Raül Romeva, autor de "Sayonara Sushi"

-En Romeva ha escrit una novel·la que es titula "Sayonara Sushi"? -demana una senyora de Manlleu, de casa bona i vídua d'un hereu de Torelló, tot alçant la cella dreta- Vaja... podia haver-la titulada "Adéu-siau Sardineta". Seria molt més propi, oi?

En efecte, la nostra senyora de Manlleu és persona culta i ben informada, i sap que el candidat de "Junts pel Sí" és autor de dues novel·les: l'esmentada "Sayonara Sushi" i també de "Retorn a Shambala" (que la senyora de Manlleu hagués preferit titulada "Tornada a Camprodon"). Totes dues es poden trobar a Amazon.es.

No és el primer cop que un polític patriota i contumaç practica la literatura, perquè en JL Carod Rovira ho va fer amb "La passió italiana" (edicions 3i4, premi Octubre 2012), tot i que en Carod va tenir el detall digne d'escriure-la un cop havia plegat de la política, cosa que sona bé i li dóna un vernís elegant, àdhuc afrancesat. L'Antoni Vives (18 de juliol de 1965), regidor de Barcelona per CiU (i futur alcalde si no fos per la mobilització dels barris populars a les darreres eleccions), també fa novel·la i va publicar la revisionista i dretana "El somni de Farrington Road" -mentre era regidor amb càrrec: a Convergència, simular la decència no forma part del codi ètic.

Però tornem a en Raül Romeva Rueda, en Triple R. Que no tan sols sap fer novel·les si no que és gran nedador i bon ciclista, i a més a mes té tot l'aspecte de saber cuinar admirablement bé: se l'intueix capaç de preparar receptes ferranadrianesques de memòria. Un tipus complert, dels que saben reparar aixetes i desaigües, dels que arreglen endolls en pocs minuts i amb perfil d'amant satisfactori.

Però... ai! Sempe hi ha un "però": com és que una persona tan competent cau en un fangar tenebrós? Per quines raons un home com ell es fica en un atzucac que no té sortida bona? Analitzem-ho:

Posem que la candidatura del novel·lista Raül guanya les eleccions. En aquest cas, li ha de cedir la presidència del govern al quart candidat de la llista, un antic rival, un ultraliberal privatitzador i "bussiness friendly" anomenat Artur Mas. Sembla un mal escenari per a la trajectòria esquerranosa d'en Raül, i un moment nefast per a la seva autoestima. Tots sabem que els escriptors disposen d'un bon ego, de manera que si un escriptor calb ha de cedir-li el protagonisme a un tipus mediocre de tupè rampant deu ser una decisió difícil, duríssima, un moment horrible de la biografia íntima.

Ningú no voldria ser a la pell d'en Raül el matí en que es llevarà, es plantarà davant del mirall i dirà:
-Jo, l'escriptor de novel·les i assajos, el bell i jove nedador, ciclista i expert en bricolatge i gastronomia, bon amant, etc, li he de cedir la presidència del país a un fatxa vanitós, mediocre i repentinat, soci del Círculo Ecuestre, sense ofici ni benefici.

I para posem que "Junts pel Sí" no guanya, i que en Raül esdevé el portaveu d'un grup parlamentari a l'oposició format per individus de pelatge ideològic divers, heterogeni i fins i tot oposat, que van des de l'extrema dreta del señorito Vila d'Abadal, de Vic, fins als ingenus de l'Esquerra Republicana del Baix Llobregat. Com ho farà? Quin ésser humà estaria preparat per emprendre aquesta tasca hercúlia?

En aquest cas, hi ha un matí imminent en la vida del novel·lista Raül Romeva en què es llevarà, es plantarà davant del mirall i dirà:
-Jo, l'escriptor de novel·les i assajos, el bell i jove nedador, ciclista i expert en bricolatge i gastronomia, bon amant, etc, he de donar la cara per una colla de tipus d'ínfima categoria, els uns fatxes carlistes i els altres republicans de pacotilla, i tots ells penosament incapaços de pactar un referèndum, incapaços de trobar suports internacionals que no siguin del Tea Party o del neofeixisme italià... què has fet, Raül?

