18 de febr. 2014

Pirrus compta les baixes

Com és que als blocs i les barraques dels pobres no hi ha banderes?

Escena 1
Jo diria que retrocedeixo uns cinc anys, quan en aquest projecte de país ens governava una estranya coalició poc avinguda, sota el signe de les esquerres. Per aquell temps, un antic company de feina -que jo recordava inofensiu i més aviat tímid- em va retrobar dins la boira de les xarxes socials. Després de felicitar-se pel retrobament, em va explicar que formava part d'un col·lectiu sobiranista. Fou el primer cop a la vida que vaig saber l'existència del concepte. Si en aquell instant m'haguessin explicat quin rebombori arrossegaria la paraula, no ho hauria cregut: es tractava d'un grupet de tertulians, situats mentalment i sociològica a la dreta culta del projecte de país. Els noms que vaig reconèixer em remetien a una burgesia potser inquieta i molt ingènua, dels qui encara creuen que conceptes com pàtria o Catalunya tenen un màgic poder unificador. El grup en qüestió havia escollit un nom: Arnau de Vilanova. Com no podia ser altrament, una referència al passat romàntic i vaporós. No li vaig fer cas. Sempre he sabut que entre els senyoritos hi ha una minoria residual, lleugerament cultivada i pressumptuosa, disposada a salvar la pàtria de Guifré el Pil·lós. Són persones respectables, sens dubte, però alhora mai no han llegit res de ciències socials ni el deu sonar de res el factor de la lluita de classes. Ni deuen saber res de Marx o l'escola de Frankfurt: ells fan com si res, i això és tan lícit com legítim. Com estúpid.

Escena 2
Durant un temps vaig ser un lector ocasional de Vilaweb, un mitjà aparentment alternatiu o independent. Tot i això, després de participar en algun fòrum de debat, vaig percebre que les sensibilitats properes a les tesis d'Esquerra Republicana de Catalunya hi eren molt més benvingudes que les altres. Qualsevol al·lusió a les qüestions socials catalanes era menystinguda en favor del discurs nacionalista. Hi va haver algun debat agre, on jo vaig citar Hanna Arendt i a canvi em van tractar de nazi espanyolista. Perplexe, vaig abandonar la lectura de Vilaweb.

Escena 3
Companys de l'etapa universitària, persones conegudes a través dels blocs on fa uns anys que em bellugo, coneixences del món virtual: ja són incomptables els qui ens hem engegat, obviat o esborrat mútuament de les agendes després de tenir un intercanvi d'opinions sobre el sobiranisme, el projecte independentista, el referèndum o allò que seria una hipotètica Catalunya independent. De vegades n'hi ha hagut prou amb exposar dubtes i temors: el dubte i la temença han estat suficients per a concloure que ja no ens uneix res, que ja no tenim res més de què parlar.

A mitjans del 2013 una amiga em diu que mai no parla d'independència, que evita la qüestió. Que té por de parlar perquè li podria provocar la pèrdua d'amics, de relacions familiars. Hi ha qui tem pel seu lloc de treball i opta per fórmules diplomàtiques. Això potser encara no indica que vivim en un clima de terror, però és un advertiment. Rellegeixo El temps d'ahir de l'Stefan Zweig, on explica els orígens del totalitarisme nacionalista: comença per la por de parlar davant d'un mur amenaçador de pensament únic.

Escena 4
Les destrobades i els insults anònims se succeeixen. A partir de mitjans del 2013 opto per exposar els meus punts de vista de forma pública, escrivint amb nom i cognom allò que penso. Crec que la ciutadania és allò que exercim i no allò que som per llei. Sento que no em puc quedar en silenci, no puc deixar-me acovardir, ni permetre que l'estampida em faci recloure en un forat sota terra. Al cap i a la fi, si penso en clau federalista sobre la qüestió catalana i espanyola (una qüestió que mai no m'havia interessat gens), cal que ho expliqui.

El ciutadà és aquell que parla, s'expressa, pregunta i qüestiona: no és ciutadà aquell qui dòcilment va a votar cada quatre anys i s'incorpora a una informe, anòmica i tumultuosa majoria silenciosa.

Escena 5
Treballo amb persones, en un barri que consta a la llista dels barris més desafavorits de Catalunya. Aquí vivim cada dia la pobresa, la desnutrició (que no malnutrició) infantil, la marginació. Paradoxalment, no hi ha banderes als balcons de Can Puiggener.
Els creadors de banderes potser no han creat les banderes que expliquin la misèria o la gana. Em sento bé amb mi mateix treballant aquí, tan lluny i tan aprop. Tan lluny dels debats de l'Arnau de Vilanova i tan aprop de terra. Amb les persones del barri no hem parlat mai de Catalunya i Espanya.

