3 set. 2014

Tots eren catalans


Eren tots catalans els homes i les dones que, el 26 de gener de 1939, inundaven les voreres de la Diagonal per rebre amb vivas i aplaudiments les tropes de Franco, i també eren catalans alguns dels que desfilaven amb l'uniforme de la camisa blava pel centre de l'avinguda. Potser també eren un milió. Es veu que, a Barcelona, les manifestacions sempre arrepleguen un milió de manifestants.

Eren catalans els testimonis de l'acusació en el judici que va dur Lluís Companys a la tàpia dels afusellaments de Montjuïc. Li recordaven sobretot els fets d'Astúries i les amistats perilloses amb el sindicalisme anarquista: l'hi tenien jurada a l'únic President d'esquerres que ha tingut el país.

Eren catalans els alcaldes de les ciutats catalanes nomenats pels governs de Franco. A Barcelona Miquel Mateu i Pla, Josep Maria Albert i Despujol, Antoni Maria Simarro i Puig, Josep Maria Porcioles Colomer, Enric Massó i Vàzquez, Joaquim Viola i Sauret i José María Socias Humbert. A Sabadell, Josep Maria Marcet i Coll fou alcalde de 1940 a 1962. El setembre del 2014 hi ha una plaça i una escola pública que duen el seu nom. La mateixa història es repeteix de Vic a Amposta, de Puigcerdà a Lleida, de Girona a Olot: no va caldre importar alcaldes de fora perquè hi havia milers de voluntaris desitjosos de ser-ho. Catalans tots.

També eren tots catalans els càrrecs polítics i civils, els funcionaris i l'aparell que sustentava el règim del general. La majoria van fer un viatge que, passant per la Lliga de Cambó (l'equivalent de Convergència en aquella època), va arribar a la FET-JONS de José Antonio Primo de Rivera, a la Segona Centuria de la Falange Catalana, al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, al Movimiento Nacional o al Sindicato Vertical.

També era català l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané, que va decidir donar els màxims honors a Franco quan va visitar el monestir perquè li volia agrair l'alliberament com cal.

També eren catalans els presidents del Barça Enric Piñeyro Queralt, Josep Antoni de Albert i Muntadas, Josep Vendrell i Ferrer, Agustí Montal i Galobart, Francesc Miró-Sans i Casacuberta, Enric Llaudet i Ponsa, Narcís de Carreras i Guitera, Agustí Montal i Costa. Tots catalans i tots designats per les autoritats del règim.

[Sobre Agustí Montal puc afegir que fou l'inventor de l'eslògan el Barça és més que un club, i que va adoptar l'himne actual, escrit per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs. El director general del Barça en aquella època es diu Jaume Rosell, i és el pare d'en Sandro. Atado y bien atado.]

Atado y bien atado.

Quan va morir el generalíssim els qui encara eren vius no tan sols van romandre impunes si no que van participar en el procés anomenat de Transició democràtica. Fills, néts i coneguts han continuat fins avui en diverses instàncies dels poders fàctics, en el funcionariat i el magisteri, en les judicatures o a les llistes electorals de Convergència i d'Unió, del Partit Popular i del Partit dels Socialistes o d'Esquerra Republicana (tanto monta, monta tanto). Al capdavant d'institucions culturals, esportives i recreatives. I tot fa preveure que hi continuaran. Si no són ells són els seus néts.

Com si no hagués passat res, com si no hi hagués morts a les vores de les carreteres, com si la sang no taqués, com si Josep Peyró i el noi del Sucre no haguéssin existit, com si Juan García Oliver no hagués escrit les seves memòries a l'exili de Mèxic, com si el meu avi Miquel Albert Barris no hagués mort mai a Montpéllier, malalt sobretot de la ignomínia dels seus compatriotes. Catalans tots.

I res de tot això no hagués estat possible sense l'amplíssima base social que els sustentava llavors i que els sustenta ara.

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) dedueix que una part important d'aquesta majoria sociològica també era a la manifestació de l'11 de setembre de 1977, la que demanava Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, i deixa per al lector la pregunta: quina part d'aquella massa social també va encadenar-se a la Via Catalana de 2013?

Text de diversos registres, tons i nivells de lectura, Catalanes todos es presenta com una novel·la però permet al lector que la llegeixi com vulgui: pots prendre-ho com un divertimento o com un ajustament de comptes, un relat periodístic esquitxat de ficció o una crònica social barcelonina.

Malgrat totes les llicències i la lírica, Catalanes todos és un text necessari, saludable i higiènic. Un text que pot doldre i pot molestar -especialment als qui es estimen les visions maniquees i senzilletes de la història que ens parlen de bons catalans i de mals espanyols. És un text salubable en un temps tan abocat a la revisió històrica, un títol imprescindible enmig de l'allau abassegador de literatura d'encàrrec sobre el 1714: em sento incapaç de dir quina influència té en la meva vida el desenllaç de la guerra de Successió, però sé molt bé què representa i com m'afecta el desenllaç de la guerra espanyola que va acabar el 1939.

