6 d’ag. 2015

Les millors novel·les sempre són del meu país

I per cert, per si algú el vol criticar: el dibuix és meu.


Fa uns anys vaig llegir un article lúcid, excel·lent i divertidíssim, del poeta madrileny que es fa anomenar Neorrabioso: Los mejores deportistas siempre son de mi pais. Exposa allò que tots sabem però ningú no gosa dir: les pàtries sempre guanyen. Els mitjans tan sols parlen dels esports en què hi ha un representant "nacional" que puja als podis. Avui, per exemple, l'esquí és absent dels informatius de la tv: no hi tenim cap campió. Com ningú no parlava de les curses de muntanya abans que en Kilian Jornet no comencés a guanyar-les totes. Quan en Rafael Nadal es retiri, el tennis perdrà l'atenció de les càmeres. El dia que el Barça baixi a segona divisió, la tv3 haurà de començar a pensar amb què dimonis omple les desenes d'hores diàries que li dedica (farà informatius especials dedicats a les bitlles catalanes?). El dia que hi hagi un campió català de ping-pong, de cricket o de llançament de nans, la Tv3 dedicarà quinze minuts en cada TN a glossar el ping-pong, el cricket o el llançament de nans.

Aquesta forma de presentar la realitat fa pensar que el meu país és el millor, el que més campionats guanya. Tal com diria l'Artur Mas quan vol fer creure que som campions de la democràcia occidental: "el món ens mira".

Potser no és just que ho compari, però alguna cosa semblant (ens) afecta als qui fem ressenyes de novel·la: quan són catalanes, tot són bones novel·les. Si hom es cregués allò que llegeix als blogs i a les webs, en català tan sols s'escriuen grans novel·les. O bones, o molt originals. És impossible trobar crítics capaços de dir que una novel·la és dolenta, fluixa o gens original. Jo mateix he estat incapaç de fer una ressenya "negativa", pres per un pudor digne de beat. O per covardia. O perquè no vull malmetre una activitat tan malmesa com la lectura.

Tans sols conec un crític valent, que és en Jordi Galves. En Galves ha estat capaç de dir sense embuts que l'Alfred Bosch és un escriptor patata, o que la literatura d'en Jaume Cabré és ambiciosa, però això no vol dir que assoleixi els objectius de la seva ambició. Les seves trifulques amb el crític "oficial" de La Vanguardia, en Julià Guillamon, són de les disputes més riques i més interessants que ens ofereix el nostre paisatge.

Em temo que aquesta benevolença patològica és difícil de trobar en altres circumscripcions, i inimaginable a França, on la crítica literària és dura i de vegades cruel. I cal recordar que els nostres veïns del nort són, en proporció, unes vint vegades més lectors i més compradors de literatura que els catalans. Això demostraria que una crítica desinhibida, sincera i independent no perjudica la lectura ni el mercat del llibre.

No sé si tot plegat té res a veure amb aquell complex d'inferioritat col·lectiu del què parlen alguns, o amb la seva versió simètrica (igualment malaltissa) que afirma "els catalans som collonuts". Tal vegada el patriotisme exaltat que ens vol abduir hi té alguna cosa a veure, tal vegada som un país massa petit on tots ens coneixem (si no en directe, pel Facebook) i ningú no vol col·leccionar enemics en una parròquia tan petita, perquè corres el risc d'ensopegar-te en qualsevol moment amb l'autor que acabes de posar a parir.

Sembla que el temps de la crítica lliure hagi quedat enrere. Quan Juan Ramón Jiménez va publicar "Platero y yo", Buñuel, Dalí i García Lorca li van enviar una carta en què es burlaven d'ell sense pèls a la llengua: "pero mira que eres burro! Burro, burro, burro", li van dir. Eren tres joves furiosos i desacomplexats, els mateixos tres artistes que van capgirar l'art del segle XX (un d'ells, el català més influent dels darrers 100 anys).

Això va passar en temps quasi antics. En èpoques més properes, tan sols recordo alguna petita xuleria d'un grup d'escriptors que es van autoanomenar "Els imparables": Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill i algun altre. Van arremetre amb energia per fer-se un lloc al podi, però tal com tot permetia sospitar, els imparables es van parar a sí mateixos i ningú no els recorda. Pel camí, van cometre la imprudència tàctica de reivindicar Baltasar Porcel, un autor indefensable per la baixa qualitat literària que mostra i pel curriculum de llepa-culs (de la monarquia espanyola i de Pujol) que el caracteritza. A Mallorca tenien en Blai Bonet, que li dóna mil voltes al pujolista d'Andratx, però es van estimar més el mal novel·lista institucionalitzat que el poeta infinit i lliure de Santanyí. Els camins del Senyor Poder són insondables.

