3 ag. 2011

Remix

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.


De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?


Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 


Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 
I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 


Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 


Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 
Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Ella apaga, tanca el llum, surt. La psiquiatra deu haver anat a preparar el rebut. No sé si aquesta cançó sona a la ràdio d'un veí o dins del meu cap. Sento que tinc la boca seca i una humitat freda al pit.



Sento que aquí dins hi havia algú més que s'amaga. Ho veig tan clarament com les parets, les butaques, els diplomes penjats. Però marxo sense girar-me. Quan arribo a casa escolto el contestador del telèfon 637549422, on ella solia trucar als vespres entre nou i deu de la nit fins al dia 31 de gener, quan ja no va poder trucar perquè havia creuat a l'altra banda del mirall. A la banda d'aquí on jo m'estic, els seus dits eren freds i immòbils. Dits que ja no teclegen telèfons, llavis que ja no articulen paraules. Com en els somnis.


-Una magnífica evocació d’uns records i les ombres que els acompanyen. M’ha fet estremir, especialment quan relates la trucada ‘post mortem’ de la teva mare. La pervivència de la gent estimada en els petits detalls que resten és la tangible realitat dels vincles i els afectes. 

-La sèrie que dediques a la teva mare sempre emociona i fa estremir.
El sol el pon una hora més tard a Portugal. I allà a Castelo Branco és blanc i potent. I tan aviat sembla que dóna vida com la treu: el desert dels carrers morts pel sol.

-El primer impuls ha estat dir alguna cosa sobre el record de la mort de la meva mare i del meu pare, però hauria estat fora de lloc. Aquestes experiències son personals i intransferibles; es poden entendre, però no compartir.

-M'ha sorprès l'enllaç. L'espelma virtual em sembla una continuació dels teus apunts. Tremolosos i d'aspecte fràgil, però resistents al vent.

-Aquesta persecució del temps m'ha recordat una mica L'illa del dia d'abans de l'Eco.

-Els records poden semblar fràgils però aquest post transmet fortalesa i emoció.

-És curiós, el meu sogre quan ja feia sis mesos que havia traspassat va rebre una carta de l'hospital per operar-se de la próstata. Com obviament no varem contestar ni es va presentar van acabar trovant el telèfon de casa seva i van trucar preguntant per ell. La meva sogra de que l'espitxa de l'ensurt que es va endur.

-Ja sé que no t'agraden els comentaris ensucrats. Jo no sóc conscient de fer-n'hi, perquè els coses que dic les dic tal com les penso, i ara penso que aquest es un dels post que més m'han agradat de tots els que t'he llegit. M'ha semblat ple de melangia. I si ho trobes ensucrat ho sento molt.
Petons de pantera.

-És molt colpidor, com rebre una trucada del més enllà. Les noves tecnologies ens vampiritzen, prenent el nostre lloc i parlen per nossaltres. Borgo.

-Es muy aterrador eso de recibir noticias del más allá. Yo estuve recibiendo multas a un coche que fue mío hasta cuatro meses después de haberlo entregado en un concesionario para el plan RENOVE.



19 comentaris:

  1. 1- La trucada post mortem no ens hauria de sorprendre, però tenint en compte el cacau de Movistar per donar de baixa un número allò realment espectral és parlar en nom del mort: l'operadora em deia que només es pot donar de baixa el titular, de manera que em vaig fer passar per un difunt. Coses de la vida

    2- Vès que entre l'Artur i en Mariano no ens assemblem més a Portugal del que ens agradaria.

    3- Tens raó que no es poden explicar. M'hi esforço, però reconec que mai no és prou clar.

    4- Vaig descobrir l'espelma virtual en escriure el nom de ma mare al google. No sabia que existís això.

    5- He llegit molst Ecos, però no aquest. Caldrà esmenar-ho.

    6- Jo diria que no hi ha cap fortalesa, però no sé mai què explico en allò que explico.

    7- Jo en podria explicar alguna de semblant: quan va morir ma mare dúiem mesos demanant ajuda als serveis socials. L'endemà de morir-se, van trucar per oferir-li un serveis municipal a domicili. Sort que encara no havia guanyat l'Arturito.

    8- Doncs sí que hi ha melangia, i escric per provar de treure-la.

    9- Les tecnologies són humanes, no podem esperar res de nou d'elles

    10- Bueno, es ense caso pienso que alguien habrá recibido mis multas d los coches que he dado de baja. Si tuviste un Renault 4 rojo igual son mías. Pero negaré haber dicho eso ante el juez.

    ResponElimina
  2. Por dios, Luís! El mío era un Kadett GSi negro. Ahora me parece tu relato aun más melancólico.

    ResponElimina
  3. Pepe: No me dirás que a estas alturas, el Kadett GSI no resulta tan melancólico como el otro!

    ResponElimina
  4. Es que el otro me ha hecho acordarme de mi 127 amarillo "full equipe"; décadas después de su achatarramiento el ayuntamiento de Sevilla me embargó la nómina por décadas de impuestos municipales sin pagar, y temí que me llegaran todas las multas que le habían puesto a mi ex -que a nuestra separación se quedó con el vehículo- por aparcar en zona azul a diario, durante dos años, sin pagar, ni sacar cédula de residente. No sé como me pude zafar de aquello, pero aun me invade la melancolía, o más bien se me ponen los pelos como escarpias...

    ResponElimina
  5. Ostres, la mort és un retorn constant, un no deixar-hi de pensar mai. Sempre retornen els morts i malgrat el pas del temps, que tot ho va suavitzant, sempre acaben sortint.

    ResponElimina
  6. Pepe: una cosa son nuestros ex-vehículos y otra nuestras ex-mujeres. Yo tengo de ambas cosas, y creo que tadavía no sé que és peor. Creo que cuando te separas deberías tener el mínimo de escrúpulos posibles. Por descintado que nada de ceder un coche.

    ResponElimina
  7. Galderich; la qüestió amb els morts és que guanyen terreny als vius i al final n'hi ha més. Però és inevitable.

    ResponElimina
  8. ESTÁ BÉ PERÒ NO HAS POSAT EL NOM DE QUI FA EL COMENTARI.

    ResponElimina
  9. Està prou bé. Has fet una retroalimentació, talment la de la mateixa mort.
    Salut.

    ResponElimina
  10. Hola, Lluís. El enllaç que m´has emviat no el puc obrir, em diu allò de "no se han obtenido resultados" potser no està correctament escrit. Salut. Borgo.

    ResponElimina
  11. Està bé aquesta simbiosi que un comentari formi part d'un post.Curiós!

    ResponElimina
  12. Puigcarbó: tens raó, però he conservat el post original i allà cada comentari apareix com sempre, amb el nom i la imatge.

    ResponElimina
  13. Alberich: sí, "retroalimentació" podria ser la paraula, és un joc més dels que provo.

    ResponElimina
  14. Miquel: ara miraré què passa mb l'enllaç, n tot cas veig qu has arribat al blog igualment.

    ResponElimina
  15. Gabriel: especialment a l'altre blog però també en aquest provo de fer aportacions a això de la "literatura dels blogs", amb experiments diversos que passen per incorporar el lector i convertir-lo en autor. Suposo que a poc a poc trobaré la fórmula per trencar la "verticalitat" i la relació autor-lector. Al cap i a la fi, tots som autor d'un blog i lectors d'un altre, i a partir d'aquesta idea busco què pot passar, què més es pot fer.

    ResponElimina
  16. Si segueixes incorporant dimonis al bloc (o altres lectors-autors, que pel cas bé a ser el mateix), se m'acut que hauries de rebatejar el bloc. No ho sé, quelcom així com "Les Rambles de l'infern"!

    ResponElimina
  17. No, no em fa res que hagis fet aquest experiment :-)

    ResponElimina
  18. Joan: doncs no res, apunto la proposta perquè ja estic cansat del títol. I gràcies per autoanomenar-te dimoni.

    ResponElimina
  19. Pantera: me n'alegro, i de passada adverteixo que no serà el darrer experiment. Són una mica casolans i apanyats, però experiments al capdavall.

    ResponElimina