Tristesa. Junts per la Fe i l'Obscurantisme

Arribats en aquest punt (que el calendari em diu: 15 d'agost de 2015), em sento més aviat trist. I d'altra banda content. Content per les petites coses bones de la vida i per la visió dels núvols, d'aquesta fresca dels vespres i del matins, per les pluges que cauen, arrauxades, quan menys te les esperes.

Però trist cada cop que em miro la premsa, cada cop que m'anodono que a Catalunya ja no queda espai per a un debat racional. Qui sent la necessitat de debatre o de discutir quan sap del cert que la veritat està de part seva? De fet, això que escric és contingent i innecessari: a hores d'ara, la majoria de les persones han pres partit i saben què votaran el dia 27 de setembre. I malgrat que uns i altres donem raons per explicar-nos, no són raons allò que volem escoltar, perquè senzillament ja no ens volem escoltar.

Finalment, ha triomfat el discurs de la fe. I si tingués un residu de fe, sabria que només em queda resar perquè la llista dels creients no guanyi les eleccions (sóc conscient de la paradoxa, però els antics creients --com els antics alcohòlics-- mai deixem de ser-ho del tot).

En aquestes eleccions no caldrien debats als mitjans i ens ho podríem estalviar. Les posicions són massa cegues, massa viscerals. Els candidats que pretenen reeditar l'hegemonia dels hegemònics tampoc no tenen intenció de discutir res racional: en Raül Romeva (que es presenta a la mateixa candidatura que mossèn Ballarín), afirma en aquesta entrevista que cal tenir una visió "correcta" de les eleccions, i que no són eleccions si no un plebiscit. No cal dir que la visió correcta és la seva. Per algun imperatiu no argumentat, hi ha qui té la veritat i la revela als altres. Generosament. El mateix Raül Romeva diu que en un debat eventual no defensarà la política anti-social de l'Artur Mas: el debat social està exclòs. Ara no toca. En nom del trascendental, la raó ha quedat abolida.

"Trascendental" és un adjectiu que s'usa sovint per definir el moment que vivim, si hom s'escolta el discurs del poder i dels seus mitjans. També es fa servir "excepcional", que no és ben bé sinònim. "Trascendental" (i en menor mesura "excepcional") ens empeny a pensar en quelcom més enllà, ens du a la metafísica. I en aquest territori les qüestions mundanes es veuen petites: tots aquells problemes quotidians que ens angoixen es fan risibles i diminuts davant de la trascendalitat. Precarietat laboral, desmantellament de la sanitat i de l'educació públiques o empobriment són foteses o bé obsessions d'esperits petits, de cors humils. La grandesa ens ha d'ajudar a creure en valors superiors, com ara els nous horitzons d'un pàtria. Perdó: d'una Pàtria (crec que això s'ha d'escriure en majúscules per no ofendre).

També m'entristeixo quan giro la mirada enrere i observo el procés que ens ha dut fins aquí. Tan ràpid, a tanta velocitat que la raó no ha pogut processar tot el procés (i continuo sent conscient que incorro en paradoxes, redundàncies i jocs de paraules malèfics).

De vegades, a banda de sentir-me entristit, penso que no tinc prou fe o prou intel·ligència. Tal vegada hauria de reflexionar més i millor sobre perquè algunes persones que sé que són intel·ligents donen suport a la llista de "Junts pel sí", i a aquest aparell abusiu, de voluntat arrolladora i hegemònica. Una voluntat que --assumeixo el risc de dir-ho-- incorpora elements feixistitzants i religiosos sense gaire escrúpol. O tal vegada li donen suport amb una inconsciència vàcua i ingènua, com si et diguessin: és que no me n'havia adonat, no em sembla rellevant. O perquè creuen que l'Altre sempre és molt més feixista que no pas ells, aquell Altre que ens justifica i ens dóna sentit tal com el Barça al Madrid o Jesucrist a Satanàs. Tal vegada no van llegir el "1984" de l'Orwell i la culpa és meva per haver-lo llegit. Al costat de Foucault, de Bakunin, de García Oliver. Fins i tot de Pi i Margall i de Ferrer i Guàrdia, per dir-ne dos que ens cauen més a la vora.