En els dies recents, tan sols em ve a la ment alguna entrevista a l'Albert Serra, el director de cinema més consistent del nostre paisatge, en què gosa afirmar: "tot el que es publica aquí és una merda". És evident que l'afirmació té una part de boutade o de gamberrada adequada a la imatge d'enfant terrible que Serra es construeix. Però també és cert que Serra és una persona extraordinàriament culte en un sentit gairebé clàssic, el representant d'una intel·lectualitat en extinció o bé dimitida a canvi d'una subvenció. En qualsevol cas, la gosadia en temps de sequera és com una pluja enmig de l'agost.

En què ens podria afavorir la benevolència i la claudicació del sentit crític? A mi em sembla que en res. La polèmica sempre és bona i dubto que fes perdre lectors, perquè si bé és cert que som pocs, també ho és que som adults. Fer com fa en Guillamon, i dir que és bo tot allò que publica Edicions 62 (Planeta) està bé quan La Vanguardia et paga el lloguer, però potser no cal si ets un lector crític pel teu compte i no aspires a rebre la caritat d'en Mascarell.

Ens hauríem d'estimar més pagar el lloguer del pis amb dignitat que viure al xalet que abans fou d'en Porcel. I també ens hauríem d'estimar a nosaltres mateixos i al nostre criteri, més que no pas la penosa tasca de col·leccionar amics virtuals al corral d'en Mark Zuckerberg. I sobretot, hauríem de pensar que la cultura és una construcció col·lectiva que es fa amb aportacions sinceres i honestes, i que el risc i la gosadia són més constructives que l'adulació o el sotmetiment voluntari a les lleis del mercat. Només cal recordar les atzagaiades entre modernistes i noucentistes per comprendre que la docilitat i la benevolència, a mig termini, no són interessants. (Potser només veiem el curt termini, la immediatesa). El salt del cristianisme medieval a l'humanisme renaixentista no el van fer amb facilitat, ni a favor del poder, ni adulant el Papa de Roma, ni fent amics a la Cort. El van fer contra tot.

Ni tots els catalans som collonuts ni tots els espanyols dolents, de la mateixa manera que no tots els autors de petites editorials independents som l'hòstia. Dir que en Jaume Cabré no és tan bo com diuen, que en Toni Hill és molt fluix, que el darrer premi Sant Jordi és soporífer o que en Martí Gironell és un autor infame hauria de ser un exercici saludable.

I això només hauria de ser el principi.

12 comentaris:

  1. Feia temps que hi donaves voltes i per fi l'has escrit. Em sembla molt bé.
    Tot i que a mi Jaume Cabrré sí que m'agrada!
    Potser caldria entnedre per què passen aquestes coses aquí. Tot ve de lluny.
    I, d'altra banda, crec que aquesta crítica autèntica de la qual parles ja no existeix, però no només aquí, a l'Estat espanyol diria que tampoc.
    També es produeix, tanmateix, l'efecte contrari. Es porten coses molt infumables des de l'estranger i aquí sempre ens pensem que el que ve de fora és més bo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Anna Maria. Me n'alegro que t'hago agradat el text, que és un començament.
      També tens raó en què tot ve de lluny, però potser per aquesta raó caldria fer una aturada i pensar-hi. Sobretot perquè encara hi som a temps. És possible que el problema no sigui tan sols català, si no també espanyol. En tot cas, això es hauria de preocupar més. Perquè deu tenir a veure amb el descens de vendes i de lectors.
      Sobre l'efecte contrari (tot el que ve de fora és bo) també caldria parlar-ho amb calma i argumentadament. Allò de "El cas de Harry Quebert" (que no he llegit i que tothom ha oblidat) fou un dels triomfs de la publicitat, i per mi no difereix gaire del Cabrè, però això reconec que és discutible.
      Jo estic decebut de la novel·la negra (vès quina contradicció) i en canvi crec que hi ha un espai per a aquesta literatura, perquè encara penso que ens pot explicar el món d'avui, el lloc on vivim. Sempre que ho faci amb gosadia i amb ganes d'aportar coses noves, ja siguin formes o temes.
      El nostre complexe d'inferioritat hauria de ser mediatitzat pels crítics: aquí s'escriuen bons textos i mal textos, en la mateixa proporció que a fora. Una bona criba ens ajudaria a tots. Al capdavall, el que més ens convé és que hi hagi una població lectora capaç de mantenir una estuctura editorial mínima, sense que sigui fagocitada per les multinacionals.
      Els qui fem crítiques i ressenyes ens hauríem de comprometre en aquest sentit, i això també va per mi.