Cap dels dos escenaris no sembla interessanta per a en Raül Romeva, escriptor de novel·les estranyes per desconegudes, poc llegides, i paradoxalment no reivindicades durant la cursa electoral. Podia haver aprofitat la candidatura per promocionar-les, però no ho ha fet. Quin misteri tan enigmàtic...!

[L'explicació de tots aquests enigmes (una explicació hipotètica) la trobo en les idees de Lacan, el psiquiatra que va psicoanalitzar els fenòmens socials i polítics. Seria llarg i tediós d'explicar i ho deixo per més endavant. Lacan és especialment espès, tot i que alhora és meridianament clar. Només avanço que tot plegat té a veure amb certs complexos i els embolics inconscients amb la figura del pare, etc.]

La relació d'en Romeva amb la literatura, però, no acaba amb la seva faceta d'escriptor. En Raül és un tipus definitivament paradoxal i curiós, que podria ser el protagonista d'un conte d'en Txèkhov o d'en Gògol del qual només ens en falta el desenllaç, existencialista i entre còmic i patètic, en la línia dels russos esmentats. O tràgic, perquè també hi ha quelcom de shakesperià en aquest joc de patriotes arrossegats pel destí i la cita amb la història, els viatges iniciàtics, l'èpica i demés grandeses. Hom hi intueix alguna cosa a mig camí entre Hamlet i Macbeth: verins, traïcions, venjances, la descarnada lluita pel poder, les malediccions d'una pàtria dissortada, etc.

Quan el nostre escriptor es trobi davant del dilema que se li plantejarà a partir del dia 28 de setembre, sentirà la temptació de desaparèixer discretament, com aquell Wakefield d'en Hawthorne? Es quedarà atrapat en el dubte com en Benito Cereno d'en Melville? Optarà per continuar endavant vers el sacrifici extrem, com aquell Jesucrist d'en Yahvé?

Vés a saber si el novel·lista es rebelarà contra els qui l'han dut al capdamunt de la llista per usar-lo de màscara provisional. Si es rebel·la, el podrem comparar a Prometeu (malgrat que el tità inventor del sacrifici mai no es va prestar a fer d'estaquirot per complaure els déus). Si no es rebel·la, adquirirà un aire de Bartleby, aquell personatge inquietant de Melville que respòn "preferiria no fer-ho" davant de qualevol repte, i que roman inalterable al seu lloc discret, quasi insignificant, però portador d'una moral incorruptible.

Si donem crèdit a les veus apòcrifes i conspiradores que parlen d'un pacte secret entre les forces de l'esquerra (CUP+CSQP+els diputats d'Erc que ara estan Junts per força) per investir el novel·lista i venjar-se dels xantatges del senyoret Mas deixant-lo a l'estacada, trobarem que Romeva esdevé el personatge d'un thriller d'en Frederic Forsyth o d'en John Grisham adaptable al cinema, i interpretable per un Tom Cruise de testa rasurada (bon impacte visual!).

Si ens quedem en el món de les reunions secretes, les conspiracions i les cambres obscures del poder, Romeva podria ser un personatge secundari d'aquella magistral "L'home que fou dijous", deguda a la ploma del genial capellà Gilbert Keith Chesterton. (Si el mirem com un home amb ànima de xai sacrificial, el podríem situar en una obra de Mossèn Ballarín, que també és capellà però en aquest cas trist i mediocre, ridículament preconciliar).

Vés a saber què passarà, ni quines decisions prendrà el novel·lista RRR. Si acceptarà el destí que li han predibuixat en una reunió fosca, tèrbola i opaca en la qual es va decidir que seria protagonista del primer acte però personatge absent en els actes següents: el sacrifici sempre és dolç quan es fa per la pàtria. (Diuen els místics que els sacrificis vàlids són els gratuïts, però en el món de la política ibèrica la mística és cosa de ximples i no compta).

