Després de la funció

Quan ha marxat el darrer actor i després del ritual (aplaudiments, salutacions, llums encesos). Llavors entren els tramoies. El decorat es desmunta depressa. L'escena és buida: aquell lloc (un jardí, una casa burgesa, un carrer) mostra les tres parets de guix i totxo. Tot el que has vist era mentida, la il·lusió de la vida. Les veus, que sonaven tan brillants i netes ara s'enfosquirien amb uns ecos estranys -si algú parlés. Però ningú no parla.

 


Nota: Aquest blog segueix en punt mort. Però aquest alè breu no destorba gens la pau. Entretant, segueixen passant coses a 

http://lasegonamort.blogspot.com/

NOU BLOG! (i balanç ràpid d'aquest)

1. El blog nou

Anunciar un naixement és més agradable que anunciar una mort. I tenint en compte que la mort dels Mil dimonis ja està explicada a l'entrada de sota, no cal tornar-hi.

(La mort no exclou del tot la ressurrecció: ja sé que és improbable, però milions de persones de tot el món afirmen que ha passat una vegada. Diuen que fou un tipus, a Palestina, ara fa cosa de 1.977 anys i uns mesos. També ho sosté un venerable vellet que viu a Roma, i no li ha anat pas malament del tot. La mort tampoc no sembla un fenomen decisiu: passejant pels carrers i les places del país, sovint dubto de la mort del dictador, aquell del bigotet i la veu esmolada).

Però tornem al naixement. Començaré pel començament, que és l'instant de la concepció. Sempre renegava de mi mateix perquè escriure als Mil dimonis em treia el temps de dedicar-me a la meva novel·la, però no podia parar d'escriure al blog. De manera que així es produí el coit engendrador: escriure la novel·la al blog. Tot i que d'això se'n podria dir un coit de conveniència, calia que fos un acte digne, net, més lluminós. Com anar-se'n a fer-ho en un bonic hotel de muntanya, en un indret especial. Sense impureses (el plaer d'embrutar-se de nou és el que fa més digne la dutxa). Estava pensant en aquell hotelet tan bonic que hi ha a l'entrada de Ciurana, abocat al precipici.

Aquest és el lloc:

http://lasegonamort.blogspot.com/

2. Balanç dels Mil dimonis

Uix, quina mandra. Jo he de fer balanç de les meves coses? Per què no el fas tu, el balanç?

-Collons, ja era hora...!

Nota: no cal deixar comentaris aquí. Si en tens ganes, prefereixo que ho facis al nou. Ho dic per no destorbar gaire la pau dels morts, però com que no es queixen no és important, ni està prohibit fer soroll allà on et plagui: ahir a la nit, per exemple, els seguidors del Barça no em van demanar permís per a proclamar la seva alegria, a quarts de dotze de la nit i fins ben entrada la matinada. Es veu que una esfera de cuir plena de logotips va traspassar una línia blanca pintada damunt d'un camp d'herba.

El final dels mil dimonis (en tres moviments)

Andante

Quan era més o menys un adolescent, tenia la fantasia d'assistir a la mort dels pares. Un accident de trànsit, per exemple. En el somni, la mort sobtada era el preludi d'un esclat de llibertat infinita. Significava la caiguda de les muralles, la fi de la tirania. Després de l'enterrament doble, el món es desplegava i s'oferia, quasi fàcil, enorme, ample, generós. Ja no hi hauria impediments ni normes. Podria explorar-lo i menjar-me'l quan, com i on vulgués, sense demanar permís, sense pacte, sense concessions.

Amb els anys vaig aprendre a guanyar-me llibertats si és que se'n pot dir llibertat, i no va caldre que es morís ningú. N'hi va haver prou amb treballar, tenir quatre xavos i comprar bocins d'alliberament. Les figures materna i paterna es van reduir a una qüestió anímica, a una veu de dins que parla de prudència, d'ordre, d'estalvi, de moderació.