      Elimina
  2. Anem a pams.
    Quan parlo de les coses que vénen de fora, no em refereixo pas als best-sellers com Harry Quebert, fenòmens que han passat sempre i que són comuns a tots els països. Em refereixo a una altra cosa molt pitjor,més sibil·lina i més profunda. Parlo de les desenes i desenes de novel·les d'autors de tota mena que es tradueixen i la gent compra. Nòrdiques, americanes, angleses... Emplenen les lleixes de les llibreries i, simplement pel fet que són de fora, els lectors compren i els hi fan confiança. Una gran part són tan mediocres com les que puguin escriure els autors autòctons dels quals tu parles.
    En segon lloc, el fet que jo apunto sobre la inexistència d'uns crítics com els d'anys enrere no són el motiu que la gent no llegeixi. Tant de bo! El motiu és molt més complicat, important i profund. Aquí i ara no en podem parlar.
    No té res a veure el marquèting que les editorials posen en marxa per un Quebert amb la possible maniobra Cabré. Jaume Cabré és un bon escriptor i el país hi aposta, com fan tots els països del món mundial per intentar promoure'l a l'estranger i a la candidatura del Nobel si molt convé. Res a veure la seva literatura amb els best-sellers.

    ResponElimina
  3. l'opinió d'en Galves és només una i no va a missa, per molt que sigui valent.
    D'altra banda, alguns dels teus exemples són esbiaixats, pq que els trio surrealista critiqués Plateto y yo no vol dir que Platero y yo sigui una obta dolenta, sinó que simplement no s'ajusta als paràmetres que ells consideraven de la modernitat. Tanmateix, els moviments i corrents artístics se solapen i superposen. Els canvis no són sobtats, tot és un contínuum. juan Ramón era d'una gemeració anterior, simplement.
    Saps què passa? Que encara estem en una altra lluita, en certa manera. Jo ho visc en primera persona en el món universitari. Encara estem en la lluita de situar certs gèneres en el que es considera literatura. I aquesta lluita és dura, ferotge i passa moltes factures. A mi me n'ha passat, i greus. per tant, per ami això és primordial. La qual cosa no vol dir que no poguem ser molt crítics, ho hem de ser, però no és l'únic front on treballar. Ni de bon tros.

    ResponElimina
  4. Perdona les faltes, escric des de l'Ipad. Suposo que s'entén tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se t'entén perfectament, Anna Maria! Sobretot gràcies per dedicar tantes línies a comentar el text. És evident que moltes qüestions no es poden debatre a base e comentaris en un blog. Tampoc no pretenc fer un comentari acadèmic: ni ho sóc ni és el punt de vista que em toca, ni el que busco. És un món que, com bé dius, té les seves complexitats i les seves prpròpies qüestions, i també s'entén perfectament en quina lluita estàs ficada. No deu ser fàcil, però la feina que fas és necessària.
      Trobo que un crític, més enllà del punt de vista dels estudiosos i dels acadèmics, hauria de ser senzillament un lector amb esperit ídem, independent i capaç de connectar de forma senzilla i directa amb el lector, que vulgui acompanyar-lo en la lectura però sense dirigir-lo.
      Quan opinem sobre Cabré, és això el que fem: dir la nostra opinió sense voler dir "la veritat", perquè el lector és un adult que sap què li agrada, i que també té opinió.
      Ara bé, evidentment la qüestió és una petita part d'una altra qüestió molt més gran i més profunda, tal com dius. Però fins i tot les grans qüestions es poden començar a debatre començant per una petita part. Així, en un món que volem fer avançar en els valors de la democràcia, les aportacions de tothom compten, cadascú des de la seva forma i des del seu punt de vista.
      Sobre l'exemple de JRJ, potser no és prou adequat, però a mi m'agrada trobar aquells moments en què (almenys ho sembla) les persones opinaven amb més llibertat i més desinhibició.
      Segurament que tot plegat necessita reflexions i valoracions de fons. Jo només hi vull aportar el punt de vista d'un lector normal que exposa els dèficits que troba. Segurament caldria molt més.
      Gràcies de nou!

      Elimina
  5. Jo sóc més de criticar tot lo del país que no pas de sobrevalorar. Molt més divertit, on vas a parar :D De fet, no faig ni això perquè mai llegeixo res català, i espanyol tampoc,
    Sense anar més lluny, mira quina merdeta de blogs que tenim per la catosfera xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els teus comentaris àcids m'agraden molt! Aportes un punt de vista i una mirada franca sobre els temes que ens va molt bé a tots. Sempre tendim a viure dins d'una bombolla que no ens permet entendre el món: ens rodegem de persones que fan o pensen més o menys com nosaltres i perdem de vista que el món és més gran i més complex.

