21 nov. 2016

Processiolàndia pel pedregar


Resultat d'imatges de secessiolandia pel pedregar

Sempre fa bo de llegir que Secessiolàndia va pel pedregar, encara que sigui al títol d'un recull de contes -exel·lents, boníssims- d'un dels autors més literaris d'avui. Cal dir que aquest títol és una traducció més o menys lliure de l'original "Civil War in Bad Decline", i cal agrair-li al traductor, en Yannick Garcia, el bon encert que ha tingut. Oportú i enginyós, bravo. Quan em sentia gairebé esgotat davant l'insidiosa propaganda sobiranista, llegir un títol com aquest em recupera el somriure. I d'això vivim, de somriures inesperats. I no de res més. O sí: de pa (de pa amb formatge ficat a dins, volia dir).

El llibre va aparèixer ara fa un any en traducció catalana i aprofito l'ocasió per recomanar-lo als lectors de relats curts, potents i per pensar. Si hi ha cap nacionalista que tingui ganes de pensar (cal esperar que sí) també l'hi recomano, però amb prevenció.

Les línies que segueixen no ressenyaran el llibre. Em limito a comentar que Processiolàndia va pel pedregar: el sentit de l'oració.

Ja fa temps que el processionisme anava pel pedregar, però fins fa poc els processistes encara sabien mantenir un to com de dignitat ofesa i altiva, i encara especulaven amb el país nou on cada dia hi haurà pastís de xocolata de postres i programa de cultura a Tv3. Ara, per fi, gasten menys fums. S'han posat una mica humils, i això és molt bo. Qui sap si, algun dia, podrem parlar-ne amb calma. Potser aviat arribarà un nadal en què les famílies que tenen membres processistes i membres federalistes i membres d'altres espècies podran tornar a seure juntes a menjar torrons i neules, i en què el gotet de ratafia no serà motiu de baralles com la del tango de la punyalada. Potser arribarà un dia -aviadet- en què en Vicent Partal i en Vicent Sanchís mostraran un cert aire com d'autocrítica.

Anem a veure el paisatge del pedregar d'avui:

Fa pocs dies, el conseller de la generalitat Santi Vila (el somriure culte i amable del règim) va insinuar que el referèndum secessionista pot ser que no se celebri. Els independentistes més procaços van esverar-se menys de l'habitual, perquè ja saben que en Vila no és ben bé "dels nostres". Deuen tenir-lo apuntat a la llista negra per si algun dia cal passar comptes. A mi, en Vila no m'agrada perquè és un ultraliberal temible, prò és un home cultivat i llegit, el que més dins de la terrible tenebra ignorant dels seus companys de govern: compareu-lo amb en Jordi Jané, aquest pobre paio que sembla que s'estigui estudiant la resta portant-ne, o amb el propi Puigdemont, que no sap fer subordinades i que encara parla com un pagerol carlista i ruc, molt osonenc.

Poc més tard, el conseller Junqueras (l'home que ha passat de col·laborador graciós en un programet d'humor de la Tv3 a pseudoministret d'economia), va embarbussar-se en una reunió d'empresaris i no va saber què dir, i va reconèixer, de facto, que el processisme està encallat i en declivi.

La senyora Forcadell (la dels tèxtils que venen milions de samarretes cada mes de setembre) fa uns dies que està moixa, i que mostra allò que en diuen en "perfil baix". És fàcil d'entendre: damunt del seu cap hi ha una espasa de Damocles. Sap que un jutge la pot inhabilitar per llenguallarga i saltamarges, com a un vulgar gamberret de barri baix que s'ha excedit xulejant els veïns. Quan es tracta dels quartos, fins i tot el més indepe s'arronsa, i el salari que cobra la senyora del tèxtil pel càrrec -que li atorga la Constitució espanyola, recordem-ho-  és dels salaris que hom procura conservar.

La senyora Joana Ortega, ex d'Unió democràtica i ex de diversos assumptes (la senyora que va fingir tenir una titulació acadèmica que no té), ara es dedica a promocionar una marca de roba juvenil que gasta eslògans rabiosos i agosarats, com samarretes negres amb lluentons que formen les paraules "Dirty Lips". Però també li ha trobat el gust a deixar-se caure pels platós de la Tv, i en un d'ells explica que es va retirar de la política entre greuges i retrets cap a Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que va perdre la "E" en una mala nit en què va sortir a lligar en una disco de pijos i que ja ha renunciat a buscar-la. Ara són els Republicans de Catalunya, com en Trump als EUA o en Sarkozy a França. Es veu que dins del processistes hi ha mal rotlle, malgrat els esforços que fa el crepuscular cantautor Lluís Llach (també força silent, ara que ho penso).

