16 de set. 2010

Ceretanus ille (1)


El mestre de poble és una figura tractada per la literatura, de vegades compassivament. De vegades denostadament, apropant-la a d'altres figures del poble com el capellà o el guàrdia civil. Figures que tendeixen a sinistres o tristes, que entren en la boira o en sorgeixen, com ànimes que el diable du.


Les circumstàncies m'han dut a fer aquest paper. Circumstàncies polítiques i econòmiques, i decisions preses per allunyats prenedors de decisions que deuen ser a la seu central, entre cafè i cafè. Ara sóc un mestre de fora que és el mestre d'un poblet a la Cerdanya.

En el personatge del mestre que arriba a les portes d'un poble hi ressona el gust de l'agrimensor K. a El Castell. Fins i tot de vegades intueixo un eco d'aquell metge del conte Morfina, de l'infinit Mikhaïl Bulgakov. Les carreteres, els rostres desconeguts que miren, la taverna on els homes taciturns miren el futbol i parlen en veu baixa, o emprant estranys monosíl·labs.

Les hores s'extenen quan acaba la feina. El sol inicia un planeig suau lliscant pel damunt dels cims, sense pressa per ensorrar-se. Llavors, prenc camins que no sé on duen. No consulto plànols ni em fixo en els rètols. Avui m'he enfilat per la banda del nord i he trobat un cementiri, una pedrera abandonada, una deixalleria oculta als turistes i als rics estiuejants que per la Cerdanya van. També hi havia un poble minúscul, sotmès a un silenci còsmic.

Inesperadament, també he trobat l'ombra d'un gos xinès que volia menjar-se unes baies minúscules.

De baixada, una dona grossa feia fotografies de flors amb un objectiu macro que deu valdre quatre vegades el seu pes en or. I un xic més avall, un immòbil cotxe Mazda reposava a la voreta, esperant-la com un gran escarabat de luxe.
Fa bo de sentir tan sols el so de les pròpies passes per la grava del camí, o quan fas marrada i l'herba seca s'esberla sota els peus, es trenca contra els camals d'uns pantalons que es van omplint de fullaraca i de pols. Llavors, un vol de corbs han estripat el cel, amb aquella veu negra i esqueixada.


Tenir totes aquestes hores és una oportunitat que em dóna la vida. Per repensar, per obrir de nou la carpeta de la novel·la abandonada. Un cop el sol és a jóc, queden encara moltes voltes al rellotge abans no sigui hora d'allitar-se. Puc corregir els treballs amb calma, i preparar classes. Poc després passo pel Carrefour de Puigcerdà i després encara m'aturo a prendre fotos del riu Segre quan és menut i prim.
Però hi he arribat a l'hora dels mosquits, i el meu cos paga el preu de la deshora. Torno al cotxe. Apago la ràdio quan anuncia l'inici del partit de futbol.

44 comentaris:

  1. Lluís, la Cerdanya t'és propícia: és el millor que has escrit en mesos.

    ResponElimina
  2. Allau: doncs gràcies, i potser tens raó i tot. Per cert, m'hauries de dir com trobo el teu correu (no ho aconsegueixo a través del teu blog) perquè he fotografiat un restaurant de Puigcerdà que du un nom per a la teva col·lecció d'allaus. I pensa que m'hi he aturat expressament, deixant arriscadament el cotxe en doble filera.

    ResponElimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Doncs gràcies novament, i també per arriscar-te a publicar-lo per aquests topants.

    ResponElimina
  5. Si et plau, menja't el missatge, després de llegir-lo.

    ResponElimina
  6. estic amb Allau, una bona descripció, tranquila, i sincera, com una película de Rhommer.

    ResponElimina
  7. i això fas cada dia? quina enveja!!!

    ResponElimina
  8. preveig una sèrie intimista força interessant, com un dels teus esperits errants :)

    ResponElimina
  9. Un excel·lent apunt, intimista i profund. Que et vagi molt bé per la Cerdanya!.

    ResponElimina
  10. També estic d'acord amb l'Allau, el text és molt bo.
    La meva estimada Cerdanya és un lloc de contrastos, i de pau.

    A l'estiu vaig pujar des de Llo gorges del Segre amunt. Buscant les fonts com Claudio Magris a l'inici del Danubi. Acosta't-hi.

    ResponElimina
  11. El teu apunt és poètic, transmet una sensació magnífica, relaxant, uns bons auguris... Disfruta d'aquesta tranquil·litat, Lluís, i dels paisatges, i del fet de poder estar amb tu mateix una bona estona. No té preu! I és que s'ha perdut la capacitat d'alentir el temps, de viure a poc a poc.
    Això sí, veus, en el meu cas hauria canviat el final: en lloc d'apagar la ràdio, hauria anat a veure el partit al bar del poble! ;-)
    Salut!

