18 d’oct. 2010

El foraster, el viatger i el foravial

La necessitat de guanyar-se el pa fora de casa -i de vegades lluny- sembla un dels motors més poderosos de la història. Més que els fets reials o les gestes dels exèrcits, la gana  ha configurat el món i els pobles que l'habiten.


Si plantejo un text així semblaria que vull explicar la meva anècdota personal com si fos un relat èpic, com per a crear-me un Novecento particular. Però no puc fer-ho perquè sóc un fals emigrant. Si bé és cert que m'he d'anar a guanyar les garrofes a la Cerdanya, també és cert que me les menjo de nou a casa, cada cap de setmana. I així faig el viatge invers als milers de conciutadans que divendres al vespre pugen dalt, a gaudir de l'aire reverberant i dels paisatges: jo me'n vaig avall. Una Ítaca laboral i invertida?

Aquest estrany destí em situa en un camp ambigu: hi sóc però me'n vaig, visc aquí però no del tot. Eixit de la feina, me'n vaig a caminar i a fer fotografies, i novament em confonc. Passavolant? Entramuntanat? Ociós? Acabaré per perdre l'ombra?

*               *               *



Entre setmana la Cerdanya és territori de silencis, on encara hi pastura alguna vaca bruna -enmig de milers de vaques frisones, i moltes de mestisses. Territori de botigueta buida i a mitja llum, com una capella, on la botiguera adquireix un aire d'ermità. De taverna que no saps si tenen oberta o tancada, amb dos parroquians deixondits. Que no obstant, s'empassen rigorosament el Sálvame, amb resignació d'eremita. És aquest el paisatge de les meves passejades laborables, quan intento construir-me un paisatge propi, per mor que la Cerdanya no sigui tan sols el lloc on em paguen la nòmina cada dia 30.

Fa molts anys -concretament el 1924- un escriptor i viatger va publicar la Guia Itinerari del Pirineu català, el darrer volum del qual és dedicat a aquesta comarca. César August Torras va caminar per la Cerdanya i va escriure exactament cent trenta-cinc itineraris. El viatger descrivia les caminades amb una prosa detallada, exuberant d'adjectius, amb un vocabulari dens i acolorit que avui cal resseguir amb un diccionari a la vora. Si algun dels seus itineraris ja és perdut, molt més perduda encara sembla la llengua que va gastar.


De Bellver a Maranges. [...] El camí corre enlairat faldejant el cim de la Reduta -1.550 m.- i dominant, a la dreta, el sot de la Quera. Corre'l camí entre'ls clotals del Torrent de Terranera i de la Quera. [...]. L'Estany de Malniu. Estany Mal, trist, desert, sense vegetació ni herba tan sols; pedregall enorme, veritable olla; no se sent ni un aucell, ni el més lleu remor. En l'aigua tampoc s'hi crien peixos, és l'estany maleït. No obstant son nom Mal designa més aviat fermesa, fortalesa, vigorositat que no pas maluria o maldat. La tradició l'embolcalla també amb son to tètric i sentimental. Conta que Herodes i Herodíes plens de remordiments i divagant per les muntanyes, anaren a ofegar-se en aquest llac. Se troba a a 2.250 metres i està dominat pels esquerps penyalars del Serrat de les Perdius blanques i el Castell de Lladres...
La guia m'ha arribat un dimecres en plegar de la feina. Me l'ha duta un viatger infatigable i foravial. Trescava pels cims, les collades, les canals i els estanys de la comarca fins que vam coincidir un dia, a entrada de vespre. Quan la nit era closa vam deixar l'ampolla de vi buida damunt la taula d'un modest restaurant d'Alp, i vam citar-nos per a l'endemà, tot just en plegar (jo) de la feina.


I l'endemà era allà, tot i que arribava espeuat. Però encara va gosar mostrar-me l'estany de l'Orri, un xic més amunt de Llés. Allí fou on -per fi- li vaig veure fer aquelles fotografies dintre l'aigua que, temps enrere, tant m'havien fascinat.


