23 d’ag. 2010

La vitalitat del zombi

He hagut de pensar una estona el títol de l'apunt sobre zombis, i per culpa de la paraula zombi. I al capdavall, pensar -com sempre- no m'ha servit de res: no m'acaba d'agradar zombi, però tampoc no li he trobat una bona alternativa. L'oxímoron mort vivent m'agrada encara menys i no és plenament un sinònim.

http://escuela.med.puc.cl/publ/arsmedica/arsmedica8/Img/Fig2.gif

Sigui com sigui, la figura del mort que torna de la tomba en una segona vida (estranya, grotesca, disminuïda) té una enorme eficàcia en la història de la imaginació i les fantasies. A través de la literatura o del cinema permet lectures socials, filosòfiques i especulatives. Com a reflex deformat de la vida, el zombi ha pres gran quantitat de formes i aspectes, i és una imatge alteritzada de la vida humana.

Fins i tot la psicologia empra el terme, i en el llenguatge estàndard usem zombi com a imatge de l'alienació. Estar zombi (diferent de ser-ho) indica dur molta son acumulada o bé trobar-se sota l'efecte de les substàncies inhibidores. Si has pres estimulants, s'hi escauen més altres monstres: l'home-llop, el vampir, superman.

Es fa difícil determinar el primer zombi. Com en totes les coses de la cultura popular, el primer zombi podria haver sorgit al neolític, quan la humanitat va començar a qüestionar-se què pintaven allà enmig uns éssers amb consciència, i generalment aclaparats pel coneixement de la mort. Els escassos antropòlegs que han afrontat la qüestió (Wade Davis amb un objectiu més o menys sensacionalista) parlen d'un origen efectivament remot: el vudú d'Haití només seria la prolongació d'anteriors rituals africans, i es contempla la possibilitat que a l'Egipte antic existís alguna cosa semblant,

Paradoxalment, una gran majoria de religions vigents prometen la ressurrecció de la carn i en canvi el ressuscitat és un ésser nefast, perillós o repugnant per a l'imaginari popular. Suposo que -reflexiona que reflexionaràs- un filòsof podria dir què vol dir aquesta paradoxa. És a dir: en què quedem? Volem tornar de la tomba o ens espanta aquesta possibilitat?

En el món clàssic, ja existeix una figura pre-zòmbica. Els lèmurs eren morts caminadors que molestaven els humans, a mig camí entre el vampir i el zombi, tot i que també podrien ser simples fantasmes. El Lemur llatí es pot traduir per esperit nocturn, i per aquest motiu ha donat nom als simpàtics micos noctàmbuls de Madagascar. Als lèmurs se'ls aplacava deixant-los castanyes per menjar sobre la tomba, tradició que sembla l'origen de les castanyes i panellets per tots sants: oferint-los menjar al cementiri, s'evitava que l'anessin a buscar pels carrers.


En els relats medievals de la profunda Castella (tot i que el cas té abast europeu) hi ha la figura del mort mastegador, que podia mastegar els veïns o fins i tot a sí mateix: és sens dubte una metàfora de la fam. Els mastegadors són la variant màgica del zombi, perquè sense moure's del sepulcre podien atacar, mitjançant algun tipus de poders paranormals. Quan se n'identificava un, se n'exhumava el cadàver i se li entaforava un pedrot a la boca. Així apareixen a les excavacions de sepultures medievals.


Jesucrist protagonitza el primer relat gòtic: el retorn de Llàtzer. L'episodi no el recullen tots els evangelis perquè no hi deuria haver consens sobre les virtuds morals d'aquesta història. Tan sols Joan, el més il·luminat i fantasiós dels quatre (Jn, 11:41-44). Però fins i tot en aquest cas bíblic, allò que li passa a Llàtzer un cop ressuscitat és un misteri: deambula com un zombi per Palestina, encara? El miracle conté un sarcasme evident de la divinitat, que es burla del sofriment humà: Llàtzer és obligat a morir dues vegades per un caprici del fill de Déu.