La veritat és que no sempre vaig obeir els impulsos de la moderació i el càlcul: vaig fer coses que els van desagradar i que els van avergonyir. Un dels llibres que van publicar-me romania en un raconet invisible de l'estanteria. Possiblement per l'excés d'escenes de sexe, per l'apologia repetida de l'adulteri. Per paràgrafs com ara aquest

Diuen que fumar després de cardar indica que no has quedat prou satisfet. I també diuen que les dones que porten braçalets... que les dones que porten els braços plens de braçalets, com ara tu, són les que no disfruten quan follen... T'imagines quina vergonya si surts a passejar pel carrer amb una dona plena de braçalets que no para de fumar?

El pare arrufava el front davant del barbarisme disfruten: era la forma hiperbòlica que va trobar per dir-me que tot plegat no li agradava gens, que era un text porc. La mare no em va parlar mai d'aquest llibre. 

Situat en l'estat que convenim en dir-ne vida adulta, un dia em vaig demanar si les figures mentals del pare i la mare podrien sobreviure la mort real del pare i la mare. Com em sentiria el dia que ja no hi fossin: desapareixeria la veu que recomana prudència, també? No hauria de pensar en la vergonya de fer-los passar vergonya de mi? Seria un alliberament real?

El dia ha arribat. No hi són cap dels dos. No em caldria pensar un sol instant si els molestaré, si els ofendré o si els avergonyiré. No obstant, el món ha desplegat davant meu un exèrcit de temors i de traves, d'obstacles, d'imperatius de prudència, d'estalvi, de vigilància.

Allegro

Adagio

Nascut sense cap propòsit, el blog dels Mil dimonis acusa la falta de propòsit. En aquest cas, la millor opció és deixar-lo paralitzat, ni viu ni mort. El comte Orlock, podria anomenar-se des d'ara. Tancar-lo i esborrar-lo és un acte bonic (heroic?) però conté un egoïsme enorme, innecessari.

Vés a saber si algun dia, algú a través del google pot obtenir una resposta en aquesta pantalla: Tintin es va zombificar? Com van desapareìxer els habitants de Ngú? Hi ha contes inèdits de Joan Perucho? Antoni de Montpalau va anar de Bellver a Vic (i va tornar de Vic a Bellver) en una sola nit d'hivern? Qui fou Roser Albert? Algú li va fer una entrevista col·lectiva a en Pau Riba? Per què ens agrada tant l'Andrei Tarkovsky?

Un dia d'aquests, rellegint altra vegada els Contes russos d'en Francesc Serés me n'he adonat que necessito proposar-me propòsits. Que siguin nous i diferents. Tot i sabent que mai no podré fugir de mi ni ser un altre (ni apenes ser millor) per més que tanqui blogs vells i n'obri de nous. Les meves ombres sempre corren tant com jo, i si corro molt tan sols m'apropo més depressa al final.



____________
Properament en aquesta pantalla anunciarem l'estrena d'un nou blog, del qual ara només se'n pot avançar el títol provisional (La segona mort), perquè està en procés de postproducció. Això, i que serà un experiment amb la literatura on-line, o l'exposició pública i impúdica de la creació d'una novel·la, allò que abans en van dir work in progress.

Last minutes

-Perquè has escrit un títol en anglès? -diu la veu a l'altre cap del fil- Tenia la impressió que no hi cauries mai...

Em sap greu. És una paràfrasi abreujada de Last days, la pel·lícula que explica amb crueltat i anècdotes banals els darrers dies de Kurt Cobain quan, acorralat contra els seus fantasmes, no troba la porta de sortida. No se m'ha acudit un altre títol. No m'agrada escriure en anglès: em sento com si li vulgués demostrar a algú que parlo o que escric una llengua que apenes entenc i balbucejo. De vegades trobo blogs on algú cita Ciceró o Marc Aureli. És fàcil trobar-hi aforismes. Sèneca, per exemple.