    ResponElimina
  12. Fantàstic títol de Ceretatus ille i un text que no desentona.

    Vull la crònica de la teva participació el dia de la Festa Major al costat del mossèn, el Guardia Civil (digue-li mosso si vols!) i el farmacèutic!

    ResponElimina
  13. Puigcarbó: m'omples d'alegria en comparar el text a les imatges del Rohmer.

    ResponElimina
  14. Kika: doncs una passejada diària sí, és clar. Però... què faré quan arribi l'hivern?

    ResponElimina
  15. Clidice: gràcies pels bons augurs. De fet, he posat un 1 darrera el títol per estimular-me a mi mateix a seguir. I de fotografies en tinc per anar fent...

    ResponElimina
  16. Alberich: és que dins d'aquest paisatge no pots fer altra cosa que posar-te untimista.

    ResponElimina
  17. Eulàlia: veurem si arribo primer jo a les fonts o l'hivern. Sóc poruc i sobretot fredolic.

    ResponElimina
  18. Lila: tot i que no m'agrada el futbol, l'altre dia vaig veure la primera part (més ja em semblava redundant), o sigui, els dos gols del Messi. No sé pas si la vida de poble em transformarà.

    ResponElimina
  19. Galderich: m'ho apunto. I gràcies per recordar-me el farmacèutic, que també és una autoritat. El capellà de moment no l'he vist, ni crec que ho faci si no és per accident. Afortunadament, a més a més, el mestre de religió que esperaven a l'escola sembla que ha renunciat perquè no volia desplaçar-se tant. Que bé que fa les coses Déu, de tant en tant...!

    ResponElimina
  20. Doncs a mi em fa venir set la beatitud desvagada aquesta que gastes i les hores que s'allargasssseeennnnnn.
    Jo visitaria la taverna. Segur que està plena de filòsofs.

    ResponElimina
  21. Ai, és que el Messi és molt bo, Lluís... :))

    ResponElimina
  22. Matilde: aquestes hores desvagades són el millor regal, és clar. Tot i que també he de dir que l'a,bient de l'escola és de pau i tranquil·litat. A la taverna encara hi he estat poc, però noem va semblar veure-hi cap pensador. És una primera impressió, és clar. A la terrassa del bar, a les tardes, hi ha un home que fa unes becaines impressionants, amb roncs inclosos. Si bada gaire encara li faré un foto.

    ResponElimina
  23. Vatua!, el de les becaines, ve-t'ho aquí el filòsof. [No sé que em passa, que avui parlo com de Pastorets

    ResponElimina
  24. Lluís, no cal que arribis a les fonts: les gorges del Segre ja valen la pena i no són pas tan amagades...

    ResponElimina
  25. Lluís,

    El metge rural també forma part dels foranis que esdevenen institució en el poble. Et desitjo una molt bona estada a la Cerdanya. Alguna cosa em diu que aviat podràs parlar-nos de la teva nova novel·la.

    ResponElimina
  26. Maite: gràcies pels bons desitjos. Tot i que no sé quan de temps m'hi he de passar, procuraré que sigui un temps aprofitat. I sobre la nova novel·la doncs això, tot dependrà... Segur que si arriba la neu escriuré molt més encara, perquè l'esquí ni per televisió.

    ResponElimina
  27. Coi, Lluís, ja saps com m'agrada el ras i et diré que amb els teus ulls fa molt de goig!
    Gran foto la del gosset i el boix amb un conglomerat de fons. Ara, tot mirant de situar-te, estava buscant al geològic on hi han conglomerats al solell cerdà. I aquests dos turons alineats amb el Coll de Jou...

    Si et calguessin llocs de primera demana-me'ls sense por, que fins i tot hi vaig viure un temps a la Cerdanya i em va guarir com necessitava.

    ResponElimina
  28. "De baixada, una dona grossa feia fotografies de flors amb un objectiu macro que deu valdre quatre vegades el seu pes en or". El pes de la dona o el del objectiu???, jiijijijijiji!!!
    Doncs ja ho veus, a l'hivern quan nevi, escriu. Segur que et sortirà una novela genial, temps, si més no, no te'n faltarà :-)
    Petons salvatjes.

    ResponElimina
  29. Girbén: celebro el teu comentari. La roca de la foto és a l'entrada de Cortàs, a uns 10 km de Bellver i pujant cap a Meranges.
    Si em vols dir llocs màgics, misteriosos o senzillament interessants, dóna per fet que provaré d'arribar-hi.

    ResponElimina
  30. Pantera: és cert que la frase és ambigua, perquè sembla que la ironia... Però no, no: em referia a l'objectiu.
    No sé si sortirà res genial, però hores per escriure em temo que moltes. A no ser que comenci a veure aparicions o extraterrestres.