      Elimina
  6. Abans que res vull apuntar que el senyor Ponç Puigdevall també s'atreveix a crítiques ferotges. Llegiu, com exemple, el seguent link on parla del darrer premi Josep Pla (http://cat.elpais.com/cat/2015/03/30/actualidad/1427742514_108289.html?ref=rss&format=simple&link=link).

    En el meu modest blog literari m'he plantejat aquests dubtes sobre la manera d'enfocar els meus apunts literàris. He de dir que una cosa és fer apunts i una altra anomenar-se a un mateix "crític literari". Són coses diferents. Un crític ha de tenir la reponsabilitat i la valentia d'escriure les seves opinions esnse embuts. És el que s'espera d'ell. Cada u ha de ser fidel amb la seva línea. N'hi ha que volem fomentar la lectura i decidim, simplement, no parlar del que no ens ha agradat. Tot i així he de dir que, després de llegir el teu article, potser canvio de filosofia. Com a lectora també m'agrada tenir accès a crítiques i opinions sinceres. I també estic d'acord en que hi ha moltíssima literatura al mercat (català, castellà, forani) i que costa trobar llocs on guiar-se a l'hora de triar entre tanta lletra. Fa riure però darrerament descarto sistemàticament llibres amb tapa dura, llibres de més de 300 pàgines i llibres que pessin més de 400 gr. Ull! No sóc estricta: acabo de llegir Ànima de Wajdi Mouawad, que trenca dos de les premises i és una joia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari! Potser tampoc no es tracta de reivindicar la ferotgia en la crítica, però sí la honestedat i la independència en el criteri. Sempre és difícil trobar el terme mig, però sembla que aquest hauria de ser l'objectiu: ja és curiós que la humanitat dugui milers d'anys buscant el terme mig i no l'hagi trobat, perquè els grecs de la Grècia clàssica ja havien descobert que aquest era el secret de tot.
      Per això m'agrada que et plantegis canviar de filosofia: ho facis o no, és una idea que cal pensar. Jo tampo no m'hi he posat mai seriosament, però algun dia ho faré.

      Elimina
  7. M'ha agradat molt el post. M'ha agradat moooolt el "debat" amb l' Anna Maria. Crec que, en general, tens raó en molts aspectes. No crec que una crítica més real vagi en detriment del nombre de lectors. Al contrari, a mi em toca molt allò que no sona triar un llibre d'entre els de la pila infinita, animada per una bona crítica...i que el llibre sigui una merda inflada de camuflatge. Si es dóna el cas he perdut un temps valuós que podria haver invertit en llegir una obra imprescindible. Tot i així, perseveraré perquè res m'agrada més que descobrir una bona lectura. L'acte màgic d'obrir un llibre per primera vegada renova les il•lusions. Però, i a qui li costa obrir un llibre? Pot pensar que si aquella merda inflada i camuflada equival a la millor novel•la de la dècada no cal esforçar-se més. Ja ha acabat.

    D’altra banda m’esgota l’excés patriòtic, ja ha saps. Sembla que vivim el dia de la marmota dins d’un anunci del REGAL-BARÇA. M'esgota, no saps com. No saps. Però, tot i així, hi ha una cosa que sempre he envejat dels francesos -el meu oncle viu a França des de que jo recordo-, és l'orgull amb que ensenyen les seves coses i res de fora els fa ombra. Mai he obert una ampolla de cava amb l'orgull que el meu oncle obre una de Xampany. Un cert regust a complexa ridícul m'espatlla la cata. A ell no.

    Aquí, el de fora té unes (falses) garanties que el de la terra no té i es qüestiona per se. Si el de casa és bo (per favor, però que ho sigui) s'hi ha d'apostar. Fort, molt fort.

    I, ah! Em sap greu, estimat, m'agrada Cabré, per molt que crítics que saben més que jo el qüestioni. Per molt que no comparteixi (del tot) el seu ideari polític. Per molt (i m' esforço fins l'esgotament per obviar-ho) que se l'utilitza fins a la sacietat i per abanderar la...per abanderar.

    Moltes gràcies per les vostres enriquidores intervencions. (Puc demanar més debats? )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Montse, el patriotisme és una malaltia que afortunadament no sofreixo (això no vol dir que no en tingui d'altres), però em penso que algun dia trobaran la vacuna. De tota manera, a mi em sembla que és més complex encara.
      Em sembla que cal anar avançant, i per fer-ho hem de gosar ser justos (ni massa estrictes, ni massa benevolents). L'exemple del cava i del xampany és oportú: ni xovinistes ni autodestructius.
      Gràcies per apuntar-te al debat. És possible que n'hi hagi més, però algun dia explicaré què passa quan algú diu "l'emperador va nu". Bé, de fet no cal que ho expliqui, perquè tothom ho sap.

      Elimina