27 març 2016

Mil anys d'aigua i suburbis

a l'Enric




Cal que t'apropis fins a tocar de l'aigua. Amb els genolls, humil i pelegrí. Has de buscar el pelegrí petit, l'infant pelegrí que fores. El nen que va intuir: el meu paper aquí és admirar la natura i després explicar-la. Dir com és el món. Cal que paris l'orella. Llavors, el murmuri de l'aigua et parla i t'explica un conte de mil anys d'aigua, d'homes i dones, de peixets, de canyissars. Una guerra infinita entre enemics que es miren de lluny i es respecten, com els guerrers antics. La civilització dels vells, que pactaven rendicions condicionals amb l'aigua i els arbres.

Tan sols aprop de l'aigua la sents cantar: el brogit mecànic de la cimentera rondina amb l'himne groller de la màquina que fa bitllets per als uns, i cases aluminoses i desgràcia per als altres, i és tan poderós que posseeix l'aire. Però de genolls, aquí, t'oblides de l'antic señorito que va fundar la fàbrica de ciment. Els obscurs senyors catalans s'esvaeixen mentre la humitat t'escriu dues rodonetes de verdor als genolls. La teva roba de pobre.

El Rec Comtal surt a la llum pàl·lida d'un matí del març marçot i transcorre pel canal amb l'alegria petita i eterna de les coses lleus. Mil anys d'aigua domesticada que se'n va cap a la ciutat d'uns comtes oblidats. Els ànecs coll-verds, les oques descalces, els coloms de xerrameca primitiva i gutural. Mil anys que se't miren des dels teus ulls d'aigua bruta d'art reflexats al mirall. Els horts miserables, les cases podrides d'humitat antiga. L'explotació dels homes a mans d'homes. El suburbi. El lloc que no és un lloc, el lloc que és un somni somnàmbul de tot allò que podia ser i no fou.

Avui, el canal de l'aigua que rentava la ciutat i es beneïa a les piles baptismals rodola per la frontera dels dos mons que lluiten sense treva. No hi ha pietat ni perdó. Només aquest murmuri tènue i la rodanxa d'humitat als teus genolls malmesos, de pelegrí cansat, insistent, ingènuament pertinaç.

Al fons hi ha els blocs com nínxols del Bon Pastor (cal tenir pebrots per posar-li Bon Pastor al barri dels pàries), i un xic més al nord el cementiri de Santa Coloma, túmuls funeraris d'una civilització decadent i fatigada, dissenyats pel mateix arquitecte i la mateixa cobdícia infinita dels impertorbables prohoms de la pàtria catalana. Els qui es beuen un Merlot que vol assemblar-se a l'aigua baptismal després de cada victòria redundant. Quan et mors al Bon Pastor, no aprecies la diferència amb la nova residència, la definitiva. S'alça la primavera de narcisos i floretes d'ametller per on brinca un pit-roig despistat i tenaç. Una merla se'l mira sense passió: pertany a una altra classe.

A la vista de la Trinitat, l'aigua del Rec s'amaga sota la terra sodomitzada pel formigó i l'asfalt. Ara és el bramul de l'autopista el qui t'obliga a agenollar-te altra vegada si vols escoltar-la. Hi ha un home que ven calçots regats amb el Besòs, tres adolescents magribins que fumen i miren amb ullets els cotxes cars que brunzeixen pels tres carrils. Un Cayenne els fa espurnejar. L'aigua rodola cap dins de la terra, una aigua que en castellà és mig femenina i mig masculina es fica dins de la terra, que sempre és femenina.

4 comentaris:

  1. I malgrat tot, l'aigua brolla sota els seus peus i a l'estiu els nens s'hi banyen i els peus descalços toquen la terra que es nega a ser formigó. La vida es resisteix a desaparèixer a les vores del Rec quan va a morir al Besòs perquè la ciutat s'ha oblidat d'ell. I en els horts de subsistència hi creixen l'aliment i l'enginy. I si t'ajups prou tot és envoltat d'herbes i arbustos i murmura l'aigua i si mires es fa de nit i només veus estels, els estels que es veuen. I t'adorms i el son dura mil anys perquè aquí és un altre món. Tant pel bo com pel dolent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'han vingut ganes de passar el dia i esperar la nit a la vora del rec.

      Elimina
  2. Un relat de les coses properes que a vegades desconeixem!

    ResponElimina