5 d’oct. 2010

El cementiri inquiet de Bellver

La Cerdanya és la versió burgesa del Pirineu, el Pirineu cartesià. La vall és dòcil i blana, airejada. Pirineu domesticat, culte i cultivat, sembrat en racionals fileres de xalets dibuixats, proveïts de tecnologia domòtica i amb l'aixella neta, quatre gotes de perfum francès.


Un xic a l'oest hi ha l'abrupte Pallars, el salvatge i l'anàrquic: res a veure. El Pallars de congostos llòbrecs, d'ombres agudes i espectrals on hi trobes l'animal abismat i l'escurçó.

No, la Cerdanya és l'Eixample pirinenc. Les vessants són arrodonides i càlides com la panxa amable d'una dona de cinquanta anys. A la casa, al capvespre: mentre el pare contempla la posta assegut a la butaca de ponent, la filla gran palpa lànguidament unes notes de Schubert al piano de dalt. La mare dóna les darreres instruccions per al sopar a la xicota peruana. I el nen, d'amagatotis al porxo, enceta un esqueix de marihuana holandesa. El Porsche Cayenne dorm al garatge, poderós i pacient com un rinoceront de ferralla.

Però no obstant...

Si la Cerdanya és tan ordenada i serena, hom pensaria que els seus cementiris són -com diu l'amant dels tòpics- un lloc de pau i de repòs, de tranquil·la solemnitat, de fragància de gespa. I no obstant, no és així.


Philippe Ariès explica a la Historia de la muerte en occidente (Acantilado) la llarga i complexa cronologia dels cementiris, els rituals funeraris i els costums que rodegen l'agonia, la mort i els sepelis. Llegint-lo, descobreixo que el cementiri no ha estat mai el lloc de la pau, sinó un punt de tensió constant.


Aquesta tomba encerclada de reixes promou la inquietud: serveix per a protegir el difunt, o perquè els vius se sentin separats d'ell? Perquè estan esberlades les frontisses? La primera impressió ens diu que aquell qui va trencar la porta ho va fer des de l'interior, empenyent cap al defora.

Però no obstant, el tanatori més proper és extraordinàriament contemporani. Fins que no en llegeixes la petita placa de l'entrada, podries pensar que és fins i tot un xalet oportunista, adossat a la tàpia del cementiri.
Ofereix un aspecte assèptic, minimalista i funcional.Vista des d'aquí, la mort sembla un tràmit administratiu, senzill i informatitzat.

Aquests moderns tanatoris són fàcils de confondre amb una oficina d'informació turística, un centre d'assistència primària o una delegació del consell comarcal. O una moderna, ecològica i eficient deixalleria municipal.


A la carretera que mena a Éller des de Bellver, et topes la deixalleria de la zona, que remet als tanatoris: amagada muntanya amunt i rere un revolt tancat. És un paratge estrany, inesperadament despoblat de vegetació. El vent bat la vessant, i encara que disposa d'una amplíssima vista sobre la vall, és un indret discret, ocult. Hi ha un silenci esfereïdor i el cel és enorme, vastíssim. Som en un racó lunar de la Cerdanya.


Hi aturo el cotxe, i quan he plantat els peus a terra me n'adono que tinc pipí. Tot i que és completament obert, sense cap recer, faig el pipí tranquil·lament, dempeus allà enmig. Perquè en realitat, tot m'amaga i em protegeix: aquest lloc és a cobert de la vista. Aquest lloc s'amaga a sí mateix. Ningú no vol veure la immensa muntanya de deixalla que genera el petit paradís dels bells paisatges, els xalets i els estiuejants de molt alta categoria.

De tant en tant i al capvespre, o bé de matinada i abans no despunti el sol, el camionet blanc de la brossa tresca carretera amunt per dur-hi el secrets llençats. Tan veloç, blanc i rabent com les ambulàncies que duen els moribunds fora del paisatge.


Mentre em cordo els pantalons em retorna a la ment el cartellet frugal i maldestre que parla del robatori de flors als sepulcres. Sobtadament, se m'apareix un ésser llefiscós i furtiu, una alimanya vagament humana. És el menjador de rams i corones de difunts.

30 comentaris:

  1. Ha, ha... els cartells m'han recordat el que passava a la tomba dels avis. Quan hi anava amb la meva àvia per Tots Sants sempre ens trobàvem que els del costat ens havien pres un petit test (que era nostre sense cap mena de dubte) amb una planta. El tornàvem a colocar on pertocava i a l'any següent santornemi!
    Suposo que ara el test, de tant de temps que no visito la tomba dels meus avis, deu ser propietat dels veïns...

    ResponElimina
  2. sol passar que la gent canvii els rams d'una tomba a l'altra. Per cert que el dimoni menjador de rams va ben proveït.

