7 d’oct. 2010

La mar, vista des de la Cerdanya

El vespre s'apressa un xic cada dia. L'horabaixa i la tardor omplen el món amb els seus fills d'ombres. Un cop de vent sobtat sorgeix del bosc, com una fera freda. Dimarts passat em va encalçar l'ombra passada la font de Talló, avui hi he arribat que ja era nit closa. Les passejades de la tarda s'abreugen i es faran minses, de padrina xacrosa.



Puc ser condescendent amb mi mateix quan em veig menut i sol, en aquest món tan ampli. Els cims enormes, el cel tan extens, la volta ennuvolada tan alçada i rotunda. De vegades sento com si els ulls se m'enlairessin per guaitar-me de lluny. I em veig esquifit, tènue, vague. Sé que és el meu cos aquest que tresca pel caminet, més maldestre si fa massa pendent.

Els homes nascuts vora el mar sempre l'enyorem. De vegades vull creure que me'l toparé de seguit, tot just darrera el proper revolt. També és cert que quan torno a la ciutat no penso en el mar, no el visito. Però quan en sóc lluny l'estranyo. Si sé on és el mar sembla que m'orienti, i no ho sé fer amb ni amb cims ni amb collades. De petit, ma mare em deia cul del Jaumet, cul de mal seient, malcontent. M'ho podria tornar a dir.

No sé perquè, els dos darrers llibres que he pres en préstec a la biblioteca de Bellver -que ara endrecen i posen a to- tracten del mar. Assegut en un racó assolellat del camí de Bor, llegeixo una novel·la negra gruixuda, l'acció de la qual transcorre a la Costa da Morte. No conec l'autor, i la vaig escollir perquè tractava de mariners i de la mar, i perquè és de Siruela.

Les descripcions del mar gallec oculten part del meu paisatge. És un efecte òptic: quan miro la pàgina no veig tota la vastitud ceretana. Quan alço els ulls trobo un vol de voltors molt amunt. És evident que han fet una mitja lluna a l'aire per a contemplar-me. Després segueixen enllà. Intento imaginar com dec ser, vist amb uns ulls de voltor.

En aquesta hora de la tarda, la meva ombra és molt més llarga que el meu cos. Sóc l'agulla del rellotge solar, diu que m'aixoplugui. M'aixeco per marxar. Descobreixo a la meva silueta el perfil de les escultures de Giacometti, els homes dèbils de potes esprimatxades. Éssers que deixen de ser, presències tan metafísiques com un fantasma, un temor, una cosa que camina mentre es descompòn a l'aire. Homes que són terròs de sucre fonent-se al cafè.

De baixada trobo una bassa menuda, silenciosa. Hi llenço una pedra. Assegut a la gatzoneta contemplo com es marceixen les ones que he provocat. Només he creat un mar efímer, de joguina. Dins meu no hi ha cap espurna del déu creador. Demà -si fa bo i torno a llegir en aquest prat- duré Las noches lúgubres de l'Alfonso Sastre. El vaig rebre ahir, provinent de l'Amazon. El transportista em va trucar per preguntar quan i per on podia passar, i li vaig dir: en horari escolar, no tens pèrdua perquè treballo a l'escola del poble. De manera que al sobre hi havia una lacònica inscripció: Escuela del Pueblo.

És amb aquest ressò comunista que m'ha arribat un text inquietant sobre uns vampirs dels anys cinquanta, en aquella Espanya trista. Torno a sentir-me minso. Tot i ser l'animal més perillós que es mou pel planeta, sempre tenim el mateix malsòn: que no hi hagi un depredador molt superior encara. Per aquest motiu deuríem inventar els vampirs.

Quan torno a casa els divendres, un cop passat l'Alt Urgell es comença a veure la plana de la Noguera. La miro des de molt amunt i penso que podria ser el mar.

