9 d’oct. 2010

L'home enfadat camina vora Puigcerdà

Visc carregat de prejudicis i de tòpics, de fantasies i de temors. Com més anys passen, més creix tot plegat. Els esforços necessaris per alliberar-me'n es tornen feixucs, la fatiga augmenta perquè el cos meu no té aquella energia opaca i cega.

Entre els tòpics hi ha la fantasia de creure que, submergit en un paisatge bell i enorme, no es poden donar els temors ni les emprenyades. I no obstant, és així. És inevitable rebre notícies de la plana, de la vall i de la costa. Sé que per allà baix els polítics han engegat de nou, que envien missatges i raons, i que ens volen donar motius.


També sé que el cost per aula del programa 1x1 és de 6.000 euros, i que en la majoria dels casos això no funciona. També sé què vol dir pagar els plats trencats dels bancs i els especuladors, fer carreteres perquè els rics arribin arreu, facilitar la visita del Benet XVIè, el papa dels pederastes.


Fa quinze dies vaig veure passar un conseller pel bell mig de Bellver, camí d'algun extraordinari xalet cerdà, mentre jo pensava si puc fer front a les despeses amb el sou d'un mestre substitut, a 167 kilòmetres de casa.

També he conegut què vol dir ser sobtadament més pobre encara, mirar les despeses i retallar les supèrflues, començar a pensar en prescindir de la línia ADSL. Retornar als plaers petits i senzills, als plaers que no volen dir comprar ni vendre. Caminar. Passar de llarg davant dels aparadors, buscar espectacles de carrer com els emocionants Kamchàtka, i caminar.



No llegir diaris ni tan sols premsa virtual, caminar. No escoltar la ràdio on garlen els diputats o els qui pretenen esdevenir-ne, caminar. Ignorar-los i caminar. Seure en un prat sota la llum de la tarda a llegir Las noches lúgubres de l'Alfonso Sastre i quan fosqueja, caminar.


Parlar una estona a la taverna del poble mentre faig un cafè i en acabat, caminar. No anar a votar, caminar. O votar en blanc, i seguir caminant.

Em queden tres coses per fer: seguir caminant, transformar el món -sense diputats-, viure.

28 comentaris:

  1. aquest poema sembla tret del teu estat d'ànim.


    NO VEURE

    No veure la tele, no llegir,
    no escoltar la radio
    ni fullejar els diaris,
    tampoc pensar gaire
    ni preocupar-me per res.
    Els mots encreuats
    com a obligació única,
    i la prioritat del dia.
    Viure doncs ignorant i ignorat
    de tot i per tots.
    Vaguejar indolent l’únic esforç
    i el més important a fer.
    Després de resoldre els mots,
    jugar a escacs amb mi mateix
    o al solitari sense fer-me trampes
    deixan't que passi el temps.
    I viure així com un exiliat,
    entre les restes de ma decadéncia.

    (LO DE LA DECADÈNCIA M'HO APLICAVA A MI QUE JA TINC UNA EDAT)

    ResponElimina
  2. HI ha algun deix del Gil de Biedma, del poema "De vita beata", no?

    ResponElimina
  3. Això de les coincidències ja no em fa iuiu, em comença a semblar la cosa més normal del món. Ho dic perquè miro d'enllestir un post per demà i clar, just avui havia de recordar que fa sis anys que no llegeixo els diaris ni escolto les tertúlies de la ràdio. Sí, clar, això és normal.

    ResponElimina
  4. Mira Matilde, la normalitat podria ser justament això. Si no li donem més voltes, jo crec que ens quedarem tan tranquils.

    ResponElimina
  5. D'això ara se'n diu tenir una actitud zen, zensillament. (Perdona un acudit d'aquest nivell en un apunt reflexiu com el d'avui!).

    Per cert, molt bo el grup de teatre!

    ResponElimina
  6. si, es una variació sobre el mateix poema, o inspirat en el de Gil de Biedma.

    ResponElimina
  7. Galderich: quedes perdonat perquè si no ens prenem les coses amb humor ja em diràs tu...!

    ResponElimina
  8. Puigcarbó: algun dia hauríem de buscar totes les coses que ens ha inspirat en Jaime Gil, i aquest poema en concret.

    ResponElimina
  9. I d'aquí tres-cents anys se sentiran encara les passes i els exabruptes de l'home enfadat.

    ResponElimina
  10. No sabria dir si d'aquí a tres-cents anys se sentirà res de mi... ara bé: segur que encara hi haurà gent enfadada!

    ResponElimina
  11. Jo no camino gaire, ho hauria de fer més, però sí que passo dels polítics. No els escolto perquè només diuen mentides, i és una actitut molt agraïda (algú diria que és inconcient, però més igual), i ho és perquè no visc emprenyada. L'emprenyament, l'ira, no són bons pel cor. Caminar sí que ho és.

    ResponElimina
  12. Enhorabuena Lluis. Sensible y certero.

    Yo camino contigo y me admiran tus rincones y tus reflexiones. Son mucho más que el chalet del consejero.

    Aunque quizás todavía busco un hombre, como Diógenes.

    Salud.

