornar a passejar pel cementiri de Prullans en aquella hora de les ombres allargassades i perilloses, que acaronen sense voler els murs, que s'escolen per les obertures.

A mitjan octubre, a quarts de set de la tarda les ombres s'extenen damunt la terra com si vulguessin esmunyir-se vers la fi, dins dels caus, sota els arbres. Vigila si passeges pels cementiris, m'adverteixen: que no sigui que l'ombra quedi atrapada dins un nínxol obert.


Tenia una idea vague al cap, la versió lliure de L'home de la sorra, de l'E.T.A. Hoffmann. Allà hi ha un individu que s'apareix dos cops a la vida del protagonista, un personatge estrany, grotesc i terrible que el va turmentar de petit sota el nom de Coppelius i que retorna molt anys després, ara anomenat Coppola.

Volia imitar aquest personatge desdoblat que et persegueix. Pensava en imaginar que, per allà als quinze anys, un company de l'institut anomenat Martí desapareixia dintre una cova, i que retornava anys més tard amb un altre nom, per endur-se el narrador. Tenia els dos primers paràgrafs:

Quan estudiava secundària al Calassanç, un company de classe de nom Martí va caure dins la Cova dels Murissecs, vora Tremp. Ho vam saber dies després, quan tothom es demanava perquè no tornava a classe ni donava senyals de vida. Van tardar mesos en trobar el seu cosset, abismat entre dos grans penyals, a la tenebra del cau. Durant molt de temps l'imaginava, sepultat dins la negror, sobrevolat cada vespre pels milers de rat-penats menuts, quan surten a caçar mosquits a l'embassament de Cellers. L'imaginava convertit en un bocí d'aquella fosca densa, posseït per ella però capaç de moure-s'hi.

Convertit en ombra dintre l'ombra, vaig pensar que en Martí podia viatjar a l'ombra de qualsevol lloc del món. Que si tancava bé els finestrons de casa, a la nit, li oferiria una entrada i un lloc on poder trobar-nos. No recordo que mai s'esdevingués cap indici de la seva visita, i aquell temor suggerent es va anar apaivagant. La vida té massa urgències en aquella edat, i no vaig tardar gaire en oblidar-me d'en Martí, i de les meves fantasies sobre les ombres habitades.

Camino un cop i un altre pels volts del cementiri. No se m'acut res més i m'atipo de giravoltar aquestes parets. El sol decau un xic més, un centímetre: és prou perquè desapareguin les ombres i l'aire giri de sobte, agiti les branques altes i comenci a tenyir-se de malva. M'enfilo: cinquanta metres més amunt, pel vessant orientat a ponent encara hi llu una pinzellada ataronjada que encén el verd.


Si aquell noi es deia Martí, ara podria imaginar una Martina que apareix a la vida del meu protagonista. Potser és una amiga que un dia el du a caminar cim amunt, buscant el dòlmen d'Ordèn -que cau aquí a la vora. No seria mala idea: al capvespre, la boca del dòlmen també és la gola fosca d'una cova, i encercla algun misteri que pot ser llòbrec, i que alhora indica una possible escena de sexe. Podria ser, per tant, que mentre s'abracen el protagonista recordi aquell Martí engolit per l'ombra. Que llavors senti pànic de la Martina perquè intueix que en ella s'hi ha encarnat en Martí, finalment retornat per dur-lo al paradís de les tenebres. Dolmen, sexe, ombra, capvespre, temors antics d'adolescent que retornen.

L'obvietat Martí-Martina és tan fàcil que fa riure, tot i que m'agrada aquesta ingenuïtat de pintura naïf. En la ingenuïtat hi ha també un joc pervers, directe, sense artifici. Allò terrible es presenta tal com és, bruscament i sense dissimular. El carronyaire s'abat sobre la presa sense elegància, sense disfresses: és simplement la voracitat de la bèstia.

No sé quin final podria donar-li. Escriure un clímax eròtic i terrorífic alhora? Llàstima que a la Cerdanya no trobaré cap video-club on em lloguin alguna pel·lícula d'en Jesús Franco, que en sabia molt d'aquestes escenes. També l'havia vist d'adolescent, de massa adolescent. Llavors no ens vigilaven tant, i jo vivia el costat anàrquic i descontrolat d'aquella transició dels tramposos.