http://3.bp.blogspot.com/_gZKgFHP8wvM/Syk29qVNOOI/AAAAAAAACHQ/AV3UpAEVXow/s400/Resurrecci%C3%B3n+de+L%C3%A1zaro.jpg

L'oncle Howard P. Lovecraft tracta de la qüestió a partir del seu univers particular, especialment a El cas de Charles Dexter Ward. Edgar Allan Poe -no podia ser d'altra manera- l'enfoca des de diverses perspectives (Metzengerstein, Ligeia, Morella, i potser fins i tot a L'ull delator), però no es remet mai al vudú ni sembla que li interessi el zombi paradigmàtic que surt d'Haití.

En una geografia més propera, Salvador Espriu té un relat d'inquietud (però alhora irònic) sobre el retorn dels morts: Letízia -un homenatge al Metzengerstein de Poe escrit des de Sinera.

El canònic Carl T. Dreyer afronta la ressurrecció dels morts a la pel·lícula que més m'agrada de la seva obra (amb permís de la Joana d'Arc). Ordet (del 1955) presenta una ressurrecció en directe en una de les escenes més brutals que el cinema pot arribar a construir. Dreyer, sensible al fantàstic i a la metafísica, filma posteriorment Vampyr, on també deixa una imatge profunda i renovadora del personatge. No és el moment, però el vampir i el zombi són figures properes que caldria comparar des d'una perspectiva iconogràfica i sociològica: representen dues visions complementàries de l'imaginari col·lectiu referit al retorn des de la tomba.



El zombi clàssic és un desgraciat que ha estat despertat de la mort per mitjans màgics, per a ser esclavitzat. El zombi té una voluntat nul·la o mínima: és gairebé un autòmata, una força bruta de treball. El zombi és, per tant, una imatge de l'obrer ideal. No reivindica drets, no cobra nòmines, no protesta.

En termes marxistes, podríem dir que el treballador zombi genera la plusvàlua més alta i és una al·legoria de l'esclau eternitzat per la màgia poderosa de l'amo, del patró.

Aquesta és la lectura que pren White Zombie (Victor Halperin): el 1932 van fer potser la millor i més completa pel·lícula sobre el tema, amb un inspirat Béla Lugosi que dirigeix una plantació amb la força dels esclaus zombis.



White Zombie planteja aquesta vida horrible de l'esclau desproveït de consciència: el malvat Legendre coneix el secret per retornar morts de la tomba, i gràcies a aquest coneixement és l'amo d'una fructífera empresa on els zombis-obrers treballen sense repòs i sense compensacions. Amb aquest punt de partida, l'argument de la pel·lícula tracta una segona possibilitat, òbvia i tant o més esgarrifosa: al malvat Beaumont se li acut que podria tenir una esclava sexual.

Posteriorment, el cinema de terror eròtic ha desenvolupat la figura del zombi sexy, perquè enllaça amb la fantasia delirant de la dona com a cos manipulable, un objecte de carn proveït de sexe. Amb una llarga llista d'exemples que inclouen l'espanyol Jesús Franco (Christine, princesse de l'érotisme - Virgen entre los muertos), i el cinema italià dedicat a explotar les possibilitats eròtiques del gòtic: La morte vivante, Dellamorte Dellamore (una curiosa referència a la necrofília i a Edgar A. Poe, amb un enterramorts impotent que s'excita inesperadament davant dels cadàvers), etc.



I walked with a Zombie (1943) enllaça amb White Zombie. Jacques Tourneur sap construir un film que potser amplia i complementa l'anterior, i també gira sobre el vudú, Haití i l'explotació sexual.


Fins aquí, la lectura gairebé marxista del zombi, que passa per referir-se obligadament a la massa obrera zombificada de Metropolis. Fritz Lang presenta les legions obreres completament alienades, estupiditzades, sotmeses i amb un deambular erràtic més proper al zombi que a l'ésser humà convencional.