Quina trista tarda ha estat la del dia 15 d'agost de 2015, gairebé disposat a resar per un retorn miraculós de la racionalitat. Sí, per més contradictori que sembli. Tristesa després de llegir la llista de candidats que es presten, inesperadament i dòcils, a decorar la llista oficialista d'un poder sàdic, revelats amb compta-gotes com totes les revelacions, en un mecanisme màgic i obscur que ens arriba des de l'Antic testament i de l'Alcorà. La tristesa --de vegades dolorosa-- en llegir noms de persones que aprecio i que s'han afegit als creients amb frases grandioses, en què invariablement hi apareixen els termes més sacres: país, llengua, història, futur (imagina aquests noms escrits en majúscula).

La tristesa és un estat d'ànim que s'allunya de l'acció, que abat aquell qui la viu i que l'incapacita. La tristesa d'estiu troba consol en la visió dels núvols, que parlen del transcurs de les estacions i anuncien la tardor i després l'hivern i després la primavera: no hi ha cap mal que cent anys duri, com deia ma mare. La pega és que no viurem cent anys, però no s'ha de ser tan egoïsta.

Quan passi la tristesa pensaré coses que no seran les que penso ara: que em sento trist i decebut de viure ara, aquí. Com que no tinc dret a decidir en quina època vull viure, tan sols puc pensar si encara em queden ganes de viure aquí, en aquest país dissortat. És clar que (em diran) puc votar allò que vulgui, i puc escriure que estic trist i emprenyat, i que  tal vegada aquests no guanyaran les eleccions i encara hi ha esperança. L'esperança ja la deixo en minúscules, perquè em sembla que per culpa seva som esclaus, volubles i delerosos de continuar sent els xais que reclamen pastors.

Matarranya Íntim

Matarranya Íntim és un festival d'arts escèniques que enguany ha arribat a la tercera edició. Cada any s'ha celebrat en un poble diferent de la comarca, i aquest cop li ha tocat a Penyarroja (o Peñarroya) de Tastavins.

Malgrat que Calanda queda un xic lluny del Matarranya, el video té una intenció buñueliana que potser és massa evident.

Dissabte a la tarda, després de la pluja, una boira densa i blanca es va alçar de la vall i va omplir els carrerons costeruts. Primer va engolir el cim del cloquer i després es va passejar pel damunt de les llambordes, com la benedicció d'uns déus encara clements. Després de tants dies de calor sufocadora...!

En sortir de veure "Yo maté a Carmencita Polo", la fosca i la humitat ens van acollir en... No sé pas si aquest registre bucòlic és el més indicat. L'home que ve de les ciutats grans (que no són grans ciutats) sent un cert temor quan parla de les valls inquietes i secretes que hi ha darrere els Ports. Als d'aquí ens agradaria que el Matarranya continués tal com és: més aviat desconegut, més aviat net, dins del regne de la natura i sotmès als seus ritmes.

D'altra banda, a les persones que viuen al Matarranya els agradaria rebre més visites, però també els agradaria que fossin respectuoses. Quin deu ser l'equilibri que no destrueixi els espais i que permeti als habitants viure dignament? Quina és la mesura justa? Potser la crisi financera ens ajudarà a trobar la resposta, perquè ara no cal témer orgies immobiliàries ni aquelles autopistes fantàstiques i pujolianes que destrueixen el país amb l'excusa d'equilibrar-lo.

Tal vegada no he dit res del Matarranya Íntim i he caigut dins la boira dels dubtes. Tal vegada allò que cal dir és l'admiració enorme que sento per les persones que organitzen aquesta mena de trobades, que ens han permès de veure espectacles de dansa, de música, de teatre i de titelles en una terra quasi oculta, quasi màgica, gairebé genial.

[Com que la lletra entra millor amb música, deixo un enllaç a una cantant de jazz de la terra. Carmen París, que va omplir l'auditori dissabte a la nit. Si algun lector és curiós, trobarà que li resulta impossible acabar-se la Carmen que corre pel youtube: la naturalesa crea forces tel·lúriques que fan empal·lidir la tecnologia].

Les millors novel·les sempre són del meu país

I per cert, per si algú el vol criticar: el dibuix és meu.