7 comentaris:

  1. Lluis, les desqualificacions, quan parlem de llocs oberts -al menys teòricament- al debat, al diàleg, a la divergència, són terribles. Vinguin d'on vinguin. I vet aquí que ara ser federalista és poc menys que un delicte greu, un pensament impensable, una afrenta a Catalunya. No vull ni imaginar com d'amagat deu tenir el seu pensament polític i social un centralista o un anarquista. Si algú escriu Ni déu ni pàtria, que li pot passar? I si escriu que se sent tan poc català com espanyol? Serà anatemitzat? És possible pensar diferent i poder expressar-se sense por? Ara matexix, no ho tinc clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leblansky, jo arribo al federalisme des de diverses línies de pensament, entre les quals hi ha també aquest "ni pàtria ni déu". Tot el text és una reflexió sobre el sentiment i les emocions que vivim els qui no som nacionalistes de cap nació. Malgrat tot, jo crec que és una obigació moral expressar-nos.

      Elimina
    2. "ni pàtria ni déu", però sempre dins d'Espanya, no ets nacionalista de cap nació, però la submissió a Espanya sembla que no t'importa.

      Elimina
  2. LEBLANSKY,una cosa és ser federalista acceptant el dret de decidir dels catalans i una altre ser federalista partint de la unitat indissoluble d'Espanya, dit això, em sembla que exageres una mica la situació de Catalunya , el sol fet d'expressar certes opinions polítiques poden despertar fortes acusacions en certs ambients, però també opinions independentistes, i no és exclusiu de Catalunya, ni de països totalitaris, de fanàtics ni ha, per desgràcia, escampats per tot el món.
    Si algú escriu Ni déu ni pàtria a Catalunya, el més normal és que no passi res, però pot ser que el discuteixin, o que l'insultin o que li trenquin la cara, depèn de la gent que l'envolti. "És possible pensar diferent i poder expressar-se sense por? " ja dic, depèn de la situació, i en la meva experiència personal no són els independentistes els que hi posen més inconvenients, ara, cadascú te les seves experiències, jo, quan m'exposen opinions allunyades del que jo penso, explico la meva visió de les coses i puc discutir civilitzadament sobre la independència o el que sigui, però clar, per alguns sempre seré un nacionalista totalitari, intolerant i egoista pel sol fet de ser independentista. .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat que el comentari anònim va adreçat a Leblansky, em permeto puntualitzar tres qüestions:

      1- La situació a Catalunya respòn més avit a allò que alguns han anomenat "l'espiral del silenci", i que respòn a la suma de diversos factors: l'actitud hegemònica dels mitjans públic i privats, que presenten l'independentisme com una opció majoritària o la voluntat del "poble de Catalunya"; l'autocensura dels qui no som independentistes, que no gosem expressar-nos públicament davant un entorn que es presenta majoritari i que planteja el debat en els termes de "o ets independentista o no ets demòcrata"; i finalment la censura d'alguns mitjans que es neguen a publicar articles o difondre veus no-independentistes: diari ARA, El punt-Avui, Vilaweb...

      2- La independència d'una part d'un estat o d'un país és una opció raonable (tot i que caldria debatre-la amb calma i tranquil·litat), però el "dret a decidir" no l'acabo d'entendre. És raonable que uns 2 milions de persones decideixin posar una nova frontera al món? Quin abast té el dret a decidir? Els qui el promouen el volen limitar a decidir sobre la independència de Catalunya, però és molt dubtós que el vulguin extendre a d'altres qüestions. A Suïssa (país exemplar en gestió democràtica que segurament ningú no qüestionaria) es debat si una reclamació pot convertir-se en un referèndum o no, i en cada cas s'opta pel referèndum o bé per un debat polític i/o jurídic. Seria pensable extendre el "dret a decidir" sobre la pena de mort? Què dirien si la província de Lleida vol independitzar-se de Catalunya a posteriori de la independència de Catalunya envers Espanya?

      3- Parlar de "submissió a Espanya" sembla un llenguatge trampós o fal·laç, ja que podríem descobrir que estem sotmesos a realitats no-nacionals o estatals tant o més subjugadores (els poders financers, la CEE, el BCE o les elits extractives catalanes, indistingibles de les espanyoles. Per a afirmar la "submissió a Espanya" o admetre aquest eslògan de "Espanya ens roba" caldria pensar que Espanya i Catalunya no són pobles diversos i complexos, sinó persones. En tot cas: un treballador extremeny roba a Catalunya més que el president de La Caixa? Roba més a Catalunya un mestre de León que l'Oriol Pujol?

      A mi em sembla que l'opció federalista respecta les voluntats i les opcions de tots els ciutadans perquè no centra el debat en la qüestió territorial, i sobretot afegeix el debat racional (i raonable).