I més dolç deu ser el sacrifici quan es fa a canvi d'algun càrrec posterior, ben remunerat i còmode, pactat com a pagament (tan li fa si en una Catalunya independent com autonòmica). Tal vegada en Raül serà el proper Síndic de Greuges, perquè l'actual fou membre del PSUC i, en la lògica catalana, és presumible que el successor vingui d'ICV. Som una mica sicilians, i en aquest context ja se sap que la família és important.

En aquest cas -hipotètic però probable- en Romeva tindrà un despatx i una feina agraïda on podrà exercir de progressista enmig de les bèsties ultraliberals, i estarà beneït per un sou que multiplica per deu el sou de les caixeres del Mercadona. Tindrà temps i diners, i podem profetitzar la publicació de novel·les definitives que superaran les d'en Dostoievski, perquè el geni rus mai no va gaudir de tants rubles com per poder escriure tan còmodament.

44 no és majoria

L'enquesta pre-electoral va esdevenir una arma propagandística en algun instant del passat, de manera que la publicació de prospeccions electorals s'ha d'interpretar en aquesta clau si es vol mantenir una mica de seny enmig del tsunami permanent. El CIS, Centre d'Investigacions Sociològiques (no confondre el CIS amb la sèrie CSI, perquè el sis depèn del Ministerio de la Presidencia) va publicar-ne una el dia 10 de setembre (vès quina casualitat!), que tracta dels possibles resultats a les eleccions de l'autonomia catalana del proper 27 de setembre.

Efemèride del dia 27 de setembre: el mateix dia però de 1822, Jean François Champolion va anunciar que havia desxifrat la pedra Rosetta, de manera que es van començar a traduir els jeroglífics egipcis.

L'enquesta publicada dibuixa un escenari de molt d'intríngulis, de tensió, d'incertesa i d'allò que Alfred Hitchcock en diria suspense. La suma dels partits independentistes freguen la majoria absoluta al futur parlament autonòmic. I alhora es recull una dada interessant per als qui plantejaven la paradoxa de les "eleccions plebiscitàries": els electors independentistes sumarien un 44% dels vots. Dit d'una altra manera: els independentistes poden assolir la majoria d'escons que permetria mantenir CDC al poder, però no tindrien legitimitat per presumir una majoria independentista capaç de decretar la independència per la via d'una DUI (no confondre la DUI amb el DIU, que és el dispositiu intra unterí destinat a evitar embarassos).

És significatiu que el telenotícies de la propagandística tv3 recollís tan explícitament la dada del 44%, perquè això indica que el ministre de la propaganda senyor Francesc Homs vol explicitar-la per tal de prevenir els independentistes -especialment els de la Cup- davant el futur que els espera i els envia un missatge inequívoc: això de la independència ho tenim fotut. (El senyor Homs no diria mai "fotut" ni "xungo": és previsible que pronunciï alguna expressió més elíptica, eufemística o metafòricament elegant i senyorial, de l'estil de "fomut", "pelut", o que recorri a l'expressió "no podem posar el carro davant dels bous").

L'enquesta planteja l'únic escenari ideal que convé tant al senyor Mas com al senyor Rajoy: la dreta catalana pot continuar al govern català, però desproveïda d'arguments vàlids i validables per plantejar la independència de facto. Dit en paraules senzilles: tot continua tal com estava. Virgencita de Lourdes, que me quede como estoy. Mira tu quina casualitat: l'Arturo i en Mariano se senten satisfets amb l'enquesta que han pagat. El client sempre té la raó.

La publicació de l'enquesta pretén influir sobre els pobres indecisos (entre els quals em compto)?: és obvi que sí. La mobilització de cada sector podria ser decisiva quan se'ns presenta una balança tan equilibrada, tan diabòlicament polaritzada. Em sento tan pressionat que m'esgarrifo, i per això estic mirant si el dia 27 puc fer una escapada al Pirineu, a poder ser en una vall perduda, sense col·legis electorals ni cobertura mòbil ni wifi.