La història del cinema no ha deixat anar mai el personatge: malgrat tot, no ha tingut una evolució massa intel·ligent. Si bé Gerorge A. Romero va filmar una excpecional Night of the living dead el 1968, ell mateix es va encarregar de fer-ne infinites seqüeles, cada cop més banals i despullades de metàfora, per acabar amb unes gratuïtes aventures de gent que mossega els seus congèneres i provoca grans dolls de sang contra la pantalla. El cas de Romero és una demostració pràctica i paradigmàtica que -en el cinema comercial- imaginació i pressupost són inversament proporcionals.



A Night of the living dead, Romero sap trascendir l'anècdota. No tan sols és brillant en la planificació, la textura del blanc i negre i els mecanismes narratius, sinó que planteja una visió crítica de la societat americana: racisme, conflicte social, prejudicis morals i religiosos. A les seqüeles, Romero pesca ocasionalment alguna idea (el militarisme, els abusos policials, l'avortament) però sembla que no sigui capaç de fer altra cosa que una llista infinita d'escenes descartades -per innecessàries- a la seva primera peça.

En algun instant d'aquesta evolució, el propi George A. Romero s'adona que el zombi té una vis còmica: és un tipus maldestre, estúpid, brut, primari. A Dawn of the Deads arriba a assimilar-lo a les masses desesperades per la gana que assalten els supermercats i es burla de la misèria i de la fam. Veient aquesta peça prescindible, vaig intuir un to feixista en la mirada de Romero. 

La banalització del zombi arriba al clímax amb Zombieland (prescindible, innecessària), on es du el tema fins al límit de la comèdia d'horror per a adolescents (partint de la idea moderna que un adolescent és un individu buit i ximplet): després hi ha qui es queixa dels adolescents, però els adults hem creat una imatge estupiditzada (zombificada?) d'aquesta etapa de la vida que -no obstant- és força més rica. En la mateixa família de les banalitzacions per a adolescents, s'ha estrenat fa pocs dies Zombis Nazis (Dead Snow). Adolescents, crits i corredisses per un bosc que recorda vagament el de The Blair Witch Project. Suposo que seria senzill prosseguir la saga: se m'acut de seguida una División Azul zombi.



Per fortuna, alguns cineastes han sabut recuperar el zombi i plantejar-se noves qüestions. Amb resultats desiguals, hi ha una llista extensa de títols que (re)visiten el zombi. 28 Days Later sap anar una mica més enllà dels tòpics per a fer parlar dels conflictes urbans. Dead men walking enllaça amb el cinema que es mira amb pànic els avenços de la tecnologia mèdica (com Re-animator, però en un to més dramàtic).

De fet, des de l'origen del gènere zombi s'ha contemplat la possibilitat que no siguin els mags sinó els científics els culpables del zombi, i una poc coneguda peça menor planteja del debat entre ciència i màgia: The serpent and the rainbow, en els inicis de la carrera de Wes Craven i amb un convincent Bill Pullman. La peli es basa en un dels pocs estudis fets des de l'etnologia sobre el fenomen (Wade Davis, 1982).



Però és finalment Les révenants, del francès Robin Campillo qui planteja la millor actualització del zombi. Campillo abandona el gore, les mossegades sangonoses i el maquillatge ad hoc. Les revenants és un film gairebé polític. Prescindeix del terror gòtic i planteja novament el zombi com un problema social. Imagina que els morts ressusciten, deixen els cementiris i tornen a casa. És un film elegant i net, de llum grisosa però lluent que dibuixa un món trist, fred. Amb el·lipsis intel·ligents i vorejant el reportatge documental. En un segon pla molt obvi, hi ha un retrat de la França real.

La vídua es retroba amb el marit mort, que reclama els seus drets conjugals. Et truca a la porta el teu pare difunt. Al capdavall, el pis que tens te'l va pagar la seva herència: hi té dret. La població demana a l'alcalde i les autoritats que resolguin un problema que és essencialment econòmic. Campillo observa el despertar els morts com un seriós problema per als serveis socials i per a la política en general. En una escena central, la qüestió dels zombis es discuteix a l'ajuntament en termes de pressupost. L'estat es veu obligat a respondre al fenomen amb una enorme despesa que no pot assumir: allotjar els retornats, assistir-los, mantenir-los.