Fa uns anys vaig llegir un article lúcid, excel·lent i divertidíssim, del poeta madrileny que es fa anomenar Neorrabioso: Los mejores deportistas siempre son de mi pais. Exposa allò que tots sabem però ningú no gosa dir: les pàtries sempre guanyen. Els mitjans tan sols parlen dels esports en què hi ha un representant "nacional" que puja als podis. Avui, per exemple, l'esquí és absent dels informatius de la tv: no hi tenim cap campió. Com ningú no parlava de les curses de muntanya abans que en Kilian Jornet no comencés a guanyar-les totes. Quan en Rafael Nadal es retiri, el tennis perdrà l'atenció de les càmeres. El dia que el Barça baixi a segona divisió, la tv3 haurà de començar a pensar amb què dimonis omple les desenes d'hores diàries que li dedica (farà informatius especials dedicats a les bitlles catalanes?). El dia que hi hagi un campió català de ping-pong, de cricket o de llançament de nans, la Tv3 dedicarà quinze minuts en cada TN a glossar el ping-pong, el cricket o el llançament de nans.

Aquesta forma de presentar la realitat fa pensar que el meu país és el millor, el que més campionats guanya. Tal com diria l'Artur Mas quan vol fer creure que som campions de la democràcia occidental: "el món ens mira".

Potser no és just que ho compari, però alguna cosa semblant (ens) afecta als qui fem ressenyes de novel·la: quan són catalanes, tot són bones novel·les. Si hom es cregués allò que llegeix als blogs i a les webs, en català tan sols s'escriuen grans novel·les. O bones, o molt originals. És impossible trobar crítics capaços de dir que una novel·la és dolenta, fluixa o gens original. Jo mateix he estat incapaç de fer una ressenya "negativa", pres per un pudor digne de beat. O per covardia. O perquè no vull malmetre una activitat tan malmesa com la lectura.

Tans sols conec un crític valent, que és en Jordi Galves. En Galves ha estat capaç de dir sense embuts que l'Alfred Bosch és un escriptor patata, o que la literatura d'en Jaume Cabré és ambiciosa, però això no vol dir que assoleixi els objectius de la seva ambició. Les seves trifulques amb el crític "oficial" de La Vanguardia, en Julià Guillamon, són de les disputes més riques i més interessants que ens ofereix el nostre paisatge.

Em temo que aquesta benevolença patològica és difícil de trobar en altres circumscripcions, i inimaginable a França, on la crítica literària és dura i de vegades cruel. I cal recordar que els nostres veïns del nort són, en proporció, unes vint vegades més lectors i més compradors de literatura que els catalans. Això demostraria que una crítica desinhibida, sincera i independent no perjudica la lectura ni el mercat del llibre.

No sé si tot plegat té res a veure amb aquell complex d'inferioritat col·lectiu del què parlen alguns, o amb la seva versió simètrica (igualment malaltissa) que afirma "els catalans som collonuts". Tal vegada el patriotisme exaltat que ens vol abduir hi té alguna cosa a veure, tal vegada som un país massa petit on tots ens coneixem (si no en directe, pel Facebook) i ningú no vol col·leccionar enemics en una parròquia tan petita, perquè corres el risc d'ensopegar-te en qualsevol moment amb l'autor que acabes de posar a parir.

Sembla que el temps de la crítica lliure hagi quedat enrere. Quan Juan Ramón Jiménez va publicar "Platero y yo", Buñuel, Dalí i García Lorca li van enviar una carta en què es burlaven d'ell sense pèls a la llengua: "pero mira que eres burro! Burro, burro, burro", li van dir. Eren tres joves furiosos i desacomplexats, els mateixos tres artistes que van capgirar l'art del segle XX (un d'ells, el català més influent dels darrers 100 anys).

Això va passar en temps quasi antics. En èpoques més properes, tan sols recordo alguna petita xuleria d'un grup d'escriptors que es van autoanomenar "Els imparables": Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill i algun altre. Van arremetre amb energia per fer-se un lloc al podi, però tal com tot permetia sospitar, els imparables es van parar a sí mateixos i ningú no els recorda. Pel camí, van cometre la imprudència tàctica de reivindicar Baltasar Porcel, un autor indefensable per la baixa qualitat literària que mostra i pel curriculum de llepa-culs (de la monarquia espanyola i de Pujol) que el caracteritza. A Mallorca tenien en Blai Bonet, que li dóna mil voltes al pujolista d'Andratx, però es van estimar més el mal novel·lista institucionalitzat que el poeta infinit i lliure de Santanyí. Els camins del Senyor Poder són insondables.