A mi m'hagués agradat més un debat entre opcions socials en què es parlés de models de sanitat i d'educació públiques, de polítiques econòmiques, de polítiques culturals, lingüístiques. És a dir: de política. Més que no pas d'etnicismes, de si lerrouxistes o bons catalans, de falangismes zombis, de 1714, del difunt general Moragues, de bromes militaristes. Un dia el ministre de Defensa espanyol suggereix la intervenció del seu exèrcit i l'endemà el pobre Mas suggereix que la hipotètica Catalunya futura podria tenir un "petit exèrcit" (sic): no és un acudit, és el joc pueril de les simetries que han acordat en Mas i en Rajoy per fer bullir les olles respectives. I per provar a veure si jo me'n vaig de l'olla amb tanta simetria.

Cal prendre calma i recordar això, que les enquestes són una arma de la propaganda, tan mesquina com els cartells i els eslògans amb promeses que ningú no complirà perquè l'incompliment és fàcil i gratuït.

L'enquesta dibuixa l'escenari ideal per al poder compartit i coordinat de Mas i Rajoy i la pitjor opció per als qui encara creiem en la democràcia: allò que ens diu és que el nostre vot és irrellevant i que tan sols valida el què han decidit als palaus de la Moncloa i de Sant Jaume, que és mantenir la situació fins tan enllà com sigui possible. Un full de ruta surrealista i un immobilisme igualment surrealista. I au, anar fent. Anar privatitzant serveis públics, anar alimentant la banca. I mantenir-nos distrets en una discussió estèril de banderetes, que si Lerroux que si els germans Badia, ètnies, soldadets de plom.

Mare de Déu, que sant George Orwell es recordi dels pobres ciutadans. Perquè ja ho veus, George: tan sols ens deixen franca la porta de l'anarquisme. Anarquisme que vol dir no creure's ni participar en la seva democràcia.

Catalunya, mig literària i mig porcina

Fotografia d'Ana Portnoy

Els catalans hem deixat de llegir perquè ens hem posat a escriure? Així formulo la hipòtesi que em ronda pel cap des de fa temps. Els amants del mètode científic podran, si ho desitgen, donar voltes a la qüestió. Jo no sé la resposta, i per això em limitaré a donar dades, intuïcions i més preguntes.

El dia set de setembre vaig assistir a la presentació de quatre novel·les noves (perdó per la redundància). L'acte es va celebrar a la plaça de la Catedral: dalt de l'escenari els quatre autors i entre el públic una majoria d'escriptors, editors i periodistes del món literari. Aquest cop em va tocar seure dalt de la tribuna per adreçar unes paraules a l'afició, però aquest paper s'ha tornat tan intercanviable que sembla aleatori.

Els escriptors ens escrivim, ens llegim i ens assistim a les presentacions, i de vegades també ens comprem entre nosaltres, i sovint ens comentem i ens resseyem pels blocs. Una "cosa nostra" endogàmica amb aspecte de lògia maçònica. Amb els maçons també ens hi assemblem en la tenebra que ens envolta, la invisibilitat que ens rodeja. Dels maçons tan sols ens en diferencia que no actuem secretament per voluntat, si no per impotència de fer-nos públics (la immensa majoria aspiren a la popularitat i al reconeixement, i a les càmeres d'una Tv3 obsessivament autista a la literatura catalana, com víctima de la maledicció més eficaç).

És cert que encara hi ha alguns lectors que no són escriptors, però jo diria que una bona part d'aquests aspiren a canviar de bàndol, i que tenen mitja novel·la escrita, o tres manuscrits guardats al calaix. Nota important: "manuscrits" i "calaix" són dos arcaïsmes que uso deliberadament, endut per la meva fília esteticista i decadent, perquè tothom sap que parlo de textos escrits en "word" i que romanen dins la carpeta groga i virtual del seu ordinador portàtil.

La caiguda del lector i del comprador de llibres sembla inversament proporcional a l'ascens de l'escriptor. O això és una il·lusió i sempre ha estat així? Què ens està passant? Tal vegada els resultats en comprensió lectora dels nostres estudiants, que cada nou curs dóna xifres més minses, hi té alguna cosa a veure. Tal vegada a l'Edat Mitjana era molt pitjor. Tal vegada els escriptors catalans no escrivim textos interessants per als lectors: l'autocrítica és imprescindible, ni que sigui expressada en forma de dubte elegant i metòdic.