Les révenants planteja amb delicada ironia la paradoxa de la ressurrecció massiva, i acaba amb una conclusió lògica (que òbviament no revelaré) però que en certa manera tanca el cicle. Si mai Déu complís la promesa de la ressurrecció, arruïnaria la hisenda pública i ens sotmetria a la crisi dels serveis públics més estrepitosa de la història.

Tal com ho he explicat, sembla que la història del zombi avanci des d'una rica mescla de símbols i de metàfores fins a una simplificació terrible, que podria ser un dels signes de la nostra època. Salvant Les révenants, el zombi experimenta una llarga caiguda en la banalitat. Però no en l'oblit: encara té una vitalitat envejable.

15 comentaris:

  1. Des de la història de Llàtzer ja queda clar que els resuscitats són una nosa i que millor que s'esperin al dia del judici final.

    Proposo de passada una reescriptura "à la page" dels Evangelis: "Miracles, crucifixions i zombies".

    ResponElimina
  2. Allau: la veritat és que el relat de Llàtzer sempre m'ha picat molt la curiositat. Hi ha llacunes estranyes i sobretot es troba a faltar que ens expliquin com va seguir aquest home, què va fer després. Va tornar a conviure amb la dona i anaven junts al llit? (per exemple).

    ResponElimina
  3. De les pel·lícules que cites, em quedo amb I walked with a Zombie i Ordet. Coincideixo que el final d'Ordet és impagable, magnífic. I Tourneur és un mestre, com ja va demostrar a Cat People, que no sé quantes vegades he vist...
    No conec gaire pel·lícules sobre aques tema. Només en citaria una de recent, I am Legend, protagonitzada per Will Smith, de la qual només salvaria la primera mitja hora, quan el protagonista està tot sol en una Nova York buida, destruïda, plena de males herbes i d'animals salvatges. Només hi és ell, sol en una ciutat immensa, morta. El que més impressiona és el silenci. No se sent res. No hi ha cotxes, ni ràdios, ni teles, ni música, només ressonen les seves passes... I això sí que fa respecte. El silenci ens fa por als humans (tot i que a mi m'encanta). Només cal veure com la gent aplaudeix als enterraments o posa música als minuts de silenci... Terrible. En fi, després apareixen els morts vivents i la pel·lícula ja no val res.
    Salut!

    ResponElimina
  4. Lila: I am Legend (que no he vist però ja buscaré) és una adaptació del Richard Matheson -un deixeble tardà de Lovecraft-, un relat angoixant que recordo haver llegit no sé on, sobre l'apocalipsi escrit en temps de la guerra freda i les seves paranoies tan fructíferes. És curiós que ara tinguem por altre cop de la fi del món, suposo que pel desastre ecològic -no sé com ho han adaptat.
    Sobre el silenci fas una observació oportuna: t'has fixat com l'eliminen (i eliminem)? Música i TV a les andanes del metro, auriculars, la musiqueta d'espera quan truques a unes oficines... Hi ha vells cafès i bars entranyables que han posat una horrible pantalla plana gegant connectada a "40 principales latinos" tot el dia...
    Arribes a la muntanya, escoltes el silenci i descobreixes tots els matisos que la teva oïda encara és capaç de captar...

    ResponElimina
  5. Una magnífica currada, Lluís, sobre el mite del ressuscitat i les seves diferents interpretacions literàries i cinematogràfiques.
    Penso, com tu, que darrera del mite hi ha l’angoixa de la por del No Res i aquest mite, ta com dius, ja hi és des de que l’home té pensament conceptual i es troba davant del dilema de la desaparició del seu estat de consciència. Les religions el recullen i es perpetua al llarg dels temps, en aquest magnífic i extens mosaic de mitjans que ens has lliurat.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Alberich: gràcies, és clar. Vaig deixar escrit el text fa una pila de dies i la veritat és que ara quan me'l miro li trobo a faltar coses, però mira.

