25 març 2016

Mossèn Ballarín, bon vent


La mort té la virtut alquímica de transformar la merda en or.

Mossèn Ballarín es va morir uns dies abans de la proclamació solemne de la Setmana Santa de 2016. Oportú però discret alhora. Aprop de Crist però una mica distant. Diria que li va anar de poc que no fos un candidat dels Junts pel Sí. Estic segur que alguna ànima càndida (tan càndida com patriotesca) li va oferir una plaça al parlamentet català, tornant de Verges, on l'animeta candideta havia convençut el noi de la guitarra.

Si a més a més de mirar-te la Tv3 te l'escoltes, diries que Mossèn Ballarín fou un gran home. Un home d'aquells dels quals diries: carai, quin gran home! Sigui com sigui, em sento una mica millor sense el capellà feixista que va habitar el santuari de Queralt, el que presideix la vila de Berga, el consistori del qual avui presideix la Cup.

Berga fou un dels bastions dels carlins. Una mica catalanistes, una mica ultracatòlics, una mica feudals. I sobretot molt señoritos. Els carlins catalans foren aquells catalans que es negaven a créixer, barrufets i violents per vocació, el precedent del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat que va posar-se de la banda de Franco per evitar que la terra catalana no caigués en mans dels progressistes.

Mossèn Ballarín es va negar a fer misses en llengua vulgar. Ell les preferia en llatí i de cara a la tàpia on hi ha el Cristo sever i malfollat, pintat, d'esquena al poble. Creia que el Papa Joan XXIII era un idiota, un traïdor. Les seves novel·letes pietoses es van vendre a cor què vols en alguns santjordis pretèrits, quan els Pujol campaven i en Jordi era el president-virrei, l'èmul de Juan Carlos I de España: tots dos individus simpatiquíssims, campetxanus, bona gent.

En Ballarín ha fet l'ànec i la Catalunya anticlerical ho celebra. Ho celebro. La del Puigdemont, plora. Amb les mateixes llàgrimes de cocodril que plora pel cas lamentable de l'alcalde de Girona o la fi del deliri de la quarta carlinada, la del pobre Junqueras i la Dui. Ballarín is dead i això és bo, què carai, ja era hora. Ballarín és amb els seus. Amb Franco i Fraga Iribarne i demés figurotes. Amb tots els qui van celebrar el final de la guerra espanyola, amb l'olímpic i catalaníssim Samaranch, etc.

En Ballarín l'ha dinyada aprop dels 100 anys, quina ironia macabra si penses que en Rimbaud va morir als 37, Bolaño als 50, Durruti als 40 i Lovecraft als 47. L'estranya longevitat dels malignes. L'estranya longevitat dels fatxes. Deu ser que Déu no el volia per allà i el va fer longeu, i mira vès per on l'entenc, al Déu.

Tard (però val més tard que mai), el mossèn es podrirà al cementiri. Ja estava podrit en vida, ara tan sols rematarà la feina.


2 comentaris:

  1. No se si mai vas creuar cap mot amb ell. Les paraules que jo vaig tenir amb ell en privat disten molt del mossèn que tu ens descrius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ferran, amb tots els respectes per tu: mai no vaig interactuar amb el capellanot. És un tipus que no m'interessa, tal com no m'interessa en Samaranch. Som persones a qui la vida ens ha situat en trinxeres oposades. En l'aspecte estrictament humà estic segur que tots ens entenem i demés, però jo sempre preferiré entendre'm amb el pobre bortatxín de la tasca que no pas amb el mossèn preconciliar. Jesucrist no era amb ell, i ell ho sabia.

      Elimina