22 comentaris:

  1. Ja ho veus i alguns aquí a baix enyorant la muntanya! Això de "Escuela del Pueblo" m'ha semblat del tot aliè, en temps i espai.

    ResponElimina
  2. Saps que em passa a mi, Lluís, quan sóc envoltada de muntanyes, altes, imponents, que tanquen la vall i em tanquen a mi? Que enyoro el mar, infinit i obert... Sóc de mar, jo. M'agrada el mar, banyar-m'hi, ololar-lo, escoltar-lo. M'agrada passejar per la platja a l'hivern, quan no hi ha estiuejants. I al capvespres d'estiu. M'agrada el mar quan està calmat, quan està enfurit. I té l'estranya capacitat de fer-me sentir bé. No em passa a mutanya. Potser pel que dèiem l'altre dia, perquè és un espai misteriós i estrany, aliè, que no reconeixem...
    Potser tu també trobes a faltar el mar quan ets allà dalt... El fet que hagis triat dues novel·les sobre el mar és prou simptomàtic, no? ;-)
    I això de "Escuela del pueblo" sembla tret de "Les veus del Pamano".

    ResponElimina
  3. Fantàstic retal que navega a la deriva, per voluntat, del mar de la Cerdanya!

    Per cert, ja et vaig dir que series una autoritat al poble pel sol fet de ser mestre! Ja has entrat en contacte amb el farmaceutic, el metge i el mossèn?

    ResponElimina
  4. La playa de los ahogados? El llibre da costa da morte, vull dir.

    ResponElimina
  5. Els que vivim a prop de la mar, estem acostumats a una llum i a la resplendor que fa el seu reflex darrera les muntanyes. De fet, passejant pel Collserola, el Sant Llorenç, el Montserrat i el Montseny, si fa un dia clar, quan arribes a certa alçada sempre te la trobes a l’horitzó. Aquesta llum és una constant dels nostres paisatges, i no la trobes quan ets al bell mig un continent més ample, on es fa evident que aquesta queda molt llunyana.
    Un relat ben evocador!.
    Salut.

    ResponElimina
  6. No és el mateix el mar que la platja. El primer em captiva mentre la segona la trobo irritant. No obstant, reconec que soc home de terra endins, de muntanya. Certament, com tu dius, els catalans tendim a fer servir el mar com a factor orientador. Ens situem mentalment quan sabem on és el mar.

    ResponElimina
  7. Doncs també hi ha dones nascudes a l'interior que enyorem el mar. És curiós, precisament perque sóc d'interior vaig a veure el mar a l'estiu, i en canvi el mar que a mi m'agrada és el que tinc al cap, el mar de l'hivern, el de les platges desertes... No ens conformem amb res. Jo sóc d'interior, però sóc de mar més que de muntanya. La meva brújula interior sempre assenyala el mar. I això que a la muntanya li déc la meva bona salut, que vaig trobar de petita anant a estiuejar al Pallars, encara que als tretze anys també vaig anar de colònies a Bellvert, precisament.
    I sobre els vampirs, potser no existeixen els que xuclen sang, però d'emocionals n'hi ha més que menys, i resulten agotadors, buufff!!
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  8. Lluís: la pròpia ombra que sempre ens empaita. Has de vigilar, ara que voltes per cementiris, que la teva ombra no quedi atrapada en cap tomba. Si és així l'hauràs perdut i t'hauràs d'atindre a les conseqüències. Hi ha moltes cultures que vetllen perquè les ombres tinguin llibertat pròpia i no els passi res de dolent. Tingues cura de la teva pròpia ombra.

    ResponElimina
  9. Clidice: tot i que enyores la muntanya, intueixo que avui una mica menys, si és que ja ets fent congostos. Salut i aprofita-ho!

