8 gen. 2016

Culte, lliure, desperta i feliç


Segons la senyora Muriel Casals (expresidenta d'Òmnium Cultural) i ara diputada provisional al costat d'Artur Mas, els quatre adjectius del títol expliquen les pretensions vitals dels catalans de classe baixa. He estat donant-li voltes i cada cop que llegeixo les quatre paraules em sento més ignorant, més sotmès, més adormit i més desgraciat.

Diuen que una virtut de les persones intel·ligents és saber sintetitzar conceptes complexos. Muriel Casals ha de ser intel·ligentíssima: amb quatre adjectius resol el sentit profund de la lluita de classes.

M'explico a mi mateix que aquesta estranya afirmació ha estat proferida en un moment d'enuig. I que cal llegir-la en aquesta clau: la senyora està enfadada amb les classes populars que podrien engegar el seu escó a dida. On dic "classes populars" cal llegir "els nois i noies de la CUP".

Resulta curiós. Són quatre qualitats inquantificables, impossibles de mesurar. Sobre la impossibilitat de quantificar la felicitat milers de pensadors n'han parlat. Els més escèptics diuen que ni tan sols no es pot definir. Els filòsofs del pessimisme fins i tot afirmen que la felicitat, com a estat anímic o com a imatge, podria ser el símptoma d'un trastorn. Pel què fa a la llibertat, cal ser molt simple per parlar-ne al segle XXI, quan han passat segles de dubtes metòdics, anàlisis i assajos. No es tracta tan sols del determinisme, una idea que qualsevol persona s'ha plantejat en algun instant de la vida. No pretenc pas donar-li lliçons a una senyora tan important com la senyora Casals, però entre la genètica i l'enculturament, m'agradaria saber on troba el raconet de la llibertat. Si ella no fos més culta que jo, li recomanaria algun llibre d'Albert Camus (em temo que Stirner o Bakunin me'ls fotria pel cap), però segur que n'ha llegit les obres completes.

Pel que fa a "despert" m'imagino que no es refereix tan sols a l'estat de vigília. Deu haver-hi un significat amagat, més esotèric. I pel que fa a "culte", em temo que es refereix a saber-se de memòria que "La Santa Espina" és una sardana, amb lletra de Guimerà i música d'Enric Morera.

Com que jo, de jove, llegia poesia, goso intuir un aire de Salvador Espriu a la frase de Casals. Aquell poema que es titula "Assaig de càntic en el temple" diu alguna cosa semblant. És un poema que se saben fins i tot els periquitos de qualsevol casa bona de l'Eixample.

Penso i penso, i per més voltes que li dono em sorprèn la frase de l'expresidenta d'Òmnium (i diputada més o menys efímera i provisional). Tal vegada no m'hauria de sorprendre. La funció social d'Òmnium Cultural ha estat, tradicionalment, construir un catalanisme ranci i etnicista i és una de les institucions més nocives de la Catalunya contemporània.

L'Òmnium Cutural és un dels principals culpables de l'estratègia (deliberada i maligna, i dramàticament errònia) de crear dues societats dividides per la llengua i la cultura, amb la intenció de mantenir l'estranya supremacia catalana en mans d'una classe social: la vella, la lletja burgesia nacionalista i després pujolista. Fa pocs dies els vaig dedicar unes reflexions i no tinc ganes de repetir-me. Les conseqüències d'aquest error grandiós expliquen la mala salut de la llengua catalana actual. I alhora, en un infreqüent cas de justícia poètica, també expliquen que l'independentisme de dretes no assoleixi la majoria a les eleccions. Per més Súmates que hi posin, el sobiranisme de dretes no guanyarà mai el "plebiscit".

I malgrat tot, encara hi ha alguna cosa que se m'escapa de la comprensió. Això que em passa deu ser normal, ara que ho penso: venint com vinc de la classe obrera... com goso pretendre arribar a copsar tanta saviesa reconcentrada? Li he estat donant voltes tota la nit, incapaç d'aclucar el meu ull de classe baixa.

Tot d'una però, i a trenc d'alba, salto del llit, posseït per un fulgor d'enteniment. Prenc una libreteta i anoto això:
Aspiracions de les classes populars catalanes (segons Muriel Casals): 
-Ser cultes: saber que "El Virolai" és un poema de Jacint Verdaguer, musicat per Josep Rodoreda.
-Ser lliures: poder decidir (en ple ús de les facultats físiques i mentals) si diumenge vull anar a ballar sardanes o m'estimo més quedar-me a casa llegint el Full Parroquial. O àdhuc els columnistes de "El Punt/Avui".
-Ser (o estar) desperts: No adormir-se mentre s'escolta un sermó de Mossèn Ballarín o una al·locució de Joan Rigol.
-Ser feliços: experimentar un estat de goig interior, profund i saludable, quan pugem al Puigmal o quan sentim Shakira cantant en català. O quan veiem l'Artur Mas a la pantalla.

7 comentaris:

  1. Respostes
    1. Vols dir? Jo no en diria "rars". En diria una altra cosa però me la callo, que veig tothom amb moltes ganes d'insultar...

      Elimina
  2. Si no fos perquè el tema és molt seriós... gairebé em pixo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En efecte: és molt greu. És tan greu que ja només veig la possibilitat d'enfotre-se'n, perquè parlant seriosament no hi ha res a debatre.
      Quan penso que són aquesta mena de gent els qui parlen de "voluntat del poble" i "el poble diu, el poble vol"... quan ens expliquen com veuen el poble fa ganes d'anar-se'n a viure al poble del costat.

      Elimina
  3. VEURAS,SI EL POBLE ES TE QUE REFIAR DE LA CUP., CAGADA PASTORET,GENT QUE TRENCAN PACTES FINS I TOT SIGNATS,I SON TAN PETULANS,COM PER CREURES QUE FAN POR,QUAN EN REALITAT QUI FA POR A ESPANYA SON LES CLASES MITJAS...ES PER PLORAR.

    ResponElimina
  4. Bé, doncs, avui n'hi haurà molts que aniran de genollons a veure la Moreneta.

    ResponElimina