El vent pren un nou impuls, i m'adono que he deixat la porta del cotxe entreoberta: l'aire la bat ara amb força, grinyola. Darrera meu sona l'esquellot d'una vaca que no veig, a l'altra banda del revolt. Caurà la nit de seguida, els forasters de ciutat mai no n'aprenem prou. Encara he de desfer el bocí de camí, passar de nou arran de la tàpia del cementiri, parar a posar benzina.



La pista que baixa fins a la carretera de Bellver ja és fosca; al revolt que creua el torrent, una pedrota invisible retruny sota el cotxe, sento un xerricar de ferro i després el silenci.

23 comentaris:

  1. A mig llegir el teu ombrívol relat m'he il·luminat. He corregut a les lleixes teòriques de la biblioteca i sí. Oi tant que la tenia! I m´he quedat embadalit mirant els sants de la no tan breu Breve historia de la sombra de V.I.Stoichita (editada per Siruela). Imatges del mite de la invenció de la pintura i, sobretot, d'aquell encantador desastre que és el Peter Schlemihl. El cel de plom d'aquest matí fa que, pels carrers de la ciutat, tampoc ningú passegi amb la seva ombra.

    ResponElimina
  2. Volies lligar ombres i una pedra t'haurà lligat. Quina claustrofòbia aquest cel de plom i aquests dies sense ombres..

    ResponElimina
  3. Uf, és complicat això d'escriure... com tot el que representa crear.

    M'ha agradat aquesta desacomplexació sobre el que és innocent i naïf... perquè realment la vida ho és tantes vegades!

    ResponElimina
  4. Vaig llegir, imagino que en algun llibre d'en Gerald Durrell, que a Corfú pensen que si t'adorms a l'ombra d'un xiprer, l'arbre et xucla l'ànima i véns a ser com una mena de zombie, però en grec, com si diguéssim ;) res, que m'hi has fet pensar amb tants cementiris i ombres. Per si de cas, que no se't passi pel barret fer la migdiada a l'ombra de cap xiprer :)

    ResponElimina
  5. A cementiri del meu poble hi ha molts xiprers. Les ombres d'aquests s'allarguen encatifant el terra amb la figura d'un túnel. És curiós observar com les estàtues dels àngels juguen a magar-s'hi i es mostren de manera diferent a quan les contemples estàtiques.
    El teu relat desperta la imaginació i rescata l'ombra que sempre ens segueix.

    ResponElimina
  6. Lluís,
    T'ha sortit un conte molt bonic... podria tenir molts finals, el del nens que es troben, el nen que es troba amb ombres atrapades que malden per sortir a la superfície. La Martina que apareix un dia d'hivern. Una història d'amor entre dos nens solitaris... Però la vida sovint mostra el cantó poc elegant, i és llavors quan es produeix una esquerda irresoluble. El teu conte m'agrada sense final, que el fem seguir indefinidament els teus comentaristes.

    ResponElimina
  7. Girbén: aquesta obra de Siruela l'he tinguda a les mans,i ara em retorna sobtadament a la memòria. Tant, que em venen ganes de tenir-la de nou. Veurem si hi ha sort.
    I gràcies per fer-me recordar també el fantàstic Peter Schlemihl...!

    ResponElimina
  8. Marta: vès per on, el dia que penjo el meu conte és un dia sense sol, i sense ombres. Tot el món és ple de senyals estranyes...

    ResponElimina
  9. Galderich: sí, de fet et tema del text és la dificultat per a escriure res. O com a mínim, res que sigui decent, quetingui sentit i que expliqui alguna cosa. Ja no diguem si al damunt et proposes ser original, cosa que ja ni penso.

    ResponElimina
  10. Clidice: molt interessant això dels xiprers grecs... A mi em sona alguna cosa sobre el sicòmor, i també sobre el llorer. La idea dels arbres vampírircs és curiosa, perquè contradiu la suposada bondat dels vegetals. Ara imagina aquesta gent que se'n van als boscos a abraçar arbres... ja cal que vigilin quin d'ells abracen.