El senyor Romeva, a qui la premsa de Crónica Global anomena "Cocoliso" per distingir-lo de "Cocomocho" (l'Honorable Putxi) se'n va anar als països nòrdics a explicar el procés a qui li pugui interessar, i només se'l van escoltar un partidet de l'extrema dreta danesa. En tornar va callar i no va dir res, i si li pregunten "què tal per allà dalt" ell respon un lacònic "fa molt de fred". En Romeva també ha presentat un llibre de contes per la canalla, perquè es veu que la feina li deixa prou temps lliure. Potser sempre ho ha dit: "Visca la Catalunya del temps lliure!" o alguna cosa semblant.

Pocs dies més tard, el CEO (que és un organisme de la generalitat de catunya) publica una enquesta en què diu: que si avui es fes el referèndum, el SI perdria davant del NO per uns quants punts. També diu: que si ara es repetissin les eleccions catalanes, la suma de Junts pel Sí i la Cup no donaria majoria. I que els xicots de la Colau avançarien moltes posicions.

Això: Processiolàndia, pel pedregar. I en Pujol també calla, perquè sap que si parla li brollaria la veu del Gollum quan defensa "el meu tresor" (mai no sabrem si el tresor d'en Cigronet són els milions andorrans, la visió patriòtca al cim del Puigmal o el sillonet del Palau dels Canonges. O Catalunya, perquè temo que, per a en Pujol, els quatre objectes són un de sol).

El cas és que el PP sembla que surti de l'hivernació dels darrers anys, i ara apreta una mica més els señoritos que van passar de socis d'Aznar a esperpèntics sobiranistes. Els homes (ep, i les dones!) d'en Mariano Rajoy han començat a tractar el processisme català amb una estratègia extreta de l'hemeroteca de la Cup. Tal com sona. Fou aquell estrany i polièdric David Fernàndez el qui ho va dir: "mà estesa i puny tancat". Això és exactament el que diu ara la ministra Soraya: "mà estesa pel diàleg, puny tancat a les aventures il·legals". I llavors els processistes afluixen. N'hi ha algun que es mostra satisfactòriament satisfet, perquè el PP els està oferint una sortida digna al problema que tenen: com explicarem als xicots de l'ANC i de l'Òmnium que el procés s'ha acabat? Cap processista amb càrrec no té ganes de perdre la feina.

Ara que el Procés declina i va pel pedregar és hora que els qui l'hem sofert deixem l'estoïcisme i comencem a demanar explicacions. I responsabilitats. Si encara som en un país democràtic o pseudo-democràtic, la salut pública ens ho demana. A veure quanta pasta ens ha costat la broma. I a veure quines coses útils es podien haver fet amb aquesta pasta llençada al cubell dels projectes nacionalistes.

Em demano amb una inquietud curiosa què diran els independentistes aquells, els de tota la vida, els que s'han empassat la conya i se l'han presa seriosament, els qui van creure que els seus senyors es deixarien la pell per la independència: com entomaran els discursos de la retirada? Li reclamaran a na Forcadell que els retorni els quartos del kit-independentista-obligatori-per-desfilar? I què repensaran, quan repensin en aquelles urnes de cartró d'un llunyà 9 de novembre, i d'aquell "vot de la teva vida" que els van prometre un altre 9 de novembre (dos anys abans del 9N en què Trump va guanyar en urnes de veritat, i molts anys més tard del 9 de novembre de la nit dels vidres trencats, quan els nois d'en Hitler també van prometre grans canvis nacionals)?

També estic una mica més alegre aquests darrers dies, perquè en un món de micro nacionalismes agressius, de Trump, de Farage, de Viktor Orbánn i de Marine LePen, és bo que pel davall dels Pirineu reconeguem que -de moment- encara es pot respirar. I que duri, amén.





6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Yo creo que sí, que eso se termina. Vivimos en un tiempo de burbujas, y a as burbujas les pincha el pincho de la realidad.

      Elimina
  2. "en un món de micro nacionalismes agressius"
    Completament d´acord amb l´etiqueta.

    Salut

    ResponElimina
  3. Visca la Catalunya del temps lliure!!

    ResponElimina
  4. Visca la Catalunya del temps lliure!!

    ResponElimina
  5. ARRIBA ESPAÑA¡¡¡¡.
    PERO RECORDA ALLO DE "PRIMER VAN SER EL JUEUS,PERO COM JO NO E...".

    ResponElimina