20 de set. 2010

Ceretanus ille (2)

L'altra tarda vaig enviar un nen al racó de meditar, deu minuts. Em sap greu, perquè és possible que l'hagués esverat jo mateix amb alguna proposta inesperada, d'aquelles que fas per trencar l'ensopiment d'una classe de llengua a quarts de quatre de la tarda. Quan treballava amb canalla més petita en deia el racó avorrit, i el simple adjectiu causava l'efecte desitjat. Ningú del món no pretén avorrir-se, no ho tolera. L'estratègia és eficaç, però de vegades em divertia pensar que a mi m'hauria agradat passar una estona al racó avorrit.


L'avorriment és un estat que s'ha anat apropant a la mort. L'avorrit és quasi un empestat, un zombi. Milers  de milions d'ofertes neguen l'avorriment, l'aboquen al pou dels tabús. Diverteix-te fins a morir, mor divertit, divertin-te. Fes un cadàver divertit. Tan sols eixir al carrer de bon matí, i sembla que tot es conjuri per a divertir-te. No sé si deu ser amb aquesta finalitat que en una mateixa cantonada del  poble convisquin aquestes dues plaques, tan sols a cinc metres l'una de l'altra.



Dalt del camí que mena a Meranges, i després d'un revolt, em topo un rostre avorrit. Solitari com les pedres. Trist com el llit abandonat al matí. Vell com el cel.  M'assec a la seva ombra i deixo passar els minuts. De primer he sentit el fregadís de les sargantanes que fugien de la silueta humana. Després el silenci quasi absolut. Més tard i a poc a poc sento una remor desconeguda que ascendeix. Desconeguda? És la meva respiració. Feia moltes hores -potser dies- que no la sentia. A la primera escena de l'Obra negra de la Marguerite Yourcenar un home es desvetlla enmig del camp, dormia al ras. Se li apareix un monstre horrible al davant. Tarda una plana en comprendre que té una brossa a l'ull, i que tan sols es tracta dels reflexos que produeix la llàgrima.


http://www.cinematismo.com/img/viaje-a-la-luna.jpg

Una estona més tard m'enfilo per la panxa del turó que s'alça al davant. En arribar al punt del melic, descobreixo una torre de cables elèctrics. És tota plena d'ocells. No hi ha un pam lliure, la piuladissa omple l'aire de pessics menuts. Quan em veuen s'envolen, se'n venen i se'n van. M'he quedat estàtic i així adquireixo una certa familiaritat amb el paisatge, esdevinc una peça inofensiva, i llavors tornen. Però passa alguna cosa estranya. En aquest anar i venir i en els xiscles diria que juguen, que es burlen de mi. Em diuen: jo puc volar, i tu no.



Es diverteixen amb l'humà solitari que ha aparegut damunt les pedres.

Recordo l'estiu dels meus tretze anys, llarg i xafogós, a Barcelona. M'avorria i m'asseia al sofà de casa a llegir. El recordo bé perquè la mare va prendre un apunt d'aquell instant.

28 comentaris:

  1. L'avorriment és un valor que ens cal recuperar. No fa pas gaire li ho deia a le meves filles que protestaven perquè no sabien què fer i deien que s'estaven avorrint. "avorreix-te, és bo". Em van mirar perplexes.
    Tu ho dius: vivim en un món accelerat i avorrir-se no està ben vist. Avorrir-se, no fer res, desproveir-se d'estímuls externs que ens convoquen a fer i fer i fer acceleradament, sembla cada cop més difícil.
    Si ho aconsegueixes acabes descobrint que n'hi ha d'altres d'estímuls.
    Potser és això el que ens dius amb aquestes passejades ceretanes.

    ResponElimina
  2. Càsumentot, Lluís, no t'ho creuràs, però justament ara, areta mateix, mirava d'enllestir un post sobre l'avorriment. Un "me'n recordo", estiu, jo petita, i l'avorriment blanc.Pacagar-se!!, i dispensa el tecnicisme.