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

No sé què vol dir. Suposo que es refereix a sí mateix: viu del negoci de la construcció i alhora es fica en política. N'enganxa una frase i vol fer(-se) creure que l'ha llegit sencer, que l'ha digerit, que l'entén i el domina. La tradueix en una tipografia diferent com si vulgués dir(-se): jo entenc el llatí, però com que tu potser no, t'ho explico. I per això, segurament, afegeix una negreta que no és de Sèneca, però fa saber que sap distingir les paraules-clau. Som animetes vagues... ens fiquem on no ens demanen, en sortim airosos o escaldats. Tot depèn de com ho expliquem després, davant dels amics, davant del mirall de la pantalleta.

Hi ha algun element universal en els darrers moments de qualsevol cosa, de qualsevol persona. La darrera cosa que li vaig dir a la mare es referia a la seva impaciència, era alguna cosa així com tranquil·la, espera, ja s'aniran arreglant les coses. Hi ha una ombra comuna, un silenci estrany que uneix, un cordó umbilical al límit, al final: la vida conté simetries perfectes. Vaig néixer per una cesàrea a corre-cuita, i és possible que la comadrona em digués a mi tranquil, espera't, les coses s'arreglaran aviat... Després, res més m'ha unit al Cèsar. Tret que encara podria passar, si moro apunyalat en un racó per un home el nom del qual recorda vagament el de Brutus.

Les parets despullades, els ecos que reboten per les parets. En aquesta cambra hi vaig viure mitja vida. Però aquest compte s'ha aturat. Si m'imagino que viuré fins als seixanta, llavors en aquesta cambra del carrer de la Indústria hi hauré passat tan sols un terç de vida. I si em moro als vuitanta, un quart. I un quart ja comença a ser poca cosa. Ara només sé veure que he buidat la cambra. Jo, amb les mans brutes de pols. Com si vulgués trair la meva memòria. He llençat les meves coses.

El vaixell arriba al port, i els mariners en brollen amb corredisses. Van a menjar i beure, a buscar prostíbuls, a dormir, a trepitjar terra ferma. No saps mai en quin d'aquests ports podries trobar l'amor, o la mort podria trobar-te a tu, asseguda a recer d'una ombreta.

Després de tot, hom no pot conformar-se en anar i tornar d'aquesta manera, sense protestar.

La cita és de Kenneth White. No sé qui és: també podria enllaçar la seva referència a la Wikipèdia, però no ho faig. Ja em va bé saber de White tan sols que va dir aquesta frase. Em dóna prou feina: he de pensar perquè me l'he apuntada, què em qüestiona a mi. Protesto prou? Poc?

Dimarts és el dia que l'ajuntament de Barcelona permet baixar els trastos vells al carrer. En aquestes coses no he sabut mai saltar-me les normes. Cada dimarts he baixat uns quants trastos vells. Com cada dimarts, quan he fet el darrer viatge apenes si quedava res dels viatges precedents. Una noia del Perú em demana si pot prendre un tamburet deixat al peu del plataner.

-Claro, li dic: ya no lo necesito.

Me la miro com se l'endú carrer amunt, esbufegant. Estic content que el tamburet comenci una nova vida plena de peus, de trompades, de crits, de taques. Me n'alegro perquè l'embrutaran i el rentaran. Llavors m'apresso a baixar els estris més nous: la torradora, l'exprimidora de taronges, la batedora, un transistor... I tots marxen rabent, a mans vingudes de Bangla Desh a Islamabad, de Cuzco a Guayaquil.

Recordo que la mare sentia una simpatia visceral per la gent peruana. Tant era així que els somreia pel carrer quan se'n creuava algun, camí del forn, de la verduleria o del quiosc. Ho sé perquè ho feia quan l'hi acompanyava, i ella caminava penjada del meu braç dret. Els ho deuria fer igualment quan caminava tota sola arrepenjada del seu bastó comprat a Solsona, anys enrere.