Catalanes todos es tan necessari i tan higiènic que podria fer mal (a mi em fa mal la infermera que em neteja la ferida plena de pus), i per això Pérez Andújar escriu des d'un humor tan esplèndid i tan hil·larant com negre i trist. La novel·la que s'acaba de publicar és una revisió de la que va escriure el 2002, ampliada i millorada, i on s'hi incorporen esdeveniments molt recents. En una escena que no detallaré, s'hi insinua la possible similitud entre el matrimoni del Caudillo-Carmen Polo i el matrimoni Pujol-Ferrusola (quina llàstima que Pujol no s'hagués confessat abans de tancar l'edició!). Malgrat la veritat tan terrible que explica, a mi encara em fan mal les mandíbules de riure.

Pérez Andújar és l'autor d'uns quants títols d'entre els quals jo destacaria el brillant Paseos con mi madre, un treball autobiogràfic que sap fer allò tan delicat i tan difícil: enllaçar la història personal amb la col·lectiva en un fluïd homogeni ple de poesia i de somnis. Somnis adolescents, dolços, trencats, amargants, àcids. Somnis lúcids. I ple d'una visió altre cop necessària sobre els barris dels blocs que envolten la ciutat.

La literatura de Pérez Andújar és literatura en el sentit més autèntic: son textos que dialoguen amb el lector i amb la realitat, textos que permeten pensar. M'he d'aturar sovint durant la lectura i llavors, amb els ulls colgant del ventilador, penso en mi i en els meus, en el meu temps de quan era jove i de quan ja no, o en les barraques de La Perona i de La Catalana que recordo tan bé. Recordo i em qüestiono episodis de la meva infantesa, recordo quan el meu pare deixava anar la seva ànima dolguda i em volia explicar alguna cosa però no podia o no en sabia i per això em duia a veure aquells barris de barraques. Que no quedaven gaire lluny de casa.

Tant Paseos con mi madre com Catalanes todos diuen coses essencials que no se solen dir. Per què no se solen dir? està respost dins d'aquests llibres. I potser també resolen la qüestió de per què aquestes respostes es responen en castellà, i això no és una anècdota. Algun dia caldria plantejar-s'ho amb calma i amb honradesa per més delicat que sigui o per més dolorós que pugui ser.

Estic esperant que algun dia un autor -un autor encara desconegut que podria dir-se per exemple Mohamed de nom- m'expliqui com és la Catalunya d'avui i dels darrers quinze anys, perquè m'interessarà molt. Em temo que ho farà en una novel·la negra i m'imagino que ho farà en castellà.

Javier Pérez Andújar
Catalanes todos
Tusquets editores, colección Andanzas
Barcelona 2014

13 comentaris:

  1. Me l'estic llegint.

    De fet no diu res de nou. Però ho diu, que ja és molt. I ho diu amb humor, cosa que permet, al costat de la denúncia, pintar uns personatges ridículs i esperpèntics, i per tant, presentar una societat encara més trista. Governats per una colla de militars ignorants, aristòcrates rancis i caducs, i burgesos arribistes, amb cognoms catalans. Els mateixos noms que governaran sigui quina sigui la situació política.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dir que l'emperador va nu té el mèrit que ja sabem, I qüestiona què som, en quin país vivim i si mai podrem dir que els emperadors van nus, perquè segurament som els ciutadans el qui anem nus a les manis i a les cadenes i a les ves baixes.

      Elimina
  2. Tot aíxo se sap de vell, no entenc a que ve ara comentar-ho. Em sembla que es pixar una mica fora de test, o anar a destemps. No aporta res de nou, no diu res que no se sabés des del 39.
    A banda de las demagogia del text, no tots els que cita eren igual, compte que aquí hi ha una generalització que incrimina a molts noms d'una manera barroera i poc seriosa. No se qui és aquest Senyor Pérez Andujar, diu la Júlia que hi ha gent a qui no els hi cau bé, però no crec que sigui pel que diu, sinó per com ho diu. Una llàstima i una pèrdua de temps haver llegit el seu text.

    De totes maneres gràcies per la recomanació.

    salut


    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només et recomanaria llegir el text citat i opinar sobre aquest text, perquè a mi m'ha agradat molt i m´és absolutament igual a qui li cau bé l'autor. Jo sé que l'autor em cau bé a mi. A mi també m'ha agradat com ho diu. Sense que això sigui cap menyspreu per la Júlia, amb qui ja hi debatré si cal.

      Entenc que la novel·la del Pérez Andújar costa de digerir a la generació anterior a la meva, però les coses són com són, i jo sóc nét d'un mort del franquisme.

      Elimina
    2. Fancesc: jo sí que entenc a què ve comentar-ho ara: allò que els fills no van fer ho hem de fer els néts. L'herència que ens heu deixat és aquest deute: explicar les coses que van passar.
      És un dels motius pels quals no puc anar a una desfilada de la victòria el dia 11. Si alguna ve baixa m'identifica, és la ve baixa de la vergonya. La dels meus predecessors.

