19 de febr. 2013

En compañía de locos y católicos


El recurso de la confesión. Quizás el invento más logrado del catolicismo, objeto de infinitas burlas y críticas sesudas, por supuesto. Y luego la excusa de la locura, transitoria o perenne, señor juez, no estaba en mis cabales, yo no era yo. Una excusa recogida en los párrafos benevolentes del código penal.

Yo he practicado las dos estrategias. Me he arrodillado en más de una iglesia ante el crucifijo de madera carcomida y una vez, cuando me juzgaron por insumiso a la prestación social sustitutoria por no hacer la mili, solté -como quien no quiere- que cuando me declaré insumiso estaba pasando por un mal momento de mi vida.

Después de dos años sin ver ni hablar a mi padre, me presenté ante él. Me puso una mano en el hombro y me dijo: vamos a olvidarlo todo, por tal como vienes comprendo que has cruzado un desierto, así que bienvenido seas.

El juez archivó mi caso. Jesucristo -un tiempo más tarde- dejó caer una gota de agua en mi mejilla, una tarde, mientras yo estaba sentado en una butaca de la Filmoteca viendo Il vangelo secondo Mateo. O  quizás era Sacrificio. No me extraña nada esta duda, porqué la emoción es tan poderosa que habrá sido capaz de borrar anécdotas y detalles.

Lástima que ni la absolución del cura ni la rebaja de la condena judicial sirven de nada cuando uno se planta, desnudo, ante su espejo. Este es el único error que contiene la estrategia: que el espejo no responde. El espejo repite, impávido, la mirada de mis ojos.

___________
Postdata
Es posible que sólo el ingreso en la locura de verdad nos salve. Al fin y al cabo, jamás sabremos si estaba más loco Francisco de Asís que el Papa Inocencio III. A lo mejor la renuncia de Benedicto es un intento loco de refundar la piedad.  Jamás podremos decidir si estaba más loco Caligari que Cesare.

Hace poco descubrí otra forma (cinematográfica) de abordar esta duda: https://www.youtube.com/watch?v=W0c15HUYs-w

15 comentaris:

  1. Els miralls no enganyen... i nosaltres tampoc ens enganyem per molt que vulguem jugar amb les cartes marcades!

    I l'Església ho sap!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De tota manera, l'església té muntada una fantàstica màquina de perdonar, i diuen que aquí s'hi amaga el seu èxit espaterrant.

      Elimina
  2. els miralls a vegades reflecteixen una imatge fins i tot més deformada de la que nosaltres mateixos ens pensem. El meu quan m'afaito em diu que sóc gran i no és cert, explíca-li!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix, Francec. No sé si vam comprar el mirall de la mateixa fàbrica.

      Elimina
  3. Yo la verdad es que nunca he necesitado absolución de nadie, tampoco la he pedido.
    La locura es relativa, muchos cuerdos se empeñan en cosas que no les reportan nada y que, en muchas ocasiones, les perjudican..."Semos asin"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bueno, el discurso sobre cordura y locura está muy complicado. Cuando descubrí la corriente de la anti-psiquiatría me di cuenta de que casi no vale la pena pensar más sobre ello.

      Elimina
  4. Respostes
    1. Se lo preguntaremos a Ratzinger el de los zapatitos rojos, que fue el anterior ministro de la Inquisición...

      Elimina
  5. Tots tenim alguna cosa de bojos. Allò de que n'hi ha més a fora que a dintre deu voler.
    I que aquells que ens semblen diferents de vegades no ho són tant. Descobrir aquesta casa de bojos de KONTXALOVSKI ha estat edificant.

    I sobre el perdó, en aquests moments em sobrepassa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pel·li del Kontxalovsky planteja uns bojos pacífics que només es barallen per veure qui usa primer el wàter, assetjats per uns homes "sans" que es maten en nom de la pàtria. La conclusió és òbvia.

      Elimina
  6. es curios però que la nostra pretesa bojeria poques vegades ens dugui a poder obtendre aquest perdó , que sols assolirem amb el doble de penitència . ( dit per una psicologa , en aquest cas : http://psicologiaparalavidacotidiana.blogspot.com.es/2013/02/errores.html )

    Salut i lucidesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anirem a visitar ka psicòloga, gràcies per l'enllaç, Nanis.

      Elimina
  7. Lluís, jo vaig fer la "mili" a Palma de Mallorca, i allà vaig anar un dia a l'hospital per visitar un conegut meu de Barcelona. Era testimoni de Jehovà, (jo no) i venia malalt de la presó de Maó. Es negava a fer la "mili". Crec que alguns van ser insubmisos abans que vosaltres, però clar, no com vosaltres. Els confessionaris eren més coses de les que tu has conegut, sobretot després de la guerra. Fins amb nens. Quina por, Luis, per no caure en els seus interrogatoris, mentre un nen com jo -i molt altres-, era un passerell.
    I pel que fa als miralls estic d'acord amb els companys que també ho han dit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És completament cert que abans del moviment d'objecció i d'insubmissió, hi va haver una insubmissió invisible i mai reconeguda, que va ser la dels testimonis de Jehovà. No sé per quin motiu, mai no es van afegir als moviments que es van formar a partir dels 70 i 80 i sempre van voler anar per lliure.

      Elimina
  8. Creo que no me he vuelto ni loco ni católico (si acaso son cosas distintas), aunque tampoco puede descartarlo. El pretendido sentido del texto era cuestionar algunos tópicos sobre el perdón.

    ResponElimina