    ResponElimina
  3. els cartells demostren "l'eixamplisme" dels cerdans, com si l'amenaça dels mossos pogués fer cap efecte, una puerilitat encantandora :)

    a mi dóna'm Pallars, dóna'm congostos, cims, esquerdes, arestes de debò :) i si et roben les flors de la tomba li engegues quatre trets al lladre ;) sinó li ho dius a Palanca de Tor :P

    ResponElimina
  4. de la descripció de la cerdanya, que m'ha agradat, em quedo mab el pallars.

    de les aventures dels cementiris, em fas pensar que deu ser cultural (o genètic) ja que als paisos anglosaxons els tenen molt oberts i escampats els cementiris, no?

    aquest foll menja flors el trobo molt lleig :-)

    ResponElimina
  5. És cert que hi ha una eixample ceretana, però hi ha encara una altra cerdanya. Pel que fa a mi, em quedo amb la cerdanya francesa em sembla menys contaminada d'eixamplisme...
    Pel que fa als cementiris, he pogut copsar una gran diferència entre els francesos i els catalans de la zona.

    El Pallars és evidentment més abrupte i salvatge. Ara, jo no podria triar l'un o l'altre, com la Clidice o la Kika. Cal triar?

    El dimoni, fantàstic. M'agradaria veure la cara que farien els mossos en detenir-lo!

    ResponElimina
  6. Aquesta Cerdanya domesticada i petitburgesa és ben certa; però t’enfiles una mica més amunt, i ja tresques pel Cadí on tot queda pel damunt de la mediocritat; i a ponent, el Pallars, tal com bé el descrius, i a Llevant, l’Alt Urgell amb els seus pobles encimellats i gairebé abandonats, amb el mateix sistema de comunicacions, encara, que va dissenyar l’Abat Oliva. El detall de les flors, una mostra tangible que, al contrari del que pensa molt habitant de la urbs, a muntanya no tot són flors i violes, ni bucòlics pastors menant remats.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Cerdanya o Pallars? Alt Urgell. M'ha encantat la descripció de la família i per un moment m'hi he imaginat a la Diane Keaton. I m'ha fet patir aquest dimoni amenaçador

    ResponElimina
  8. Galderich: el robatori de flors als cementiris sembla molt mesquí, però no pas més que tantes altres coses. Hi ha una compulsió cleptòmana inevitable que no frena davant les coses sagrades.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: el dimoni el vaig dibuixar una nit, a altes hores, i tot sol enmig de la solitud. En què deuria estar pensant?

    ResponElimina
  10. Clidice: a mi també em va fer gràcia aquesta amenaça tan civilitzada de la denúncia als Mosssos. M'ha fet un salt el cor en sentir anomenar el vell Palanaca. A ell segur que no li prenen els rams.

    ResponElimina
  11. Kika: no pretenia induir a escollir entre Cerdanya i Pallars, però la comparació és inevitable. El contrast és profund, i com que són relativament propers, anava bé.
    La bèstia humanoide que menja flors és lletja perquè la vaig dibuixar una nit de solitud i costipat, a 37,5 graus de febre.

    ResponElimina
  12. Eulàlia: aniré pensant en l'escena en què els mossos volen detenir el menjador de flors. Com que la detenció serà un fracàs, imagino l'Artur Mas demanant la dimissió de Joan Boada.

    ResponElimina
  13. Alberich: tens raó que l'aspecte aburgesat de la Cerdanya és una aparença, i depèn des d'on te la miris. Aquest text és com sempre tot ple d'imprecisions i de llicències.

    ResponElimina
  14. Marta (volar de nit): Tot i no voler triar, alguna cosa té l'Alt Urgell que resulta misteriosa i atractiva. Cada dilluns i cada divendres hi passo, i algun dia d'aquests m'hi aturaré a fer fotos, perquè hi ha punts terriblement bells. A veure si me'n suggereixes algun, per cert.

    ResponElimina
  15. Vaja, ja veig que la Cerdanya no solament és el refugi dels pixapins i dels urbanites pijoprogres que sospiren per un tros de verd... és molt més fascinant!! La tomba encerclada de reixes és fabulosa. Si fos una vampiressa m'hi quedaria a viure per poder xuclar la sang dels Mayols, Saures i Boades que hi anessin d'excursió... O potser no... que em sembla que tenen la caseta al Port de la Selva, oi?

    ResponElimina
  16. Lila: Per descomptat que la cerdanya ésmisteriosa i fascinant. Nopretenc res més que posar de relleu aquesta part obscura. El cementiri de latomba enreixada està abandonat, és un lloc especial on de seguida sents la presència delssegles. També és on va aparèixer el fantasma de l'apunt de fa uns dies.
    La veritat és que no sé on tenen la casa aquesta gent. Sé on no la tinc jo( i posats a dir: per aquí es veu molt de PSC, una mica de CiU i una mica de PP).

    ResponElimina
  17. Lluís: la Cerdanya que tu estàs descobrint és molt més profunda que les rengleres dels xalets adossats. Veig que t'has fet un amic, el follet dels cementirs, que té un aire al Saturn devorant el seu fill del Goya. Segur que ell t'ensenyarà coses que no ens podem ni imaginar de la Cerdanya oculta. Jo també tinc tirada a acostar-me als cementiris; és el lloc que et connecta amb la mort que ha vingut i que vindrà. Et segueixo les cròniques cerdanes amb delit :)

    ResponElimina
  18. Maite: llegeixo el teu comentari just després d'arribar d'una visita ràpida al cementiri de Prullans, obert sobre una balconada amb una vista impressionant del Cadí. D'aquesta escapadeta en sortirà alguna cosa, un dia d'aquests.
    I tens raó que mentre dibuixava el dimoniet del cementiri vaig pensar en gest del Saturn de Goya, ni que fos mig inconscient.