      Elimina
  3. jo tampoc aniré a la V, ni he anat mai a les manis de l'11 de setembre. Recorda Anegeopulos, que citaba precisament avui fa un any, referint-me a la cadena humana de l'any passat: "Suposo que hauria de ser d'una altra manera, i voldria que així fos, pero no m'hi sé veure, em sento incapaç d'identificar-m'hi i faig meva la frase de Theo Angelopoulos:

    "No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger."

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, mai no desfilaré sota cap bandera i això és com principi, com un imperatiu moral. He pensat de vegades en quina bandera m'identifica i tan sols he estat capaç d'imaginar la de l'Espanya republicana la dels anarcosindicalistes, mig negra i mig vermella, Però mai no n'he penjada cap de les dues al balcó malgrat que tan sols m'he manifestat sota aquestes, però només per eliminació de les altres. Em repugna l'estelada tant com les altres,

      Elimina
    2. La mirada genial d'Angelopoulos sobre el nacionalisme és aquí. Llàstima que la Forcadell no estimi el cinema i preferiexi la seva ignorància infimita...
      http://youtu.be/8VF48LWXCjU

      Elimina
  4. No crec que hi hagi catalans bons ni espanyols dolents (ni a la inversa), i tampoc crec en les banderes (si bé respecto a qui sí que hi cregui). Ara bé, el que sí que crec i tinc constatat és que en aquest cul de sac anomenat Reino de España hi ha uns senyors (que no representen a la totalitat de la ciutadania, però que hi són i que d'alguna manera o altra han remenat les cireres des de fa molt de temps) que segueixen obstinats en parlar de la "grandeza" de la seva nació i en titllar de nacionalista (en el millor dels casos) a qui tan sols demana el mateix reconeixement, sigui de dretes, d'esquerres o de centre. També crec en la pluralitat i en un estat que reconegui els drets dels seus ciutadans i obeeixi a la seva voluntat per sobre de textos, banderes i constitucions coràniques. I sobretot crec en el dret de la gent a expressar-se. Crec en el dret de la gent que votaria Sí, en el de la que votaria No i en el de la que s'abstindria si es pogués fer una consulta (el 9 de novembre o quan sigui). Ah, i també crec que aquesta consulta aportaria dades molt més fiables que qualsevol manifestació sigui del signe que sigui. Perquè crec en tot això, i perquè sembla ser que el meu Gobierno Central no hi creu, però no pas perquè m'ho demani cap polític, jo sí que aniré a la V l'11 de setembre. Sí, l'oligarquia catalana va col·laborar amb el franquisme de la mateixa manera que un espanyol universal com Lorca va ser assassinat pels que es proclamaven defensors d'Espanya. I és precisament perquè aquests defensors segueixen governant, i a sobre amb menys vergonya que mai, que tinc ganes de marxar.

    ResponElimina
  5. El despistado peninsular.4 de setembre de 2014, 16:51

    Haciendo amigos patrios, estos analisis son necesarios pues al "invicto" le salieron muchos enemigos desde todos los sitios, eso si , a partir de 1.983. No logro entender, contabilizando tanto enemigo luchador de la libertad, como el pequeño general estuvo 36 años en el poder y murio placidamente en la cama.

    ResponElimina
  6. Bueno, en Madrid ya tienen en Pérez Andújar a otro "catalán bueno". Andan a calzón quitado a ver dónde los encuentran para ponerlos en su prensa, emisoras de radio, televisiones... Siempre lo digo: Si se supiera realmente lo que la gente (la de la famosa calle), no ya los periodistas y los políticos, dice en Madrid de los catalanes (es cosa de ir a bares, supermercados, etcétera, y prestar atención al cotarro), hasta los que en Cataluña votan al PP se harían independentistas. Seguro.
    Con el libro no he podido; me parecía tan malo, apenas iniciada su lectura, que hube de desistir, pero esto no es más que un juicio personal, ni siquiera literario (hay libros que nos parecen muy buenos aunque no nos gusten).
    Eso sí, me recordaba a esos fachas de por aquí (en Madrid los tenéis a cientos de miles, incluso votando en las elecciones, no sólo dirigiendo), que devenidos en "demócratas de toda la vida" tildan de antidemócratas, e incluso de nazis, ahí es nada, a quienes les dicen que los fachas son ellos.
    JL

    ResponElimina
    Respostes
    1. El despistado peninsular5 de setembre de 2014, 10:44

      Desconocia que habia "catalanes buenos" y "catalanes malos", politicamente hablando, como tampoco se como se habla,(si se habla), de los catalanes en Madrid o si se habla de TODOS los catalanes o de una parte de los mismos en Madrid. Tampoc se quien es la calle o si por calle se toma a una parte a la que se quiere adjudicar un todo. Se ve que soy persona de pocos conocimientos y un poco cansada de que le metan en grupos si pedirlo, ni desearlo.

      Elimina