    ResponElimina
  3. Doncs és un bé que estiguis avorrit si has d’anar entrant escrits tan bons com aquest. Els que ho llegim deixem per uns instant el nostre particular avorriment per gaudir-ne a plaer.
    Salut.

    ResponElimina
  4. doncs mira que no m'he avorrit en la vida! serà perquè, potser com tu, també gaudeixo de seure a l'ombra i mirar ocells i sargantanes, o escoltar-me la respiració :)

    ResponElimina
  5. Jo no en dic avorriment, jo en dic "procés mandrós". La mandra és la mare de tots els avorriments! "Feina fuig, mandra no em deixis"!

    ResponElimina
  6. Les meves filles de vegades també em diuen: "mama, estic avorrida". I jo sempre dic que facin anar la imaginació. L'avorriment estimula la imaginació dels més petits. És aleshores, quan totes dues s'inventen contes meravellosos entre la Barbie, el gos de peluix i el Buzz... o amb una simple nina de paper que s'han construït. Els infants s'han d'avorrir de tant en tant. Però veig que avui en dia sembla prohibit que els més menuts s'avorreixin. Ara està de moda entre els pares i mares muntar-los festes d'aniversari impressionants, sortides de cap de setmana, festes de graduació (a P5!!). Anar al parc cada dia, jugar amb ells a bàsquet, a futbol, anar a la piscina i fer el que faci falta. Tot perquè, pobrets meus, no s'avorreixin.
    No hi combrego. Les meves filles tornen a casa després d'escola i dibuixen, pinten, juguen... i també s'avorreixen. I són felices! Aquesta filosofia de la diversió contínua en els més petits està fent criatures dependents i sobreprotegides, incapaces en molts casos d'entendre que es pot ser feliç amb una senzilla festa familiar d'aniversari o un bonic ninot de paper.

    ResponElimina
  7. m'agrada molt avorrir-me i també badar, que vols que et digui. Gairebé la majoria d'idees són producte de l'avorriment o de badar.

    ResponElimina
  8. Matilde: et dispenso el tecnicisme, perquè ja entenc el trasbals que t'he causat. Però en fi, aquestes coses passen més sovint del què sembla...

    ResponElimina
  9. Eulàlia: això de l'avorriment és una cosa estranya, perquè tothom en arla i ningú no sap ben bé...

    ResponElimina
  10. Alberich: celebro que aquests textos que reivindiquen l'avorriment serveixin per a no avorrir-se.

    ResponElimina
  11. Clidice: jo també tinc alguna cosa dels hiperactius, perquè crec que no sé què és l'avorriment (i m'agradaria). cada cop que no tinc res concret a fer inconscientment trobo alguna cosa. I en darrer cas, em poso a escriure.

    ResponElimina
  12. Lila: segurament a mi em passava alguna cosa així de petit. No recordo estar-me sense fer res, i aquestes estones eren terriblement "productives". Encara hi ha calaixos plens de dibuixos de tota mena.

    ResponElimina
  13. Puigcarbó: tens raó que de l'avorriment en surten moltes idees. Llàstima que no tottes siguin positives per a la resta de la humanitat.

    ResponElimina
  14. De nena recordo haver dit alguna vegada que m'avorria, però ara no l'hi tinc mai aquesta sensació. Sí, però, que bado, com diu en F. Puigcarbó, i m'encanta. Perquè com també diu ell, badant pots fer moltes coses i sobretot escoltar-te i sentir-te.

    ResponElimina
  15. Rita: suposo que és això més o menys. Badar sí, molt. Però avorrir-se no ho sé definir bé. Avui mateix he estat dues hores badant, però m'he endut una desena de fotografies panoràmiques, buscant el lloc i l'angle per fer-les...