-El coneixes?
-No, no el conec de res -deia- Però aquesta gent ha patit tant que no sé fer altra cosa que somriure'ls. Són tan lluny del seu país... Venen aquí a fer les feines que no vol fer ningú. N'hi ha que cuiden vells: jo no podria pas.

Una noia va banyar la mare, la va canviar de roba i la va pentinar. És una noia nascuda a Ayacucho. Això va passar el dia 31 de gener de 2011, a les dotze del migdia. Abans de les cinc de la tarda (ningú no ho sap amb exactitud), la mare es va morir.

____________
La vida i obra d'en Kurt Cobain no li haurien interessat gens, a la Roser. Fins i tot l'Oriol m'havia dit: Bah, el Cobain és un ianqui que es va omplir el cos d'heroïna al principi i després de plom. És cert: no hi ha cap relació entre ells. Té raó. És tan sols aquella imatge final. El cos en silenci, quiet. Trobar-se el cos fred en un raconet de la casa. Els cabells blancs (et van brollar més nets i blancs que mai després de l'estúpida quimioteràpia), el rínxol blanc sobre els ulls en la darrera imatge. Quan et vaig treure les ulleres -ja no calien per veure-hi tan lluny- va acabar de rodolar. Tan blancs i nets que recordaven el ros del Cobain. Ens devem assemblar, tots, en els dos extrems de la vida.

Sant Jordi dels Refusats

Una de freda

Als dos minuts de video que trobaràs deu línies més avall hi ha la no-parada de llibres. Aquests exemplars ja no estan a la venda, i l'autor no serà en cap paradeta, somrient als respectables clients mentre compta la caixa que està fent. Al Top Manta (legal) del gremi de llibreters no hi trobaràs res de tot això. Diuen que l'autor tenia ganes d'escriure però no de vendre, de manera que va ser enviat al Saló dels Refusats.

(Però no cal patir: enguany, l'endemà de sant Jordi és diumenge i al mercat de llibres vells de Sant Antoni hi ha molta mercaderia a molt bon preu).

Aquest apunt està dedicat als llibres que s'apilen al fons dels magatzems, a la rerebotiga dels brocanters. Als llibres que serveixen per suplir potes d'armaris i de llits o per falcar taules que ballen, als que proveeixen de combustible les llars de foc, full a full. Dedicat als llibres oblidats a les golfes, abocats als contenidors de paper. Als llibres que ningú no demana mai a les biblioteques. Als llibres que fa servir el nen per arribar al calaix de dalt de la calaixera i als que s'usen per castigar-lo, braços en creu, sostenint feixucs volums. Dedicat als llibres que han caigut pel darrera de l'estanteria i romanen allí, perduts i oblidats.

I una de calenta

A la fira de Sant Jordi tampoc no hi trobaràs el volum Cap fred, cor calent (Poesia completa) del poeta Llucià Borras. El poeta, silenciat durant els anys de governs d'esquerres, ha hagut d'esperar el retorn dels millors. No hi ha hagut temps material per a compendiar i editar tot el material: cent dies no han estat suficients. Com que cal reivindicar aquest escriptor, ho faré copiant un fragment de la futura contracoberta, escrit per una altre gran poeta català, en Carles Dualde.

Llucià Borras, fotografiat el 1983 a la presentació del seu primer poemari (encara inèdit) Peix al cove!

L'obra d'en Llucià Borras ha estat injustament oblidada durant els anys de desgovern. Les esquerres, sempre obsedides en les qüestions ètiques, no li varen perdonar que admirés Josep Pla, ni que la seva família s'enriquís construint, venent i jugant al mercat immobiliari. Potser és cert que Borras va fer diners en el mercat dels pisos, però... això minva la vàlua de la seva poesia, tan delicada i plena de subtileses? Admirar un escriptor filofeixista és un descrèdit? [...] No és pas per casualitat que ara retornin els millors: avui publiquem l'obra de Borras i en Puig presenta la nova pilota de cautxú dels Mossos. Inodora, indolora i fabricada íntegrament a Catalunya.