Posat a donar dades per al qui vulgui fer-ne un treball veritablement científic, hi arriscaré la dignitat en nom de l'honestedat i faré una confessió: he assistit a presentacions de novel·les que he comprat i no he llegit, o que ni he comprat ni he llegit. Au, ja està dit. En el meu desgreuge tan sols puc dir que la meva situació econòmica no em permet comprar-me tot allò que voldria. Parlo tant de llibres com de roba, d'alimentació i d'aparells digitals. La vida consumidora dels treballadors públics amb jornada laboral reduïda és així.

Aquí acabo de donar una dada essencial, que tal vegada aporta un factor decisiu: tinc molt de temps lliure i pocs calés, de manera que escriure novel·les (i no comprar novel·les) esdevé l'opció gairebé natural, la lògica en un individu que conserva indicis de salut mental.

Al títol he esmentat el sector porcí, i ara em disposo a explicar-ho: una part molt important de l'economia catalana gira al voltat del món del porc, i per això em sembla oportuna la comparació. Imaginem-nos que amb el porcí passés el mateix que passa amb el literari. Imaginem-nos que hi hagués més porcs que persones. Per no fer-ho tan antipàtic, transformo la comparació: imaginem-nos que hi hagués més fabricants d'embotit que consumidors d'embotit. Les fires porcines serien un èxit, però els fuets i els bisbes es podririen a les cambres frigorífiques de l'Osona, el Bages, La Segarra, La Noguera, La Garrotxa, el Berguedà, el Solsonès...

Ara que ho penso: la llista de les comarques porcines coincideix amb la llista de les comarques més carlines, que alhora són les comarques més sobiranistes. Hi ha cap relació objectiva entre els fets i fenòmens anomenats? Hi ha cap historiador o sociòleg capaç de donar una resposta?

Si el sector del porcí visqués les mateixes viscissituds que el literari, quin país tindríem? No proposo que els ciutadans deixin de comprar botifarres per poder comprar llibres, ja que m'estimo la meva vida i sé que si ho proposés m'enviarien un parell de sicaris extrets d'entre els escorxadors de l'Àrea de Guissona per solucionar el problema. (Seria una versió nostrada de "The Texas Chainsaw Massacre"). Però em preocupa i no puc deixar de pensar-hi. Un país que menja molt d'embotit i llegeix poc no tan sols tendeix a la patologia del colesterol, si no que expressa un retorn inquietant a allò primari, al carnivorisme pre-renaixentista. Potser expressa que som una cultura exhausta, en franca decadència intel·lectual. Potser diu que som un país sacrificat a mans dels seus dirigents --paradoxalment més patriotes que mai--, i que tan sols pensa en alimentar-se.

Ho deixo aquí, perquè sóc conscient que l'article ha pres una deriva perillosa i que hi he exposat factors i conceptes que podrien girar-se contra meu, de manera que si continuo per aquest camí només justificaré l'aversió dels catalans per consumir (volia dir comprar i llegir) literatura catalana.

En qualsevol cas, tot sigui en nom dels estudis seriosos, de la ciència i de la raó. Alea iacta est. I que ningú no s'esgarrifi en llegir "iacta", que és el mot llatí del qual deriva la nostra "ejaculació".

__________

Al candidat de "Junts pel Sí" el votaran milers o desenes de milers d'electors, però em temo que pocs d'aquests es deuen haver molestat en perdre els setze i/o onze euros que valen les seves novel·les "Retorn a Shambala" i "Sayonara Sushi", dos títols poc afortunats, tot sigui dit de passada. 

L'enyorat Joaquim Jordà va rodar una pel·lícula fabulosa sobre la Catalunya profunda i porcina, "Un cos al bosc" que també fou la seva gran aportació al gènere negre. La recomano molt als lectors i escriptors del gènere, perquè és un exemple i una guia a seguir.

Efectivament: el personatge masculí de l'escena fa pensar en el senyor Francesc Homs, nat al bell mig de la Catalunya porcina.