    ResponElimina
  11. Pilar: amb aquesta descripció que fas es podria començar de nou el text, i donar-li una altra qualitat. La millor resposta que puc trobar és aquest joc que es crea entre el text i els comentaris, i especialment veure com pot despertar imatges o records.
    Aquest blog no és el més llegit ni el més valorat ni el més premiat, però en canvi la qualitat dels comentaris em té fascinat. Cadascun d'ells és gairebé una postil·la, un diàleg.

    ResponElimina
  12. Maite: bé, ja veus que finalment a partir del teu comentari ha sorgit alguna cosa. Tot i que el tema sigui la impossibilitat de crear res, explicada a través d'altres actes fallits i de temors. També em semblava oportú reflexar aquesta impotència a partir del final sense final, tot i que de fet se n'insinua un.
    Com que els comentaris d'aquest blog solen ser oportuns i llargs i suggerents, és possible que pugui donar-li més perspectives. Amb el temps.

    ResponElimina
  13. bé, me n'explicaven d'un que voltava nuu pels boscos abraçant arbres, fins i tot que els feia l'amor aprofitant algun forat. amb franquesa, em va costar força treure'm del cap la imatge de "fer-ho amb una totxana cantelluda" o la possibilitat que dins el forat hi hagués algun hoste, a l'estil de l'escolopendra, que li fes una mala passada. i és que totes les masses piquen, mai més ben dit ;)

    ResponElimina
  14. Clidice: els amants de la natura corren seriosos riscos, ja ho veus. Jo també he sentit anècdotes semblants.

    ResponElimina
  15. doncs jo no puc escriure al meu blog i per això vaig deixant comentaris aquí i allà. Serà una condemna? Després de llegir això dels arbres vampirs i dels vegetals ultratjats ara em miro amb desconfiança i sospita un petit arbust que viu amb mi

    ResponElimina
  16. UN bonic metarrelat, amb unes fotos molt bones [veig que has fet els deures i t'has empassat el manual de la càmera Kodad ;)]

    ResponElimina
  17. Em quedo amb el comentari de Galderich, que més que un relat sobre les ombres que et persegueixes ho és sobre la creació. I les ombres -creatives-que de vegades ens persegueixen.

    Vaig dir que miraria d'acceptar el repte i fer alguna cosa sobre el tema. A veure si m'hi poso. No garanteixo res.

    ResponElimina
  18. aixó dels xiprers grecfs ho havia sentit explicar de petit però aquí, i també aquella historia d'un que es vol fer el valent passant la nit a un cementiri i que en un atac de pànic surt esperitat i en enganxar-se la seva capa amb una reixa es pensa que li estira un mort i la palma de por. Com es diu de vell, quan respecte i por tenim als morts i quan poc als vius.

    ResponElimina
  19. Marta: no se m'acut quin motiu pot fer que no puguis escriure al teu blog. Un virus? És una situació curiosa però interessant... I crec que no cal tenir por dels arbustos, a no ser que amaguin algun malintencionat darrera d'ells.

    ResponElimina
  20. Leblansky: sí, ja ho veus, no he acabat el manual d'instruccions, però ja sé fer alguna coseta més.

    ResponElimina
  21. Eulàlia: mira, no sé, no m'agrada gaire plantejar reptes col·lectius, però si algú té ganes d'escriure un conte (o qualsevol text) sobre les ombres, sempre es crea una certa sinergia.

    ResponElimina
  22. Puigcarbó: m'interessa molt saber que elsxiprers catalansescomporten com els grecs, ho buscaré. Sobre elscontes delesombres, elcomentarid'en Girbén esmenta el Peter Schlemihl, conte canònic sobre l'ombra (sense passar per alt l'ombra rebel de Peter Pan).

    ResponElimina
  23. Lluís: No vas plantejar cap repte col·lectiu, sinó que la cosa va sortir de forma espontània arran del comentari de la Maite Mas. O sigui: no et facis mala sang (i ara m'adono que això és metàfora, que lliga amb el post de de casa al club, ves per on les sinèrgies...)

    ResponElimina