    ResponElimina
  13. Caminar és justament el títol de l'obra que li valgué més reconeixement en vida a l'inspector de torbs i diluvis, H.D. Thoreau.
    Molt més tard, un dels seguidors del seu camí de dissidència, Ivan Illich, va dir a "Energía i equidad" L'home fa temps que va perdre la fe en el poder polític de caminar. Diria que ve molt al cas de les teves preocupacions d'avui.

    ResponElimina
  14. Lluís,

    A Poblet hi ha un monjo que es diu Marc, que sempre planteja enigmes als nouvinguts. Si hi vas amb canalla veuràs que bé que s'ho passen... L'home, que semblava molt llegit, em formulà l'enigma sobre què havia de fer l'ara i l'aquí, la resposta era tan senzilla com "respirar", que em recorda molt al teu caminar. Respirar, caminar. I poc més. El grup de teatre em sembla genial, d'on són? Me'ls he apuntat per si es deixen caure per BCN.

    ResponElimina
  15. Panterablanca: caminar mai no et farà mal. I és una bona manera de deixar d'estar emprenyat, cosa que evito perquè només em faria mal a mi.

    ResponElimina
  16. ATB: bueno, uno casi siempre se siente acompañada cuando camina, aunque camine solo (y no hablo de fantasmas). Gracias por apuntarte a la caminata.

    ResponElimina
  17. Girbén: no sé si inconscientment em referia a Thoreau. Suposo que em ressonava per la memòria inncoscient que faig servir per a escriure. I bona la frase de l'Illich. Tot i que la protesta caminant se segueix parcticant. Fa pocs dies, els miners asturians, de nou.

    ResponElimina
  18. Maite: el grup de teatre té una fantàstica web on hi pots perdre unes quantes hores, amb videos i fotos de tota mena. També hi ha un avanç de les seves actuacions. Tan sols els he vist un cop, i espero tornar-hi.

    ResponElimina
  19. Ha de ser bonic caminar a mitja tarda per la Cerdanya i veure com s'apropa cada cop més la tardor.
    El teu post+el poema-comentari d'en Puigcarbó= un post inspiradíssim!
    Simplement caminar: un bon objectiu.

    ResponElimina
  20. Potser l'home ara no està tan enfadat. O així ho espero.

    ResponElimina
  21. molt be no et va per eixos mons veritat?

    ResponElimina
  22. Gabriel: doncs sí, és especialment bonic contemplar la naturalesa tal com evoluciona, i em sorprèn tot el que pots arribar a pensar-imaginar-meditar mentre camines...

    ResponElimina
  23. Allau: gràcies pels teus bons desitjos. Possiblement no he estat massa enfadat, procuro no fer-ho gaire, ni gaire sovint. Viure i caminar...

    ResponElimina
  24. Girona: no sé quines conclusions es poden treure de les coses que escric, perquè deixo que es puguin interpretar. Tot i això, procuro prendre'm bé les coses que em venen, i busco on s'amaguen les coses belles, que són a tot arreu. Jo no diria que no em va bé, tot i que òbviament, de dificultat també se'n troben arreu.

    ResponElimina
  25. És diferent caminar a ciutat que caminar a muntanya. A ciutat, caminar no et permet estar amb tu mateix, en slenci. Camines i alhora observes: "On va aquella amb aquesta samarreta de tirants, amb el fred que fot?". "I aquella botiga, ja ha canviat d'amos?" "Vaja, què fa ara aquest? Collons, s'acaba de passar el semàfor en vermell, una mica més i xafa el iaio!!"... Els sorolls, les cinquanta coses que passen al teu voltant en qüestió de segons no et permeten una caminada silenciosa i profitosa. Però, tu, sí que ho pots fer... Si més no, això sembla. Camines i vius. Sense interrupcions. Salut!

    ResponElimina
  26. Lila: això de comparar ciutat i muntanya dóna molt de sí, tens raó. Tot i que és un tema vell, cada cop que em trobo caminant per la muntanya i en aquestes hores de la tarda em meravella descobrir totes les coses que pots arribar a pensar i a imaginar. També et distreus, però, perquè la llum, els colors, el vent, etc, són tan potents com el safareig que pots fer tu mateix quan vas pel carrer i et topes tantes coses... L'avantatge és que aquí vaig fent fotografies i no he de demanar permís als arbres. Després a casa me les miro, les retallo, les retoco. Queda un reportatge de la caminada que no podria aconseguir mai a la ciutat. T'imagines que anés fent fotos als iaios imprudents que creuen sense mirar, o la gent vestida amb mal gust? No estaria gens malament, però...

    ResponElimina
  27. l'altre dia vaig sentir que tenir la ira sota control anava molt bé. però a vegades costa.
    caminar és més fàcil, i segur que va bé. jo hauria de caminar més ...
    fa dies que he deixat d'escoltar les notícies. no hi ha mai res de nou. són sempre els mateixos dient les mateixes coses, i fent emprenyar ... i si hem de controlar la ira, doncs ... ja està.

    ResponElimina
  28. Kika: per tenir la ira controlada hi ha unes quantes filosofies, i caminar només és una estratègia més. La premsa "convencional" s'ha convertit en el vehicle exclusiu d'unes notícies i d'uns personatges cada cop menys interessants. Suposo que els blogs (la majoria, no tots) són un canal diferent, on una altra mena de gent expliquen una mena de coses diferents.

    ResponElimina