13 de des. 2014

El pati de l'escola


El pati de l'escola és el lloc. Allà on vull anar cada dia, on surto cada cop que em deixen i també, si pot ser, sense que em deixin. Quan sigui gran el pati serà el somni dels carrers i les places, les carreteres perdudes i les platges, els deserts de sorra, les sabanes i les estepes, les migdiades. Però ara sóc petit i el meu lloc és el pati, el pati és el lloc que és meu.

El pati és on vaig quan vull prendre l'aire. El sol. L'ombra. On surto a jugar, a pensar, a riure, a perdre'm, a xutar, a plorar, a romancejar, a trobar els amics, a remenar, a amagar-me i a descobrir. El pati de l'escola és un dels llocs més importants de l'escola i uns dels llocs de la meva vida. Sé que el pati de l'escola és un lloc important de la vida perquè és com el somriure de l'àvia o els miols dels gats que corren per la placeta on jugo a les tardes. El pati és un lloc tou i calent com la falda de la mare, com la palma de la mà del pare quan m'acarona el cap.

El pati és de vegades la meva casa o un lloc com una casa que és meva, una cosa com una casa, una cosa que és una casa o gairebé com una casa i de vegades millor que la casa, un lloc que és el meu lloc, un lloc com un llac d'aigües tranquil·les o un tancat amb reixes que m'oprimeix i després m'allibera. El pati és el lloc on els arbres creixen cap al cel, el lloc com un llac que reflexa el cel. El lloc d'on vull fugir i on somio que torno.

Entre les ombres dels arbres del pati de l'escola he trobat les ombres que m'ombregen millor que cap altra ombra, i allà on no hi toca l'ombra hi ha el sol que més m'escalfa, més que mil estufes.

El vent es va endur el meu pati d'ombres i de pins i no entenc perquè no ho van dir a les notícies. I quin aire tan net i tan blau i tant de vent prô tan poc aire que hi havia mentre el vent tombava els pins. Els pins que ja no hi són.

Ara pregunto si tornarem a plantar arbres i no m'ho saben dir. A mi m'agradaria que hi plantessin uns arbres molt grans, molt més grans. Com una casa molt gran, com una casa tan gran com el sol i com les ombres. Com totes les cases juntes, com tots els sols junts.

3 comentaris:

  1. Algunes d'aquestes fotos les vaig fer mentre encara bufava el vent i abans que caiguessin els darrers arbres. Sentia molta por mentre feia les fotos. Però com el nen o la nena que vol sortir al pati passi allò que passi, vaig sentir que les volia fer. Crec que aquesta va ser la millor forma de celebrar els meus 50 anys d'edat, que havia fet deu dies enrere.

    ResponElimina
  2. Lluís, no saben els de TV3 on és can Puiggener, per això no han parlat de la teva escola, ni tampoc de lo malament que es van gestionar els efectes de la tramontanada, ja ho vaig explicar al bloc, en anar de SBD a Terrassa i el desastre de la tornada per Matadepera.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo entenc els pobres periodistes de la Tv3, a qui van demanar que fessin un reportatge a corre-cuita. Van anar a trobar els llocs on hi tenen amics i familiars. Van fer el que faríem tots. O tu creus que un señorito de la tv3 té amics i familiars a Can Puiggener?

      Elimina