No estic d'acord amb en Marc Moreno

Abans de començar a explicar en què i perquè no estic d'acord amb en Marc Moreno, em cal contextualitzar-ho. En Marc Moreno és una persona que admiro per motius diversos, dels quals només n'explico un: és un editor valent i agosarat que s'ha llençat al món de l'edició (Llibres del delicte) en temps adversos. Hi ha qüestions de caire personal i humà que se'm fan admirables, però que ara no venen al cas.

Allò que li vull discutir és una argumentació de to més aviat lleu i publicitari que va escriure a la web de l'editorial que dirigeix, i a l'entrada titulada "Escriptors i polítics", amb data de 6 de juliol de 2015. En aquest article, en Moreno explica que hi ha dos autors amb obra publicada a la "Llibres del delicte" que han obtingut, recentment, càrrecs polítics. Aquesta darrera circumstància li dóna peu a afirmar que:

A Llibres del Delicte hem estat rumiant què suposa aquesta doble implicació política dels nostres fitxatges més recents i no hem arribat a cap conclusió. Què significa tot plegat? Vol dir que busquem escriptors compromesos amb la societat? Gent que trepitja el dia a dia i que aspiren a canviar una realitat social que no els agrada? Segurament sí, ja que nosaltres també som d’aquest parer.
L’escriptor de novel·la negra és una persona amb els ulls oberts, que vol denunciar les misèries de la societat, reflectir tot allò que succeeix al carrer, al món que ens envolta. Massa sovint aquesta és una activitat solitària que no va més enllà del procés creatiu que es plasma en un llibre, però hi ha casos on aquestes inquietuds superen el paper i els textos, de manera que es passa a l’acció. Com així han fet l’Esperança i en Damià.

Aquestes afirmacions (algunes d'elles formulades en forma de pregunta retòrica) m'han dut a escriure-i una resposta que tal vegada també incorpora una certa retòrica. 

Els dos polítics als quals es refereix l'editor són dues persones d'ideologia i de trajectòria força diferent. Es tracta de l'Esperança Camps (consellera de Cultura de les Illes a proposta de Més Menorca) i Damià del Clot (alcalde de Vilassar de Mar per ERC). D'entrada, Més Menorca i ERC em semblen opcions amb un plantejament social divergent, ja que ERC és el partit que, a Catalunya, sosté i vol continuar sostenint al poder autonòmic el govern neoliberal d'Artur Mas. No seria agosarat afirmar, per tant, que el "compromís social" de les dues formacions no és equiparable. Més aviat és oposat.

Però no és això el que m'agradaria exposar: quan en Moreno diu que "busquem escriptors compromesos amb la societat" per referir-se a càrrecs polítics trobo que cau en un error que provaré d'explicar. 

Els treballadors públics (aquells que perceben un salari procedent dels fons públics) es poden classificar en diversos grups, cadascun dels quals té nivells de compromís i de salari molt diversos: els funcionaris treballadors de la burocràcia estatal, els qui presten serveis públics (sanitaris, educadors, assistents socials i responsables de serveis com els transports o la seguretat viària) i finalment els càrrecs electes, els gestors elegits en sufragis. Deixant de banda els enigmàtics buròcrates, qui pot establir el grau de "compromís" que ens permet situar l'assistent social, la mestra d'educació infantil o l'infermera del CAP del Bon Pastor (per exemple) pel davall de l'alcalde Vilassar de Mar?

Per al qui es vulgui entretenir: que investigui quin salari percep un buròcrata (el qui dorm en un despatx), una mestra interina d'educació infantil del Bon Pastor i un regidor de poble (posem-hi Vilassar de Mar com a exemple), i que ho compari amb l'alcalde o el regidor que compatibiltza la feina de regidor amb la de tertulià i amb unes classes a un màster de gestió municipal. Que procuri inferir el grau d'implicació social de cadascun, etc. Les conclusions no les anticipo, perquè el cas és que un buròcrata que dugui quinze anys a la seva plaça pot percebre més salari que un alcalde, depèn de la població.