________________________________________________________________
La primera fotografia de l'apunt correspòn a una actuació de la Companyia de teatre Kamchàtka, de qui tinc pendent escriure un proper post.

23 comentaris:

  1. Un viatge pels raonaments no lineals del nostre cap.

    Quan el foravial ens mostra les seves joies de llibres de viatge entenem més el seu bloc-

    ResponElimina
  2. Foravial i Mildimonis: tot un encontre a les altures! Vols dir que en Girbén no té el do de l'ubiqüitat?

    A Malniu vaig acampar amb els escoltes (no són records especialment agradosos).

    ResponElimina
  3. aprofita mentres ets a la Cerdanya que a BCN la trobaràs a faltar. Jo hi vaig viure 5 anys, de casada. Ara estic separada i enyoro el lloc més que les persones.

    ResponElimina
  4. Aquestes carregades de piles ceretanes! Els paisatges suggerents i les situacions especials ens poden portar a estats de creativitat i d’inspiració extraordinaris...Només cal tenir els ulls de l’esperit ben oberts per poder-ho transmetre tot tal com ho fas tu.
    Salut i endavant!

    ResponElimina
  5. La temptació de poder combinar un glop de cel nítid i gèlid amb l'escalf d'una llarga conversa era massa gran. Com no cedir-hi?
    Tampoc podia deixar passar l'ocasió de transmetre la meva llarga memòria cerdana a qui en pot, ara, fer-ne un bon ús. Una memòria que es remunta a tres generacions, les dels que hem mantingut oberta la guia del C.A.Torras (corre, Lluís a afegir el "Torras").
    Mira que tenies prosa per a escollir..., i vas i selecciones això del "to tètric i sentimental" de la tradició. Escaient a més no poder, tot i que no crec que la corrua de visitant de l'Estany de Malniu ho arribi a copsar.

    ResponElimina
  6. Galderich: bé, crec que has posat el dit a la llaga. En aquests textos agafo un fil i el segueixo sense buscar lògica ni linealitat, una certa escriptura automàtica o fluïda, que permet enllaçar pensaments aparentment allunyats.
    Sobre el Foravial, crec que és un artista que cal anar coneixent des de diversos angles, i aquesta literatura de muntanya és un dels referents.

    ResponElimina
  7. Allau: doncs una mica elevats sí que estàvem, és cert. A uns 2.000 metres.
    Sobre els escoltes, m'has fet recordar també una època estranya, que la veritat tinc mig oblidada, per higiene. No sé si el meu pas pels boy scouts em va fer comprendre que no aniria a fer la mili.

    ResponElimina
  8. Heléna: jo imagino que empassarà el mateix que a tu, que enyoraré més el paisatge. Tot i que treballant amb nens crees molts vincles, amb els adults doncs en fi, com a tot arreu.

    ResponElimina
  9. M'agrada molt el teu viatge invers del cap de setmana. Estranya forma de vida.
    I quin tros de guia que t'has procurat, bandit, no se me n'acut cap de millor. I no parlo del llibre.

    ResponElimina
  10. Alberich: és cert que quan et trobes en un lloc nou les situacions són totes especials. Cada racó que trobes et diu "hola" per primer cop. Si li sumes un guia excepcional, ja tens mitja inspiració.

    ResponElimina
  11. Girbén: (Abans de res, gràcies per detectar el lapsus, això em passa per voler fer massa coses al mateix temps, i en hores en què hauria d'estar dormint).
    Un dels objectius que he intentat en aquest apunt ha estat justament recollir part de les coses que vaig aprendre -per no oblidar-ho-, fins i tot de vocabulari, com ara aquest "espeuat" que tenia ganes d'incloure al text.