    ResponElimina
  19. Trobo que la tomba de la reixa, si te la quedes mirant una estona fa una mica de cosa, sí. Estic d'acord en que el gest del dimoni menjaflors és el del Saturn de Goya, però m'ha recordat molt al Gollum de "El señor del anells". Si fins i tot li has fet els quatre pèls del cap ;-DD
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  20. Panterablanca: vaja! al final em trobareu tots els trucos. Reconec que sí, hi ha alguna cosa del Gollum, tot i que no m'agrada gens el Senyor dels Anells. A aquest Gollum revisat li he afegit uns bons genitals, que el Tolkien era molt cast i no gosava.

    ResponElimina
  21. Pero és igual que et trobem els trucs, sempre pots dir que els hi fas un homenatge ;-DD Això no li treu pas cap valor al teu dibuix. Crec que has heretat la traça de la teva mare. I, veus?, encara li has afegit coses de collita propia, com els genitals, jijijijijiji!!! Per cert, que pensant en aquest detall, també es podria comparar el teu dimoniet amb un íncube, jajajajaja!!! Posats a trobar-hi semblances...
    Em fa gracia pensar que si realment existís el dimoni menjaflors (m'encanta aquesta manera d'anomenar-lo), segurament ni li importarien els mossos, ni sisquera sabria llegir, i per tant, els cartells esdevindrien completament absurds, apart d'ingènuus i inútils.
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  22. Panterablanca: la solució dels homenatges està vista, però és efectiva. QUan dius que no sabrien llegir, no sé si et refereixes als dimonis menjaflors o als Mossos. Perquè d'analfabets no n'hi ha tan solsal'infern.
    I parlant d'il·lustracions, algun dia t'he de fer una oferta pensant en el teu blog.

    ResponElimina
  23. Segueix l'alta qualitat a Mildimonis. Imaginant-te aturant el cotxe per fer un pipí he recordat una de les primeres imatges de 'Ficció', de Cesc Gay, on un perdut Eduard Fernández intenta pixar també, però veu el seu desig tallat per l'arribada massiva d'una ramat d'ovelles beneites. Celebro que no et passés el mateix...

    ResponElimina
  24. Angelina: recordo aquesta escena, i una bona pel·li, per cert. No em va passar... fins ahir: m'enfilava per damunt de Prullans fent fotos, i em vaig veure rodejat per un ramat. Enlloc d'ovelles beneites, eren unes cabretes un xic bèsties.

    ResponElimina
  25. Jo no he dit que no "sabrien" llegir, he dit que no en "sabria". Crec que queda ben clar que em referia al dimoni, i no pas als Mossos, però em sembla que no et fan massa gràcia els Mossos, jajajajajajaja!!!
    I pel que fa a l'oferta, doncs ja em diràs el què :-)
    Petons selvàtics.

    ResponElimina
  26. que be te la passes per aqueixos mons fent de mestre

    ResponElimina
  27. Panterablanca: no entenc com em puc haver confós. Respecte dels Mossos doncs mira, totes les policies del món tenen les mateixes virtuds, i els nostres tan sols se superen en la seva vessant recaptatòria. Rècord de multes, i per la resta doncs els analfabets habituals amb pistola vora els genitals.

    ResponElimina
  28. Berta: tot depèn sempre com et miris les coses, i de com les expliques. Si vols fer literatura -o alguna cosa semblant- qualsevol tema s'hi presta. Salut i benretrobada pel blog!

    ResponElimina
  29. ¡¡Que manera tan bonica i antropomòrfica, de descriure la Cerdanya!!

    Això de l'aixella neta m'ha recordat això que expliquen, que antigament la gent només es dutxava per anar al doctor, molt més glamurós amb les gotetes de perfum francès ;-)

    Els cementiris antics, té un encant especial, un halo de misteri, en els que és veritat que un es pot imaginar perfectament com pul.lulen els espectres per les nits i fins i tot al teu horripilant menja flors :-)

    Això sí, que va construir semblant nevera horrorosa de tanatori allà, calia decapitar com a poc :-)

    El que no deixa de admirar és la naturalitat i tranquil.litat amb què passeges només per semblants paratges ...

    Molts petons LLuis

    ResponElimina
  30. Maria: jo també sóc partidari d'aplicar la pena de mort exclusivament als mals arquitectes, pels danys horribles que ens infringeixen. Sobre passejar pels cementiris... és que no ho puc evitar. Fa dos dies en un de nou, on vaig trobar un nínxol obert, ple de residus polsegosos... espero que no molesti cap esperit, jo sempre camino respectuós i en silenci per aquests llocs. Estic segur que si volta un esperit no el faré emprenyar,perquè llavors ja hauria begut oli.

    ResponElimina