Culte, lliure, desperta i feliç

Segons la senyora Muriel Casals (expresidenta d'Òmnium Cultural) i ara diputada provisional al costat d'Artur Mas, els quatre adjectius del títol expliquen les pretensions vitals dels catalans de classe baixa. He estat donant-li voltes i cada cop que llegeixo les quatre paraules em sento més ignorant, més sotmès, més adormit i més desgraciat.

Diuen que una virtut de les persones intel·ligents és saber sintetitzar conceptes complexos. Muriel Casals ha de ser intel·ligentíssima: amb quatre adjectius resol el sentit profund de la lluita de classes.

M'explico a mi mateix que aquesta estranya afirmació ha estat proferida en un moment d'enuig. I que cal llegir-la en aquesta clau: la senyora està enfadada amb les classes populars que podrien engegar el seu escó a dida. On dic "classes populars" cal llegir "els nois i noies de la CUP".

Resulta curiós. Són quatre qualitats inquantificables, impossibles de mesurar. Sobre la impossibilitat de quantificar la felicitat milers de pensadors n'han parlat. Els més escèptics diuen que ni tan sols no es pot definir. Els filòsofs del pessimisme fins i tot afirmen que la felicitat, com a estat anímic o com a imatge, podria ser el símptoma d'un trastorn. Pel què fa a la llibertat, cal ser molt simple per parlar-ne al segle XXI, quan han passat segles de dubtes metòdics, anàlisis i assajos. No es tracta tan sols del determinisme, una idea que qualsevol persona s'ha plantejat en algun instant de la vida. No pretenc pas donar-li lliçons a una senyora tan important com la senyora Casals, però entre la genètica i l'enculturament, m'agradaria saber on troba el raconet de la llibertat. Si ella no fos més culta que jo, li recomanaria algun llibre d'Albert Camus (em temo que Stirner o Bakunin me'ls fotria pel cap), però segur que n'ha llegit les obres completes.

Pel que fa a "despert" m'imagino que no es refereix tan sols a l'estat de vigília. Deu haver-hi un significat amagat, més esotèric. I pel que fa a "culte", em temo que es refereix a saber-se de memòria que "La Santa Espina" és una sardana, amb lletra de Guimerà i música d'Enric Morera.

Com que jo, de jove, llegia poesia, goso intuir un aire de Salvador Espriu a la frase de Casals. Aquell poema que es titula "Assaig de càntic en el temple" diu alguna cosa semblant. És un poema que se saben fins i tot els periquitos de qualsevol casa bona de l'Eixample.

Penso i penso, i per més voltes que li dono em sorprèn la frase de l'expresidenta d'Òmnium (i diputada més o menys efímera i provisional). Tal vegada no m'hauria de sorprendre. La funció social d'Òmnium Cultural ha estat, tradicionalment, construir un catalanisme ranci i etnicista i és una de les institucions més nocives de la Catalunya contemporània.

L'Òmnium Cutural és un dels principals culpables de l'estratègia (deliberada i maligna, i dramàticament errònia) de crear dues societats dividides per la llengua i la cultura, amb la intenció de mantenir l'estranya supremacia catalana en mans d'una classe social: la vella, la lletja burgesia nacionalista i després pujolista. Fa pocs dies els vaig dedicar unes reflexions i no tinc ganes de repetir-me. Les conseqüències d'aquest error grandiós expliquen la mala salut de la llengua catalana actual. I alhora, en un infreqüent cas de justícia poètica, també expliquen que l'independentisme de dretes no assoleixi la majoria a les eleccions. Per més Súmates que hi posin, el sobiranisme de dretes no guanyarà mai el "plebiscit".

I malgrat tot, encara hi ha alguna cosa que se m'escapa de la comprensió. Això que em passa deu ser normal, ara que ho penso: venint com vinc de la classe obrera... com goso pretendre arribar a copsar tanta saviesa reconcentrada? Li he estat donant voltes tota la nit, incapaç d'aclucar el meu ull de classe baixa.