En els dies recents, tan sols em ve a la ment alguna entrevista a l'Albert Serra, el director de cinema més consistent del nostre paisatge, en què gosa afirmar: "tot el que es publica aquí és una merda". És evident que l'afirmació té una part de boutade o de gamberrada adequada a la imatge d'enfant terrible que Serra es construeix. Però també és cert que Serra és una persona extraordinàriament culte en un sentit gairebé clàssic, el representant d'una intel·lectualitat en extinció o bé dimitida a canvi d'una subvenció. En qualsevol cas, la gosadia en temps de sequera és com una pluja enmig de l'agost.

En què ens podria afavorir la benevolència i la claudicació del sentit crític? A mi em sembla que en res. La polèmica sempre és bona i dubto que fes perdre lectors, perquè si bé és cert que som pocs, també ho és que som adults. Fer com fa en Guillamon, i dir que és bo tot allò que publica Edicions 62 (Planeta) està bé quan La Vanguardia et paga el lloguer, però potser no cal si ets un lector crític pel teu compte i no aspires a rebre la caritat d'en Mascarell.

Ens hauríem d'estimar més pagar el lloguer del pis amb dignitat que viure al xalet que abans fou d'en Porcel. I també ens hauríem d'estimar a nosaltres mateixos i al nostre criteri, més que no pas la penosa tasca de col·leccionar amics virtuals al corral d'en Mark Zuckerberg. I sobretot, hauríem de pensar que la cultura és una construcció col·lectiva que es fa amb aportacions sinceres i honestes, i que el risc i la gosadia són més constructives que l'adulació o el sotmetiment voluntari a les lleis del mercat. Només cal recordar les atzagaiades entre modernistes i noucentistes per comprendre que la docilitat i la benevolència, a mig termini, no són interessants. (Potser només veiem el curt termini, la immediatesa). El salt del cristianisme medieval a l'humanisme renaixentista no el van fer amb facilitat, ni a favor del poder, ni adulant el Papa de Roma, ni fent amics a la Cort. El van fer contra tot.

Ni tots els catalans som collonuts ni tots els espanyols dolents, de la mateixa manera que no tots els autors de petites editorials independents som l'hòstia. Dir que en Jaume Cabré no és tan bo com diuen, que en Toni Hill és molt fluix, que el darrer premi Sant Jordi és soporífer o que en Martí Gironell és un autor infame hauria de ser un exercici saludable.

I això només hauria de ser el principi.

El cas misteriós dels papers del senyor Ràfols

Quan els meus pares van morir, als fills ens va tocar buidar el pis. Era un pis de lloguer i l'administrador tenia pressa per posar-lo altra vegada al mercat.

Els meus pares eren treballadors, i d'aquell segment que, per simplificar, en diríem de classe mitja-baixa. Però estimaven la cultura (i ens van ensenyar a estimar-la), de manera que al pis hi havia més d'un miler de llibres, diverses enciclopèdies, centenars de revistes, documents de la clandestinitat del pare, premsa estrangera dels anys seixanta... La meva mare, de jove, havia estat dibuixant i esmaltadora, i vam trobar un armari ple de de carpetes amb esbossos, il·lustracions, apunts.

Vam seleccionar la part que ens sentíem capaços de salvar (el material en bon estat, el que tenia un valor sentimental o simbòlic, etc). La resta va anar al contenidor i a la furgoneta d'un xicot rumanès que es va quedar centenars de quilos de paper. És un moment tan dolorós dins d'una situació ja prou dolorosa que no tinc ganes de recrear-m'hi ni de pensar-hi gaire. De vegades la vida et fa prendre decisions dures de forma ràpida. Podries haver-ho fet millor, penses molt més tard.

No m'agrada recordar aquell instant però ho he recordat a propòsit del rebombori organitzat a partir de l'aparició als Encants de Barcelona dels papers de l'Albert Ràfols Casamada i de la Maria Girona. Potser perquè som a l'estiu, fins i tot la Tv3 se n'ha fet ressò, malgrat que el tema no forma part dels seus principals interessos: la cultura i tot allò que no es refereixi "strictu sensu" al procés independentista o les grandeses del Barça té poca visibilitat al canal públic.

