14 febr. 2014

El passat fou gloriós, és clar


El país ens pertanyia per dret, pel dret de Déu. La pobra gent -la bona gent- ens honorava, ens cedia els seus guanys i ens aplaudien pel carrer i a la sortida de missa després d'haver-hi deixat una pia almoina pels més pobrets. Fins i tot si sortíem al carrer tots despullats, el poble català ens admirava les vestidures i La Vanguardia, l'Ara i l'Avui glossaven el nostre luxe i el bon gust, i es demanaven en quina altra part del món els senyors eren tan bons, elegants i caritatius. Cloïen els seus elogis amb vaporoses reflexions sobre la superioritat moral i estètica de la pàtria.

Quan les coses es van començar a tòrcer vam inventar el Barça, la sardana i un xic més tard la Banca catalana. I de nou vam ser aplaudits pel poble, entretingut i conformat.

Poc més tard ens vam avançar als fets previsibles i vam donar-los un xic de domocràcia, de social-democràcia i de cristiano-democràcia, per tal que puguessin pensar que tenien el dret a decidir sobre les seves vides, la seva misèria i les seves mancances,

I finalment, preveient altra vegada els possibles torts de la història (no fos cas que la social-democràcia fos malinterpretada) els vam inventar el patriotisme, les samarretes i les sandàlies estelades, la Carme Forcadell i la Pilar Rahola. I els vam vendre banderes a metres, i barretines a tant el quilo, i bànners i gàdgets i pins i motxil·les (i així vam refer la portentosa indústria del tèxtil català). 

I finalment, un dia, el nostre hereu més díscol (emigrat a La Habana) ens va explicar que la casa del pare era en ruïnes. Que la hisenda se l'han venuda al millor postor, seguint el consells de Monsenyor Sala-Martín, que els estalvis es juguen al Casino de Montecarlo.

Aquell dia Missenyor Leonel Messi va fitxar pel Manchester City. I tots vam plorar molt.
Aquell dia, definitivament, la casa va començar a podrir-se i no sabérem on emparar-nos, on refugiar-nos ni què inventar: era el final.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada