23 ag. 2011

L'estiu als setze anys

No m'ho esperava però avui he recordat l'estiu dels setze. He obert la maleta on vaig guardar els dibuixos de la mare, els que he salvat de la crema. Només volia triar-ne alguns per a enterrar-los en un lloc bonic. I els que queden, qui ho sap, potser també cremaran més endavant.





Algun dia caldria tancar el capítol, ho reconec i de vegades penso que em faria bé tancar-lo. Ja ho pensarem, més endavant també. També em fa bo de tenir coses pendents de tancar, que si les tinc totes tancades no sé pas on aniré.


D'entre els dibuixos apareix aquest, que és una mena de retrat de quan tenia setze anys i recordo vagament el dia, que era a l'estiu. Això vol dir l'any 1980. El llarg i tediós estiu de 1980 perquè jo tinc setze anys i m'avorreixo com s'avorreixen els adolescents. Llegir, és clar. En aquell temps si fa no fa em vaig empassar la literatura de les estanteries altes de casa, els llibres que havien enlairat perquè no els fullegéssim massa d'hora. Recordo una mica Cesare Pavese, Norman Mailer, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, Jordi Sarsanedes (El Martell), l'edició del Príncep de Maquiavel comentada per Napoleó (al pare li semblava que això és una obra mestra i sempre en parlava, tot i que no estic segur que se l'hagués llegida).

Els dies deurien comptar-se per pàgines, per centenars de pàgines. Aquell que era jo als setze em sembla un altre. No sabria dir quin dels dos és més humà, més real, més tangible. De debò que aquell sóc jo, i que jo sóc aquell que va tenir setze anys el 1980? Trobo tantes respostes que em diuen que com respostes que em diuen que no.

Surto al defora i poso la càmera sobre el trípode. Avanço. Em situo davant de l'objectiu. Mai no sabré qui sóc, i les lectures llegides potser només em diuen qui vaig ser un dia, anys enrere, un estiu perdut en el temps com una carretera vista pel retrovisor del cotxe.

Plotí (que era un deixeble de Plató) va pensar que la vida és un procés de dissolució. Potser sí. Potser tot això només vol dir que em vaig dissolent. A poc a poc, dia rere dia, sense voler res més que ser una mica més del no-res.



8 comentaris:

  1. llegir als setze anys Cesare Pavese, Norman Mailer, Manuel de Pedrolo, Albert Camus, o Jordi Sarsanedes, pot deixar sequeles irreversibles. Jo ho vaig fer als 20 i encara estic afectat. Cada cosa al seu temps, car hi hauria d'afegir en el meu cas: Sartre, Kafka, Papini, i ja més lleugers Waltari, Yerby o Greene.

    ResponElimina
  2. Puigcarbó: un amic meu deia que si pugués tornar a començar, no llegiria.

    ResponElimina
  3. Lluís,
    No voldria fer filosofades en ple agost no fos cas que ens indigestem tots plegats però ets el mateix però una mica més gran...

    ResponElimina
  4. Només dir-te que si que ets el jove de 16 anys Qui et reconeixerà millor és alguna amistat d'aquells temps.

    ResponElimina
  5. Coincideixo, en part, amb aquest amic teu que de tornar a començar no llegiria. De jove vaig llegir molt però darrerament pràcticament ja no llegeixo llibres nous. Em pregunto on és l’equilibri entre el nostre jo i les influencies, entre d’altres, dels llibres. On és aquell punt en el que diem “Ara ja soc jo” o sempre ens anem formant i com ens afecten aquestes influencies. No sé si m’explico.

    Personalment cada cop m’agradaria estar més a prop de la simplicitat.
    Un udol.

    ResponElimina
  6. Literatura prohibida, quina gran manera d'incitar a llegir. Penso que això és el que s'hauria de fer a les escoles. Prohibir els llibres, i apa, tots a llegir com uns forasenyats. Des de la clandestinitat un es sent triomfador.

    El temps passa. Eres aquell nano i ara ja no l'ets. Però un no s'explica sense l'altre.

    ResponElimina
  7. Como dijo aquel, "la chair est triste, hélas, et j’ai lu tous les livres". O en todo caso, no pienso leer ni uno más.

    ResponElimina
  8. Molt bó el dibuix, Lluís. Tens un traç força aconsseguit. L´estiu dels meus setze anys el vaig passar avorrint-me però també dibuixant i llegint Raymond Chandler, volia esser detectiu privat fins que vaig coneixer a un i em va treure les fantasies del cap. Salut. Borgo.

    ResponElimina