Hom sospita que als despatxos del poder se sap ben poca cosa del què passa cada dia (set o vuit hores al dia durant cinc dies a la setmana, que són uns 2.400 minuts al dia o 12.000 setmanals l'un darrera l'altre: si els comptes veuràs que es fa molt llarg), i que el poc que en saben és allò que els explica una petita fracció dels sanitaris, mestres, assistents i responsables: la fracció dels qui els són afins, i que tal vegada no són ni objectius ni representatius. Potser només són aduladors, aspirants a futur càrrec, a tertulià, a columnista: hom es ven primer la dignitat que no pas la moto de Cross que usava de jove. Entre les imperfeccions de la democràcia, aquí n'hi n'hi ha una. Que no és anecdòtica.

He treballat molt de temps de la meva vida en barris marginals de diverses ciutats, barris conflictius i generalment invisibles als mitjans. També escric novel·la negra (i malgrat la coincidència, als meus textos no he parlat mai dels barris on he treballat, perquè sento un pudor i un respecte pels pobres i pels marginals que va per davant de tot: jo sóc un potencial pobre i un potencial marginal, com tots els humans).

En resum: no s'hi val a considerar que els càrrecs polítics són persones més compromeses socialment que d'altres, perquè no és demostrable ni objectiu. I tal vegada és dubtós, i tal vegada és trampós. Considerar que un alcalde o una consellera són exemples de compromís social és una hipòtesi que, a l'any 15 del segle XXI, més aviat resulta risible. O qüestionable, si ens posem benèvols. En tot cas, és quelcom que queda pendent de demostració.

D'altra banda, conec persones que escriuen novel·la (negra, rosa, groga, històrica) i que viuen o malviuen dels seus afers privats no subvencionats, que mantenen una implicació social admirable i que escriuen meravellosament bé: el valor literari té res a veure amb el compromís social? I també conec persones que escriuen horrorosamet però que tenen columna diària o setmanal als mitjans, i també conec (però prefereria no conèixer) persones amb una obra publicada infame i que no tenen cap implicació social coneguda, ni el més petit valor literari.

Que els déus editors ens agafin confessats.

Mad Mas contra el Temps Líquid

Milers i desenes de milers o tal vegada centenes de milers de refugiats del món arriben a Europa.

MENTRESTANT, A CATALUNYA...

En aquest racó d'Europa que es diu Catalunya, discutim d'essències pàtries i de sobiranies nacionals o populars. Discutim si cal un 51% dels vots per proclamar un nou estat, si caldria el 66%, si unes eleccions poden ser com un referèndum, si només una mica o gens, que si l'article 13, que si el 26. No és un acudit, no és ficció. Quina pena que en Santiago Rusiñol no sigui entre els vius. I quina pena que hi sigui Monsenyor Felipe Gonzàlez, que opina des del seu iot només per complicar la qüestió.

Quan encara no sabem si hi ha vida intel·ligent galàxies enllà, ens hem de qüestionar si hi ha vida intel·ligent a la península ibèrica.

Arribat com sóc més enllà de la meitat de la vida, me n'adono que només a l'enze se li acudiria citar el vers inicial del Dante a la Divina comèdia per parlar de la meva edat. Ja no viuré cinquanta anys més: no em vull imaginar quina mena de vida seria la d'un home centenari i de classe obrera, sense patrimoni ni plans de pensions.

Els anys tan sols m'han donat una mica de coneixement exotèric, lectures de signe divers i una certa experiència, la que li permet a la imaginació intuir amb pretensions de lucidesa quin pot ser l'esdevenidor. El meu i el nostre. La veritat és que no he afinat gaire quan he fet prediccions. Mai no vaig imaginar que, arribat en aquest instant, les qüestions identitàries catalanes ens ocuparien tan de temps. Un cop superada la mandra que fa plantejar-se què vol dir ser català el 2015, i haver de pensar si sóc nacionalista, federalista, unionista, si sóc un ni-ni, si pateixo d'autoodi, etc, em permeto mirar el país i trobo que les qüestions importants són unes altres.