    ResponElimina
  31. Bé, però si comences a veure aparicions o extraterrestres, això també és un fantàstic (mai tan ben dit :-)) material per a escriure, no? Ho hauries d'aprofitar! :-DD
    Petons de pantera.

    ResponElimina
  32. Panterablanca: jo amb els extraterrestres faig com el Mulder de Expedient X: I want to believe. Però de moment res de res.

    ResponElimina
  33. Un text que m'ha ajudat a respirar. La frontera entre la Cerdanya i l'Alt Urgell és el meu paisatge preferit a tots nivells. I escriure i tenir temps i caminar, caminar, caminar pot ser tan dur com meravellós. Vigila amb els gossos xinesos! I que la sèrie continui

    ResponElimina
  34. Marta: que el text t'hagi ajudat a respirar deu ser una de lesmillors coses que se li podrien dir. Aquesta frontera entre l'Alt Urgell i la Cerdanya és espectacular i dura, realment.

    ResponElimina
  35. Quin goig poder sortir cada dia a explorar(-se)!
    Jo surto una estoneta cada vespre, però sense gaudir de la teva varietat paisatgística :)
    Saps què? Tot i que quan fa fred, fa mandra sortir, crec que és el millor temps per fer-ho. Treure el cap al carrer i sentir que de cop i volta se't glacen la punta de les orelles i el nas i, amb les galtes enceses, caminar apretant les mans al cos dins les butxaques per evitar (en va) que s'arrefredin. Arribar a casa, i fer-se un te ben calentó. No té preu!
    Aix...quina enveja (sana, per suposat)! :)

    ResponElimina
  36. M.: No sé quant de tenmps hauré de ser aquí dalt, de manera que aquesta incertesa afegeix també una nova emoció, i m'empeny a gaudir-ho tant com puc. I és realment molt agradable retornar quan sents que el cos es comença a refredar.

    ResponElimina
  37. No ets molt just amb la figura que dibuixes del mestre de poble, sé que més per modèstia, que per desconeixement. Si algú ha estat respectat i de fet encara ho és en els pobles, és la figura del mestre. Els seus coneixements en temps en què a penes ningú els tenia li donaven una autoritat moral, per sobre de la resta que els aupaba en un pedestal, del qual en temps de la guerra només els van baixar a trets, així que fixa't si ostentes una posició privilegiada . I si a això sumes, aquest temps que sembla sobrarte per gaudir d'un passeig tranquil pels voltants o simplement, per veure com llisca el sol fins l'horitzó, quan a ningú li arriba per a res el que té, considérate, el més afortunat dels mortals.

    Enhorabona LLUIS
    petons i feliç nit.

    ResponElimina
  38. Espero que nevi aviat i que "hagis" d'escriure més perquè realment aquesta entrada és magnífica.

    Un temps i un paisatge que de ben segur ens donarà excel·lents descripcions.
    Bona estada i petons!

    ResponElimina
  39. Maria: gràcies pel comentari. Penso sovint en els mestres republicans, que van ser depurats massivament i sense excepcions al final de la guerra.
    Sobre el temps que em sobra -que no és molt-, intento fer allò que és impossible a les ciutats. Caminar tot sol per camins que no sé on duen, i anar fent fotografies de les coses que hi trobo. En certa manera, és un temps ric i afortunat.

    ResponElimina
  40. Rita: jo sincerament espero que tardi una mica a nevar, i que em doni temps a descobrir tranquil·lament més llocs. D'escriure, igualment vaig escrivint.

    ResponElimina
  41. Se nota en tu descripción que disfrutas paseando en íntimo contacto con la naturaleza, sin la distracción de compañia alguna estás más pendiente de cualquier detalle, texturas, colores, olores... ¡todo un placer!

    Saludos.
    Helena.

    ResponElimina
  42. Salondesol: hace un tiempo descubrí lo que pasa cuando sales solito a andar, con una cámara fotográfica. Te detienes a buscar detalles, te pierdes... El tiempo empieza a funcionar distinto, y cuando llegas a casa y miras las fotos no podrías saber cuánto rato has estado.

    ResponElimina
  43. He llegit el relat amb atenció i després tots els comentaris que han fet que m'hi fixés amb atenció en alguns detalls. Sento el soroll de les teves passes i la fiblada dels mosquits esquinçant la pell però els crits que estripen el cel no són de corbs sinó molt probablement de cornelles, també de la família dels còrbids, però molt més petites i gregàries. Els corbs són solitaris com tu mateix, mentre passeges...

    ResponElimina
  44. Angi: Gràcies per llegir tan atentament. La meva cultura ornitològica és molt limitada, i sovint acabo per dir "ocells", perquè no puc precisar gaire més. Al post que penjo avui es repeteix el cas,a veure si acabo per aprendre algun nom.

    ResponElimina