    ResponElimina
  16. Lluís,

    Jo tinc la teoria que els nens que s'avorreixen de petits són més creatius. Jo també recordo estius tediosos a Barcelona, quan tots els meus amics marxaven al poble i formaven colles amb els cosins o veïns. Crec que el fet de ser una nena que passava els estius a casa em va esperonar la imaginació. Potser és el que et passa ara a tu. Aquests posts són inspiradíssims. Gràcies.

    ResponElimina
  17. L'avorriment és un camí que pot portar cap a mons interiors insospitats i prou interessants, tot i que també pot portar a mons que no volem coneixer, perquè tot el desconegut, en el fons ens fa por. Crec que és per això pel que molta gent (adulta, més que res) no vol avurrir-se, perquè tenen por de descobrir-se i no agradar-se.
    Petons selvàtics.

    ResponElimina
  18. Maite: segurament que cap psicòleg seriós no ens donaria per bona la hipòtesi, però a mi també em sembla que hi ha relació entre avorriment i creativitat. Potser ho veurem en els anys propers, perquè les noves generacions no s'avorreixen: seran gent sense creativitat?

    ResponElimina
  19. Panterablanca: potser també tens raó. Quan t'avorreixes et trobes sol amb tu mateix, i això no sol agradar gaire. I per això ens inventem la diversió non-stop de la tele, el 3D, etc etc...

    ResponElimina
  20. M'havia deixat de dir-te que la teva mare dibuixava molt bé :-)
    Més petons.

    ResponElimina
  21. Panterablanca: sí, sí: la mare dibuixava molt bé i fins i tot havia estat professional del gremi. Però un bon dia va deixar de dibuixar.

    ResponElimina
  22. No sé el temps que fá que no tinc temps d´avurrir-me i de vegades va molt bé pujer-ho fer. Tot i així, sempre esgarrapo una estoneta per llegir un llibre, com tu feies als teus tretze o per escoltar una mica de música. Per cert, un dibuix excel.lent.
    Un petonet ;-)

    ResponElimina
  23. Emma: no ens acabem de decidir sobre si volem avorrir-nos o no... Jo de tant en tant també busco aquestes estones...

    ResponElimina
  24. Genial el dibuix! Però no semblaves avorrit en aquell moment. Recordo terribles moments d'avorriment de petita i no fa gaire i recordo sentir-me'n culpable

    ResponElimina
  25. Marta: suposo que llegir novel·les d'aventures era la millor forma de no avorrir-se en aquells llargs estius a casa. Però... de què et senties culpable? Avorriment culpabilitzador?

    ResponElimina
  26. El quadre és genial: de veritat podies tòrcer les cames d'aquesta manera? Jo no he estat mai prou flexible.
    Penso que fins i tot els nens d'ara s'avorreixen, tot i que estiguin fent coses. És veritat que la definició no és clara.

    El passeig, el seguim fent amb tu.

    ResponElimina
  27. Ah! L'altre dia em vaig posar 'Angi Palma' i avui, distreta, m'he dit 'Angelina': sóc jo sempre.
    Per als ocells, prova de comprar uns prismàtics senzills i un llibre sobre ocells d'Europa, per exemple, el de l'editorial Omega. Quan en vegis un, d'ocell, mira'l amb els prismàtics i descobriràs que té molts més colors dels que pensaves i, a poc a poc, aniràs identificant els individus alats: un plaer.

    ResponElimina
  28. Angi Palma (Angelina): vaig intuir que podies ser tu, però tampoc no sentia que tingués dret a revelar-ho. Molt millor si ho fas tu mateixa, doncs.
    M'agrada que em diguin "flexible": no és la percepció que tinc de mi mateix, tot i no dur massa malament els quaranta-cinc.
    Tens raó que uns senzilla guia d'aus m'ajudaria molt, però posats a triar, em penso que m'interessen més els vegetals. Em fa molta ràbia dir "arbres" als arbres, i no poder-ne citar el nom amb seguretat.

    ResponElimina