    ResponElimina
  7. Lluís, suposo que el que fa por del silenci és quedar-se sol amb un mateix, amb els propis pensaments. La música, les converses, la tele... ens permeten no haver d'escoltar-nos. A mi m'agrada escoltar-me, i amb els anys (beneïda saviesa) he après a tenir una conversa amable i constructiva amb mi mateixa. Per això necessito el silenci... aquest silenci tan difícil d'aconseguir.

    ResponElimina
  8. Lila: el silenci s'ha tornat difícil, o potser sempre ho ha estat (perquè se'n parla de fa segles). És evident que sense ell no hi ha una mena de pensament, o aquest diàleg complex amb un mateix i que alhora és necessari per més por que faci. Crec que justament el cine ha contribuït a imaginar que sempre hi ha música a la vida: violins als moments emotius, percussió amb l'acció trepidant, saxo en els instants eròtics.
    Jo li trobo un plaer especial quan em deixo anar a escoltar els sons de la natura: l'aigua d'un llac fa unes minúscules onades increïbles.

    ResponElimina
  9. Recuerdo un Estudio 1, de los de blanco y negro, que trataba del tema de los resucitados por Jesús. Lázaro era interpretado por Jose Vivo, actor en el olvido, que apenas sale en Google, y aparecían también la hija del centurión, y no se cuantos más. Solo puedo recordar que eran unos seres desgraciados que vagaban, penosamente inmortales, por un mundo y una época que no eran los suyos, de donde habían desaparecido todos sus seres queridos y todas sus referencias, como algunos de los vampiros de Entrevista con el vampiro. Por cierto, has dedicado ya alguna entrada a ese subtipo de "muertos vivientes" (zombies?) que son los vampiros? Un colega sostiene, no sin fundamento, que en origen del mito del vampiro está la rabia, encefalitis trasmitida por la saliva de otros animales infectados, entre ellos los murciélagos, y que es endémica en el área de Los Cárpatos.

    ResponElimina
  10. Em quedo amb l'escena de Metrópolis, alentint la càmera podria ser una sortidda/entrada de qualsevol estació de metro en hora punta. Aquests són els únics i autèntics zombis. I n'hi ha a milions

    ResponElimina
  11. Pepe: no conozco ese Estudio 1, el programa sólo me suena vagamente. Voy a ver, pero supongo que en la web de TVE no debe de haber nada, la verdad es que el tema de Lázaro siempre me despierta curiosidad: aún andará por ahí?
    Sobre vampiros: pues no sé, es muy amplio y tengo que epensar en un enfoque imaginativo. Veremos si se me ocurre. Hay unos cuantos apuntes listos pero de momento sin vampiros, aunque si demonios.

    Puigcarbó: fa poc em vaig comprar Metrópolis i l'he vista a casa amb calma. Té una pila d'escenes bones i molt vigents.

    ResponElimina
  12. No conec prou aquest tema, a mi la por em fa por i la por fastigosa em fa por i fàstic, o sigui que m'ho estalvio :) tanmateix això que parleu amb la Lila del silenci hi rumio sovint. Tinc la sensació que no ha existit mai, abans la gent cantava quan estava sola, els nens jugaven (i encara juguen) parlant sols ... Parlar amb un mateix, tal i com diu el meu filòsof de capçalera, l'Escurçó negre, moltes vegades pot ser l'única manera de tenir una conversa intel·ligent. :) Serà que el silenci ens fa por des del principi dels temps, silenci és igual a absència de congèneres, igual a solitud, igual a indefensió.

    ResponElimina
  13. Clidice: seria difícil descobrir perquè ens fa por el silenci, si té un motiu primitiu. Perquè a la vegada, és impossible qualsevol activitat creativa o introspectiva sense passar pel silenci... en fi, gràcies per passar a saludar després de les vacances!

    ResponElimina
  14. Cançoneta del geni i gran penjat Roky Erickson:

    http://www.youtube.com/watch?v=KcGb24n9hvM

    ResponElimina
  15. Comtessa: gràcies per l'enllaç. Sobretot perquè no coneixia aquest gran penjat genial del Roky. Me l'apunto.

    ResponElimina