Tot d'una però, i a trenc d'alba, salto del llit, posseït per un fulgor d'enteniment. Prenc una libreteta i anoto això:

Aspiracions de les classes populars catalanes (segons Muriel Casals): 

-Ser cultes: saber que "El Virolai" és un poema de Jacint Verdaguer, musicat per Josep Rodoreda.
-Ser lliures: poder decidir (en ple ús de les facultats físiques i mentals) si diumenge vull anar a ballar sardanes o m'estimo més quedar-me a casa llegint el Full Parroquial. O àdhuc els columnistes de "El Punt/Avui".
-Ser (o estar) desperts: No adormir-se mentre s'escolta un sermó de Mossèn Ballarín o una al·locució de Joan Rigol.
-Ser feliços: experimentar un estat de goig interior, profund i saludable, quan pugem al Puigmal o quan sentim Shakira cantant en català. O quan veiem l'Artur Mas a la pantalla.

El turista i la Mort

La nit més llarga i un matí fred. Les oliveres a banda i banda del caminet. I llavors, de sobte, l'estació de trens abandonada que sembla el final de la ruta.

El turista hivernal, que ha arribat en bicicleta, deixa el vehicle arrepenjat a la paret i treu la càmera de fotos. S'ho pensa, però finalment es guarda l'aparell sense disparar ni una sola instantània. Quin sentit té prendre fotos d'una estació de trens en ruïnes? Què els dirà, als amics de l'Instagram? Que va fer una pila que quilòmetres per arribar a les parets ensorrades d'una vella estació d'un ferrocarril que no passa mai?

Quin sentit té el viatge fatigós per arribar a una andana morta? El turista es demana qui dimonis ha estat el bromista o l'incompetent que ha planificat una excursió que acaba en una estació ruïnosa. Llavors descobreix un rètol que explica coses d'una guerra antiga, i així sap que l'aviació enemiga va llençar bombes en aquest lloc, que és a tocar dels escenaris d'una batalla que va deixar milers de morts. Alguns dels quals encara són sota la terra, els ossos escampats. Potser camines damunt de cranis esberlats, de piles de fèmurs i costelles i clavícules.

El turista no comprèn ben bé la lògica del viatge. Remena per les alforges que du enganxades a la bici. Busca el fulletó que li han donat a la sortida, allà on ha llogat la bicicleta. Se'l mira i se'l remira de nou, com si busqués l'error. Li han donat un fulletó equivocat? El tríptic, profusament il·lustrat amb imatges acolorides i molt belles parla una mica de paisatges naturals i bonics, i molt de gastronomia fastuosa, típica i alhora moderna. Promet àpats i plaers diversos. Però no adverteix que la ruta acaba en una estació de trens fantasmals.

L'ermita de Sant Xiprer

Els xiprers contenen un codi. A l'entrada d'un mas, un xiprer vol dir que hi ets benvingut. Dos, que et poden donar xopluc i un plat calent. Tres, que t'hi pots quedar a dormir.

El camí que du fins a l'ermita dels xiprers és molt dret. Costerut i difícil. A mida que t'hi apropes els xiprers et parlen, t'esperen i t'acullen. Els qui van plantar aquests arbres eren persones com nosaltres però no ben bé com nosaltres. Tenien una fortalesa del cos i de l'esperit que hem perdut. Es fa difícil descobrir on hem perdut aquesta força. Entre els aparells que ens simpifiquen la vida quotidiana? Ha estat la fe romàntica i individualista, l'hàbit de cedir i de delegar en els altres? És possible parlar d'una humanitat que involuciona, cada cop més parca, inepta i minvada?

Aquelles donesi aquells homes van dur les pedres fins al cim, i van bastir arcs i parets, i van canalitzar l'aigua i van fer un pou. Les generacions abans de nosaltres foren homes i dones més forts que nosaltres.

Els xiprers, des de temps molt remots, també indiquen el lloc dels cementiris. La relació del xiprer amb el món dels morts és complexa. L'arbre (Cupressus sempervivens!) té una longevitat extraordinària i la seva fusta no es podreix mai. Alhora, la seva silueta invita a l'espiritualització i assenyala el cel.

El xiprer ens recorda on anem i fa preguntes. El vell ha de fer lloc al nou. No és gratuït parlar de xipresos a l'inici de l'any, ni quan hi ha cabdills que es resisteixen a morir.

Svetlana Aleksèievitx i les veus de Txernòbil

La imprevisibilitat. I la impossibilitat de saber què passarà demà. Als homes i les dones que vivien aprop de la central nuclear de Txernòbil el 1986 els havien jurat que les centrals soviètiques eren les més segures del món. Tal com a nosaltres ens diuen que la nostra ciutat, el país i el continent són dels llocs més segurs del món.