    ResponElimina
  12. Matilde: sí que és estrany el viatge invers, però m'agrada i m'hi sento còmode. Ara justament acabo de saber que em passaré tot elcurs aquí dalt, i això em permetrà resseguir el cicle quasi complet de l'any. De manera que es reproduirà la "inversió", perquè a l'estiu justament marxaré d'aquí.
    I amb tot aquest temps, vés a saber si hi haurà més guies, o el mateix guia altres vegades.

    ResponElimina
  13. té mira que he pensat en Ovidi (el Naso, és clar) i en com de feliç hagués estat de rebre visites per compartir una ampolla de vi :)

    ResponElimina
  14. Clidice: doncs mira, de vegades penso que quan escric faig referències mig intuïdes, i aquesta era una de les possibilitats, ja que també pensava en això dels exiliats, els desplaçats, etc.

    ResponElimina
  15. Lluís, el que t'espeua de debò són els "camins d'heretges".
    Camí d'heretges. Camí dolent, impracticable i fatigós. (segons el Primer diccionari català d'excursionisme).

    ResponElimina
  16. Girbén: aquest diccionari (del qualem vas parlar) potser el podríem homenatjar d'alguna manera. I per cert, abans no he dit que la selecció del fragment del Torras m'ha costat molt, entre una pila de frases i de fragments. Potser en faré un altre post, perquè sembla impossible triar un sol bocinet. Aquest l'he agafat pel to gòtic que pren, és clar.

    ResponElimina
  17. Lluís,

    Amb aquesta guia i aquest guia t'auguro un curs inoblidable. El fragment que has triat del Torres em remet a aquestes vistes que transcrius, de mitja tarda (quan deus plegar de treballar), al caient del sol... Solitud acompanyada per estols d'ocells, insectes laboriosos i ombres esmunyedisses. Tot això està donant molt de si, a mi em transporta.
    Aquests Kamchàtka sonen molt interessants. Ja ens tindràs informats. Per cert, m'encanta això d'espeuar-se; ho incorporo al meu vocabulari de trescar.

    ResponElimina
  18. De vegades, per qüestions alienes a la nostra voluntat hem de fer coses a l'inrevés de com les acostumen a fer els altres, i ens hi acabem acostumant i fins i tot acaben agradant-nos.
    He llegit el teu conte del post anterior i m'ha agradat. Jo encara li estic donant tombs, però després de llegir-lo, crec que ara ja tinc clar com el començaré.
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  19. Maite: és difícil triar un fragment del Torras, perquè hi ha moltes frases i expressions imperdibles.
    Sobre Kamchàtka, aviat en diré alguna cosa.

    ResponElimina
  20. Panterablanca: no li donis massa tombs al conte i prova a veure què en surt. Ja veus que jo finalment no he fet ben bé un conte, només he explicat la meva falta d'inspiració. Que no dixa de ser un relat sobre les ombres.

    ResponElimina
  21. he deixa't un comengtari que em sembla no ha entrat. Res, qe et deia que en aquest cas són els altres els qui va al reves, necessiten sortir el cap de setmana d'un entorn hòstil, oper evadir--se (diuen).
    Quan a l'ombra només la perds si et mores. Compt a guardarla bé, doncs

    ResponElimina
  22. Puigcarbó: tens raó, això del dret o del revés depèn des d'on t'ho mires, pura relativitat. Estic temptat de pensar: i on van tots aquests, del revés per la carretera? Si sabessin què pensen i què diuen d'ells la gent de la Cerdanya (ho diuen entre setmana) no sé si voldrien tornar.

    ResponElimina
  23. Això del Camí d'heretges és fantàstic: com les expressions catòliques impregnen tota mena de llenguatges. Girbén, ets un pou.
    Respecte a anar del dret o de l'inrevés: qui posa els estàndards? És una pura qüestió numèrica... I d'oportunitats: a mi ja m'agradaria poder anar a l'inrevés. Qui sap, potser algun dia.

    ResponElimina