      Elimina
    2. 2. És raonable que els habitants de Catalunya decideixin sobre l'estatus del propi país, les fronteres que pugui tenir una Catalunya independent seran tant raonables com les que té cualsevol Estat,
      Entre els que promouen el "dret a decidir", o l'autodeterminació, per ser més clars, tant des de la política com des del carrer, hi ha gent diversa, i molts volem decidir sobre la independència i sobre altres temes, una cosa no treu l'altre.
      A Catalunya la questió s'ha debatut al parlament, El Govern espanyol no vol debatre, diu NO, el Congrés diu NO de forma majoritària, ni consulta ni debat sobre la consulta, i em sembla que decidir sobre la independència d'un país no és el mateix que decidir sobre la pena de mort, decidir sobre la independència no vulnera cap dret humà, el contrari. En això de la província de Lleida, com en la pregunta anterior, només et puc respondre el que jo penso, la província de Lleida és una divisió territorial espanyola que no té cap identitat territorial al darrera, per exemple, jo sóc del Bages, de la província de Barcelona, però no conec a ningú de per aquí que es consideri barceloní, a no ser que provingui de la ciutat de Barcelona, altra cosa són les comarques i els municipis, però penso, ja dic, és una posició personal, que en el context actual el dret a la separació política s'ha de reservar a les nacions i les colònies, no em vull extendre en aquest tema, però promoure la partició d'una nació beneficia a l'imperialisme que té pretencions sobre aquest territori i por crear un caos monumental.

      3. No veig que sigui un llenguatge trampós, Espanya ens domina políticament, econòmicament i militarment, el grau d'autonomia que ens concedeix està determinat per això i ens el poden treure sense que hi tinguem veu ni vot, i també ens dominen els poders financers, la CEE, el BCE i les èlits extractives catalanes, quina contadicció hi ha? Catalunya i Espanya no són persones, però són territoris habitats per persones i marcats per unes relacions històriques, sobre l'"Espanya ens roba" no discutiré gaire, perquè el tema de les balances fiscals, i el tema econòmic en general, no el domino, en tot cas, si Espanya ens roba, és l'Estat espanyol el que ens roba, no els treballadors espanyols i el president de la Caixa i l'Oriol Pujol no em cauen més simpatics que a tu.

      Jo respecto el federalisme, de fet, jo voldria una federació mundial, una federació en igualtat de condicions amb els altres pobles del món, però estic en contra d'un federalisme que no respecta el dret dels catalans a l'autodeterminació, i dic el dret dels catalans com puc dir el dret dels vascos, dels escocesos o dels tibetans, el problema potser és que veig nacions on altres no les veuen, però si no veus nacions d'algun punt tens de partir, si parteixes des de dalt, dels Estats existents, parteixes d'una construcció nacional, sinó, tens de partir de les regions o els municipis, o, directament, de les persones, cosa més complicada. Quí decideix participar en la federació?

      Bé, m'he allargat massa, espero que s'entengui més o menys, no estic acostuman a l'opinió escrita.

      Elimina
  3. Sóc l'anònim d'ahir, intentaré respondre:

    1. No sóc un gran consumidor dels mitjans públics catalans, a vegades veig les notícies de TV3 i, normalment no hi veig el que tu dius, sí que a vegades m'he trobat amb coses que no m'han agradat, en aquest sentit, com el que van fer després de l'especial informatiu sobre l'acord per el referèndum, em vaig indignar, sóc independentista però no m'agrada que els mitjans públics prenguin partit, ara bé, i sensa voler disculpar res, posem que aquesta és l'actitud habitual i que els mitjans públics catalans són clarament independentistes, els sumem als mitjans privats independentistes, què en resulta? Una part dels mitjans de comunicació disponibles a Catalunya. Què hi tenim al costat? A més de mitjans subvencionats per la Generalitat com El Periódico i la Vanguardia, on s'hi poden llegir habitualment opinions no-independentistes i anti-independentistes o 8tv, on s'hi poden escoltar el mateix tipus d'opinions, tenim les televisions i ràdios espanyoles, públiques i privades i la premsa escrita com El Mundo, La Razón i El País, comparem la presència de l'independentisme amb la que té la posició favorable a la unitat d'Espanya dins de la majoría d'aquests mitjans d'àmbit espanyol, i això deixant de banda els mitjans digitals.
    Jo no veig una autocensura general dels no-independentistes a Catalunya, a veure, no dic que no hi hagi autocensura, jo també m'autocensuro en determinades ocasions, però la veritat és que d'opinions no-independentistes s'en poden escoltar al parlament, als ajuntaments, actes polítics, univesitats, a la tele, a la radio, al mercat, com sempre, el que passa és que ara l'independentisme ha crescut i és més fort, i no s'amaga tant, ja no és questió de "quatre bojos", és un discurs més acceptat, i alguns no s'hi acaben d'acostumar.

    ResponElimina