Em preocupa la destrucció sistemàtica i organitzada de l'estat: la pèrdua de dotació econòmica per als serveis públics, la privatització obsessiva i malsana dels mateixos, el menyspreu sideral per la cutura, el respecte nul pel parlament que implica la pròrroga successiva dels pressupostos oficials en nom d'un estat d'excepció decretat per un individu (anomenat Artur Mas) que alhora malda per presenta-se com a exemple mundial de tarannà democràtic.

Penso que les virtuts del dirigent polític (especialment en un context democràtic o pseudo com és el dels estat europeus) inclouen sens dubte la capacitat de pactar, de trobar socis i de consensuar l'acció. Especialment quan es viu en temps de complexitat, o -en l'expressió de Zygmunt Baumann- de temps líquid.

Que l'individu anomenat Artur Mas hagi convocat dues vegades eleccions autonòmiques avançades en tan sols 5 anys no és només una anomalia molt discutible: també és una proclamació de la pròpia ineptitud, un signe inequívoc d'ineficiència i finalment, és clar, d'estupidesa. O bé una estratègia situacionista per no perdre el poder. El poder que li permet vendre's la allò públic als especuladors mundials (mentre parla d'un goebbelesiana "voluntat del poble" i de sobirania popular, que ja és tan curiós com paradoxal).

En Mad Mas va començar la seva primera legislatura (breu i avortada com la resta) amb un pacte amb el Partido Popular, va prosseguir a la segona amb un pacte amb el "lider de l'oposició" d'ERC i ara se'ns presenta en una candidatura "unitària", però que sorgeix d'un ultimàtum de tons mafiosos que els seus propis socis reconeixen, explícitament o metafòrica. Tots tres són pactes dèbils, inestables i poc creïbles. En tots tres casos, la conclusió és la mateixa: Mas no és un tipus fiable. I a més a més sol destruir aquell amb qui ha "pactat": l'Alícia Sánchez està liquidada, així com el sofert Junqueras, que amb prou feines si troba veu o paraules per explicar on s'ha ficat, per explicar-se a sí mateix. El darrer amic circumstancial d'en Mad Mas, el senyor Raül Romeva, fa estranyes piruetes circenques per justificar què és aquesta amistat sobrevinguda, però ningú no voldria ser a la seva pell quan es lleva al matí i es mira al mirall, en aquell instant fatídic en què recorda que ara és, mutatis mutandis, amic de Mas.

Mentre milers de refugiats polítics i econòmics caminen per les carreteres, com si fóssim al segle XI, al XIV, o a l'any 39 del XX.

No vivim en un escenari de democràcia real, perquè la democràcia no consisteix a votar sovint en successives eleccions, eleccions plebiscitàries o referèndums folclòrics, si no a tenir espais reals de debat, de consens, de diàleg i de pacte. No és democràtic parlar de "majories silencioses" tan sols quan convé. En Mad Mas i en Mad Rajoy semblen cada cop més les dues cares d'una moneda nefasta i molt perillosa: la moneda del nacionalisme, del privilegi dels rics, de les operacions tèrboles, de la corrupció que s'emmascara  amb el victimisme. No vivim en un bon temps, i això és una desgràcia enorme, descomunal, tràgica.

Els reptes de la societat que arriba parlen de grans fluxos migratoris a una Europa que s'ha de repensar a sí mateixa, perquè l'únic "moment històric" que vivim és aquest de les grans migracions: la història de la humanitat és un conte de migrants i poc més. Aquest és el món líquid en què vivim avui. Per això sona ridícul el discurs identitari d'un trampós com en Mad Mas, d'un legalista trampós com en Mad Rajoy: no són la mena de polítics que demanem per viure en aquest futur que ja és aquí.

No ens mereixem aquestes persones miserables; és tediós i trist parlar d'ells i anar a raure als seus reptes tramposos, és angoixant adonar-se que duem temps parlant d'ells i de banderes i de pàtries. En aquest sentit, han guanyat ells. És terrible acceptar aquesta derrota quan també sé que ja no sóc jove, que he superat la meitat de la vida. Havia imaginat un altre país i un altre món per a aquesta etapa de la vida i ja ho veus: m'he equivocat.