    ResponElimina
  10. Lila: jo tinc una relació estranya amb l'aigua. Tot i que el meu ascendent astrològic ho és, em fa por. Des de fa poc temps he descobert que tinc alguna cosa especial amb l'aigua dolça, una atracció curiosa. Llacs, estanys, pantans, rius... Al mar em sento tan petit i espantat que no aconsegueixo entrar gaire a la platja. Tot i això, quan vaig viure a Menorca me n'anava a qualsevol penya-segat quan sabia que hi havia temporal. Una experiència molt especial, tot i que acabes convertit en una croqueta de salnitre.

    ResponElimina
  11. Galderich: vaja! Has encertat el meu propòsit, que era representar en paraules aquesta navegació a la deriva, sense direcció.
    Pel què fa als poders fàctics locals: el farmacèutic no el conec, i en dono gràcies a l'aire terapèutic que vola per aquí. EL mossèn tampoc, i en dono gràcies a Déu. I el metge... bé, el metge és el pare d'un nen del qual sóc tutor.

    ResponElimina
  12. Alça quin bon conte t'acaba de proporcionar la Maite Mas! Si no l'aprofites tu, potser l'aprofitaré jo, perque m'assembla genial la idea.
    Petons selvàtics.

    ResponElimina
  13. Matilde: m'acabes de deixar espaterrat: has encertat a la primera (cosa que a mi no em passa mai). És "La playa de los ahogados". Si la coneixes no me'n diguis res encara, que tot just l'he estrenada.

    ResponElimina
  14. Jaume Pros: comparteixo aquesta distinció que fas entre mar i platja, que tenen poc a veure. Tot i que les platges, a l'hivern, també m'agraden.

    ResponElimina
  15. Panterablanca: vès per on el món sempre acaba per ser un mocador. Tu vas fer colònies a Bellver de petita, i jo les faig de gran. Curiosament, l'escola de Bellver farà les colònies a Torredembarra. Amb aquest sol detall ja està explicada la relació entre costa i interior, no?
    Sobre vampirs, és evident que els emocionals xuclen molt. Per no parlar dels vampirs bancaris.

    ResponElimina
  16. Maite: gràcies per advertir-me. He de reconèixer que sóc una mica imprudent, i el video de l'encapçalament transcorre amb la meva ombra passejant, indolent, pel davant del cementiri de Prullans. Espero que si cometo un error trobi algú que desfaci el malefici, a l'estil del desencordador.

    ResponElimina
  17. Panterablanca: et proposo un repte (sense competició). Treballem a partir d'aquesta idea, que segur que la sabem desenvolupar de formes totalment paral·leles. A veure si acceptes.

    ResponElimina
  18. Panterablanca i Lluís; celebro haver-vos inspirat. Estic expenctant amb la idea i, si se m'acut alguna cosa, també hi participaré. SEguiré els vostres blogs els propers dies.

    ResponElimina
  19. A mi la "Escuela del pueblo" m'ha recordat, a la Escuela moderna de Ferrer Guardia...
    La meva relació amb el mar i la muntanya em resulta complexa. Vull dir que no puc triar. Potser depèn del meu estat d'ànim. Potser quan estic en un, enyoro l'altra? Estic d'acor amb la distinció que es fa aquí entre platja i mar: no no és el mateix.
    Pel que fa al repte llençat per la Maite involuntàriament, es podria convertir en una convocatòria blogaire... Potser jo també m'hi afegiria.

    ResponElimina
  20. Maite: si segueixes els blogs em sembla perfecte, però no desesperis si veus que tardo.

    ResponElimina
  21. Eulàlia: la meva intenció no és iniciar cap convocatòria, de manera que si algú s'ho vol prendre així... endavant.

    ResponElimina
  22. Jo sóc molt lenta a l'hora d'escriure. La majoria de les coses que penjo als blogs ja les tinc escrites fa temps, però ho intentaré. Això si, no prometo res, que una cosa és que la idea sigui bona i l'altra és que surti un relat amb cara i ulls, que no visc el meu millor moment d'inspiració últimament :-)
    Petons de pantera.

    ResponElimina