Carrer Brussel·les (2)

Encara no he arribat fins dalt del carrer tan costerut que rebo un missatge pel correu, al telèfon que duc a la butxaca. Aquest cop ve des d'Andalusia. És una duríssima reflexió sobre la memòria: Nada sano puede crecer sobre el olvido.

Li deixo un missatge molt breu i després segueixo amunt.

Quizás sea por eso que hoy, sobre el olvido, crece el nacionalismo en mi país. Haber nacido aquí o allá me importa un pimiento. Lo que no quiero olvidar es que nací en una casa pobre.

El sol, ara un xic més alt, estampa una mà blanca als vells búnkers al capdamunt del Carmel on fins fa poc malvivien famílies que avui malviuen en d'altres bandes de la ciutat -per a major glòria de la caritat institucional.

Pensem que la vida és cada cop millor, perquè sobreviure és meravellós. Quan arribo al cotxe esclata un estol de cotorres i el carrer s'omple de cagarades voladores. Llavors imagino els vaixells de la sisena flota i els canons lluents que apunten un país de gent derrotada. Mentre frego el vidre ple de caques d'ocell passa lentament el cotxe dels mossos, enmascarats rere les raibans, perillosos, els rostres zòmbics que em miren. Simulo un somriure i escupo rere seu.

El sol du un perfum dolç de resina. Sóc un mamífer relativament conscient i estic viu.

Carrer Brussel·les (1)

De bon matí he somiat el carrer Brussel·les. La llum àmplia li queia al damunt. Des de la cantonada amb el de Gènova es veu un mar de metall que anys enrere va ser, també, el meu mar. Però fa molt de temps que vaig emigrar terra endins, i ara cada cop que veig la corba de la mediterrània em sembla que somio. Ahir al vespre va caure tanta aigua...

Al capdamunt hi ha les runes de la nostra història dels derrotats. Les velles bateries antiaèries del Carmel que van perdre la guerra contra els avions del feixisme apareixen entre els pins. Aclucant una mica els ulls veig un cel de propra i sang, i si acluqués les orelles sentiria l'espetec dels canons.

He pres un cafè --sol i molt aspre-- al Bar Antonio, tapas y bocadillos. Damunt del mostrador el diari explica vaixells de guerra damunt del Mediterrani. La guerra mai no acaba, ningú no recorda quan va començar. Si néixer ja és un fet meravellós i improbable, seguir viu quaranta-vuit anys més tard sembla gairebé un miracle. O en tot cas, no m'ho sé explicar. Com diu Woyzzeck, el món és buit i ara sabem que l'univers és un erm de planetes sense vida.

Emprenc de nou la pujada, he deixat el cotxe dalt de tot. Sento com se m'accelera el cor i la pell transpira. Miolen els gats que viuen sota un Ford Escort abandonat.

Prometo que no passaré ni un sol dia més sense meravellar-me d'estar viu.

Ex Acqua

I de sobte, quan el sol es vincla enmig del cel, s'alça l'aire que romania ocult. Carregat d'humitat. Ja no és l'aire calent de les darreres setmanes. Les branques s'agiten i l'herba del prat s'inclina en una ona llarga, que avança en diagonal vers l'horitzó. L'estiu s'acabarà aviat.

He trobat un rierol gairebé exhaust. Vora un pont de formigó vell, hi ha una perera i al seu peu una vella banqueta, un tamburet menut i rovellat. Fa molts anys que ningú no ve a seure-hi per mirar com baixa l'aigua. Acluco els ulls, per si en el besllum pugués descobrir la silueta de l'home que des d'aquí contemplava el pas del temps i recordava vés a saber què. La vida que se'n va, els amors passats i els que no van passar. Borda un gos. Vés a saber. Potser tan sols maleïa el reuma o es lamentava de l'ull de poll. Potser posar els peus al torrent li calmava els neguits.

L'aquarel·la és aigua amb un xic de pigment, no res. El temps l'esborra i si la deixes al sol el full tornarà a ser blanc en poc temps. El meu cos està fet d'aigua, també, i lentament s'evapora: damunt del paper texturat hi han caigut tres gotes de suor que han trescat front, nas i barbeta.

Ubi nunc est Josep B?

Veure-hi amb un sol ull (agost 2013). Foto de L. Bosch

A la primavera i per atzar vaig descobrir la casa de Josep B, semi-derruïda enmig del bosc. Pocs dies després i a través del youtube vaig descobrir qui era, i quan i com van ser sepultades les seves cendres per un grup d'amics.

Ara, a finals de l'agost, vaig voler retornar a la casa. Les màquines han arrasat la construcció --i tan fràgil com era!-- i han llençat la terra avall, per fer invisible l'assentament i retornar a la natura allò que és d'ella. I la vegetació retorna, en un sospir de fulles verdes i d'insectes. Amb prou feines es descobreixen petites peces, una corda, un retall de roba, papers dispersos. El silenci és un eixordador brogit d'aire i formigues, vespes, remor d'arrels noves que solquen la terra negra i humida com la sang.

Una qüestió de mètode

Calia recordar bé la combinació de trencalls --uns a la dreta, altres a l'esquerra-- per a retrobar l'antiga adreça de Josep B. enmig de la boscúria. Vaig confiar en la meva memòria i les meves deduccions, i així fou com durant dues hores vaig trescar pels camins sense trobar-la. Cap a quarts de vuit em vaig rendir. Vaig renunciar al meu objectiu i vaig emprendre el camí de baixada. Fou així com, sense pensar ni voler recordar ni emprar cap facultat racional vaig topar-me amb l'indret. Guiat per un instint remot i fràgil, gairebé oblidat. Quan havia perdut l'esperança vaig ser lliure i llavors vaig arribar al lloc.

Qualsevol comprendria quin és el mètode per trobar les coses que busquem si no fos perquè l'escola i els benintencionats consells materns i paterns ens han desaprès del tot.

Al balneari dels ferits

Tots els qui hem arribat fins aquí duem ferides. Alguns arriben embenats i d'altres mostren la nafra. He vist terribles mutilacions i lleus esgarrapades. Hi ha qui ha quedat orb o mut, sord, coix, buit per dins. Hi ha qui només se sent trasbalsat, però n'hi ha que mai més no sabran desembarcar de la nau dels folls.

No sabem perquè, però els doctors i les infermeres van abandonar el balneari fa temps: les seves dependències només contenen silenci i pols. Calaixos buits, estanteries desertes. L'apoteca saquejada. De vegades s'intueix, al fons dels llargs corredors en penombra, la silueta fantasmal d'un metge. De res no val perseguir-los ni invocar-los: no tornaran.

Els ferits ens hem de curar els uns als altres. El qui està en bon estat ha de desinfectar el més greu, i de vegades tan sols li queda parlar-li a cau d'orella, veu baixa. A fora, una mica més enllà del jardí, se sent l'eco de les bombes, el brunzir dels avions, l'espetec dels canons que esquitxen de metralla el cim verd dels xops, els cedres i el vell roure.

Ahir deuria caure un obús enorme a les trinxeres vora el riu. Avui hem sentit com feien un assalt en va contra les ametralladores Deutsche Waffen und Munitionsfabriken: demà arribaran molt més ferits. I mentre tot això passava, vora meu, una veu llegia versos de Georg Trakl amb els llavis fregant l'orella d'un supervivent.

Hem après a cuinar, a plantar i collir de l'hort. Els qui poden caminar reparteixen el menjar als qui no es poden alçar. En somnis, algú celebra la república dels ferits, dels vençuts. No, no, això és un deliri. Tan sols estem aprenent, barroerament, a estimar-nos una mica els vius mentre no