Tenim desenes de milers de protocols de seguretat que vetllen per la nostra superviviència, salut i protecció. Vistos des d'altres bandes del món, els ciutadans europeus devem semblar una colla de michaeljacksons en la seva bombolla saludable, aïllada i oxigenada.

En començar l'any 2015, vaig ser incapaç de pronosticar res del què em passaria durant l'any. Tampoc no vaig fer propòsits, ni bons ni malvats. Ni tan sols deixar de fumar. Pel què fa al bloc, me n'adono que acabar-lo amb la ressenya de "Les veus de Txernòbil" era completament imprevisible. Mai no m'he fet llistes de llibres pendents de llegir. Mai no m'he comprat les obres del darrer Premi Nòbel de literatura.

Però en canvi, que ara tingui a la tauleta davant del sofà el llibre de l'Aleksèievitx es deu, inevitablement, a què per haver-li donat el Nòbel és fàcil trobar-lo a les estanteries de les botigues de llibres.

Tal com algunes de les obres cabdals impreses, "Les veus de Txernòbil" és una lectura com un ganivet que fereix, com una malaltia terrible que infecta, però que té la crueltat de no matar l'infectat. Ni fàcil ni entretinguda. Les veus transcrites parlen tal com et parlarien a cau d'orella. En molts casos és una veu que ve de la tomba. En d'altres, dels hospitals. De la solitud dels rebels, tan folls que ho són d'una lucidesa esgarrifosa, els qui es van quedar a viure als pobles evaquats. I no pas per casualitat, majoritàriament dones.

Svetlana Aleksèievitx té un do estrany per a aquesta escriptura que tal vegada no és si no un art sublim de la transcripció. De la transcripció d'un horror gegantí, tan fosc i tan còsmic que deixa pàl·lida la prosa de Lovecraft o dels filòsofs del pessimisme negre. Fins i tot qüestiona què entenem per "metafísica".

Com en aquella obra cinematogràfica tan terrible i extensa de Shoah, Aleksèievitx vol explicar l'inexplicable apropant-s'hi des de les vores, des de les fronteres, des dels marges. Perquè no es pot explicar allò inexplicable. Els mestres de l'horror modern duen bata blanca i solen ser científics. Provenen de la ciència, aquesta religió de la modernitat que adorem tal com els habitants de l'illa de Pasqua adoraven els déus i els sacerdots que els van dur a l'extinció. Exactament igual.

Els relats d'aquestes veus duraran en el temps. De fet, al pròleg ja es parla de la confusió entre passat i futur que genera la qüestió de Txernòbil. Allò que va passar el 86 i el paisatge actual de la regió és quelcom que la ciència ficció no havia explicat mai. Tal vegada s'hi havia atansat, però la realitat ha construït el millor relat de ciència ficció mai escrit per la mà de cap ésser humà, escrit el 1986 i transcrit el 2005 per una periodista bielorrussa, Premi Nòbel de literatura el 2015.

Si algú encara té ganes de pensar que això dels temps és una qüestió de rellotges i de calendaris, o subjecte a planificacions, previsions i pronòstics, que busqui "Les veus de Txernòbil".

Gabriel Rufián, poeta

En el minso curriculum vitae del senyor candidat Gabriel Rufián, poeta, hi destaca això. L'afició per compondre versos. Sembla que ha guanyat un parell de certàmens d'aquesta disciplina literària, i potser està destinat a ser Mestre en Gai Saber. El temps ens ho dirà.

Cada cop que em topo un poeta recordo aquell conte d'en Charles Bukowski. "El gran poeta". Un dels relats recollits a Música de cañerías (Anagrama). Sempre tinc l'esperança de trobar-me amb un poeta com el d'en Bukowski. Pero nanai: sempre hi ha un gerro d'aigua freda. Potser no hi ha poetes catalans com el que descriu el geni nord-americà (que havia nascut a Alemanya, per cert). Tal vegada en Miquel Bauçà, em diuen. O una mica en Blai Bonet. Tal vegada l'Enric Casassas. La resta, botiguers lletraferits o funcionaris ociosos que descriuen boniques postes de sol vistes des del Puigmal. De vegades, des del selecte Port de la Selva.

El poeta Rufián no és d'aquella mena de poetes com el de Bukowski. Mirat de lluny, el poeta Gabriel Rufián sembla sorgit d'una versió catalana i molt nostrada de Matrix, aquella distopia en què se'ns presenta una humanitat adormida que somia un món virtual (el que prenem per real), creat per un superordinador global. A la versió catalaneta de Matrix, Rufián seria un d'aquells malvats de rang mitjanet que es passen al bàndol dels bons a mitja pel·li. Un gir argumental destinat a remoure emocions i a inflamar cors patriòtics. Com quan la coral de la parròquia s'arrenca amb el Virolai.

La hipòtesi que el poeta Gabriel no sigui real pren consistència a mida que hom se l'escolta i el contempla a la pantalla de Telenostra, la de la Terribas (la que oblida que més de la meitat dels contribuents no som ni independentistes ni del Mas). No es tracta tan sols de l'aspecte que presenta (el pentinat amb clenxa impecable, l'armilla antiquada, el gest impostat, la veueta modulada). Allò que fa sospitar és el contingut del discurs. És a dir, que sigui capaç de parlar durant molta estona per no dir res. Absolutament res.

Hom comença a perdre's pels laberints distòpics quan afegeix a la imatge de Rufián el fet que sigui el candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels diputats. Al Congrés espanyol, vull dir. No havíem quedat que ja érem independents de la pèrfida Espanya que ens roba? Hi ha diputats kosovars al parlament de Sèrbia?

Resulta que el poeta Rufián és el candidat número u (i no pas el quatre, com pensaries). És cert que ERC ha fet algun altre experiment electoral digne d'un professor Bacterio dedicat a la política provincial. Ara recordo, a bot pront, l'actor Juanjo Puigcorbé, candidat número dos a l'alcaldia de Barcelona, que anava darrere del novel·lista i millor patriota Alfred Bosch. (Algú sap on para i a què es dedica en Juanjo?).

Per més que pensi no trobo el desllorigador del poeta Gabriel Rufián. És o sembla l'home unidimensional de Marcuse (al qual li han afegit els premis de poesia per esquerdar la unidimensionalitat). La figura hieràtica i perduda, el tipus capaç de no dir res i incapaç ni tan sols de dissimular que no ha dit res. A mi em fa una certa llàstima, i ho dic de cor, sense lirisme. El lirisme l'hi deixo a ell, que en això del lirisme sí que hi té una certa traça. Sap convertir els tòpics i els eslògans en un simulacre de poema. I això té mèrit, què carai.

Al poeta Gabriel Rufián el passegen pels mítings i el posen davant dels micros. Li han donat la consigna que s'expressi sempre en castellà. En bona hora. Els nacionalistes es podien haver empescat un poeta Gabriel Rufián fa vint o trenta anys, als principis del pujolisme i quan potser encara érem a temps de construir una Catalunya una mica digna, una mica intel·ligent. Però... ara? Ara, després de trenta anys de llei de normalització lingüística, d'immersió i de fantasies delirants sobre una Catalunya integradora i acollidora i tot allò? D'on surten els guionistes del sainet en forma de partit anomenat ERC?

Diu en Javier Pérez Andújar que el poeta Rufián s'assembla al cantant flamenc Miguel Poveda. I és cert: si hom es mira en Poveda quan es deixa créixer la barba, hi té una semblança quasi esfereïdora. Potser l'han escollit per aquesta característica, precisament: per veure si arrenca algun vot dels sectors més calorros del Baix Llobregat i del Barcelonès Nord. No ho tindrà fàcil, però per provar que no quedi. A veure si amb una argúcia com aquesta poden recomptar-se per enèssima vegada i trobar que els indepes de dretes o de mitges dretes arriben al 51% dels vots. A veure. Si el truc del poeta Rufián falla, tal vegada poden buscar una candidata que recordi la Niña Pastori. O la Macarena, ja posats. En l'amor i en la guerra, tot s'hi val.

Em temo que el poeta Rufián, més que vots, recollirà simpaties. Però no pas als territoris apatxes, si no entre les senyores de l'Eixample (són de convergència de tota la vda, i això no ho canvia ni el déu dels catalans ni el déu dels xarneguets). Elles estan encantades amb aquest xarnego perfecte, el xarnego somiat: integradet, acabat de dutxar i ben pentinat, assimiladet. Capaç de servir-te el cafè amb llet i les pastes de la pastisseria Foix amb un somriure dòcil i de dir-te:
-Bon profit, senyora -amb un català justet però al qual li valorem la intenció- Que vagi de gust, com digué Guerau de Liost. Desitjaria veure la trascripció del sermó de Mossèn Ballarín?

Pues eso: un Matrix català pensat per al públic del quadrat d'or.