És evident que el cas és un cas com un cabàs, i que provoca perplexitat. Per quin camí la biblioteca personal dels dos artistes va acabar en una parada dels Encants? No costa gaire formular la hipòtesi més versemblant: la família dels artistes (els fills, els hereus) se n'han desfet a preu de saldo. Vés a saber què pensaven, com van viure la mort dels pares, quins recursos tenien, quines emocions hi ha darrere la decisió. Tot allò humà és terriblement complex, i no seria just emetre judicis. O en tot cas, no tindria en compte els judicis que emetin els qui no s'han trobat en una situació semblant, perquè és impossible decidir què farem o què sentirem en les situacions més tràgiques: no hi estem preparats.

El cas és un cas com un cabàs. Podria ser un conte d'en Gògol, d'en Calders o àdhuc d'en Borges. I també és l'antítesi del cas dels hereus del fotògraf Agustí Centelles, que van buscar el millor postor per vendre-li l'arxiu fotogràfic del pare i es van prestar al joc més aviat lleig de la disputa subhastaire entre administracions públiques (i grotescament rivals). Però tampoc a ells no els puc jutjar: cadascú se sap quina necessitat de diners pateix.

En Joan Pinyol, a "Núvol", ha escrit un text en què reclama la intervenció de la Generalitat per rescatar el material abocat als Encants. Sembla que l'administració pública ja ha començat a fer alguna gestió, i tenint en compte que som en aquesta quasi eterna temporada electoral, hom pot preveure que aviat ens anunciaran un final feliç.

A mi, però, se'm generen alguns dubtes. Em fa l'efecte que vivim en un món que sobrevalora el rol d'algunes persones. Com ara els artistes i els intel·lectuals. Un intel·lectual pot haver fet molt per la cultura del país, o bé per a sí mateix. De la mateixa manera que un forner pot ser un artista fent pa, però quan el forner es mor no envien cap negociador del Departament corresponent per salvar els seus arxius, les seves eines. I tal vegada el forner ha dut més felicitat als seus contemporanis que no pas un escriptor. Jo he publicat unes quantes novel·les (no massa), però dubto que aquestes novel·les hagin de ser considerades més importants que el producte d'un bon fuster, d'un bon mestre de forja, del pagès que conrea aquests tomàquets tan rars i excel·lents, el quilo dels quals val una quarta part d'un sol exemplar del meu llibre.

Els papers tenen més valor si han estat a casa d'un intel·lectual que si han estat a casa d'un treballador? Cal destinar fons públics per salvaguardar-los, indexar-los, exposar-los, etc? Amb quin criteri invertim aquests fons, en quins casos sí i en quins altres no? Quin paper hi hauria de jugar la voluntat dels hereus (que tal vegada no volen conservar res per raons que no tenim dret a exigir-los)?

Algú podria respondre que la biblioteca i els papers personals d'un intel·lectual i d'un artista s'han de presservar perquè hi haurà historiadors i estudiosos que els voldran estudiar. I que un país que s'autoestima conserva aquesta mena de material. I és cert, en gran mesura. Com també ho és pressuposar que els documents d'un forner no desvetllaran l'interès de cap estudiós futur. O sí? Com es mesura la trascendència d'una vida?

A la mort dels pares, els hereus també vam decidir donar les memòries de l'avi matern a l'Arxiu Tarradellas de Poblet. L'avi havia estat el secretari de Tarradellas, i juntament amb ell fundador de La Falç. Vam cedir el volum de les memòries a aquell arxiu enorme, pulcre, perfectament ordenat i conservat. Impressiona de veure'l, i en el marc de l'arquitectura del monestir encara fa més impressió. Això ho explico perquè s'entengui que jo també tinc una part conservadora, i fins i tot m'intueixo mitòman. (No m'agrada pecisar-ho, però ho faig per evitar suspicàcies: el document va ser donat, és a dir que no el vam vendre ni se'ns va acudir demanar diners a canvi).

Tot em fa pensar que la Generalitat es gastarà els quartos (públics), rescatarà els documents i els durà a un lloc segur. Tot fa preveure alguna declaració de taranà patriòtic del Conseller Amb Cabells Angelicals, i no seria estrany trobar-se, poc després, un comunicat de la família dels artistes en què potser parlaran d'un error lamentable. Vés a saber. Aquell dia anirem a dormir una mica més cofois i satisfets, creient que vivim en un país quasi nou i que estima la cultura, valora els artistes i els tracta bé (sobretot un cop morts, quan ja no poden ser incòmodes).

Aquell dia ens sentirem una mica més protegits de l'oblit, de la bèstia que tot ho devora, del monstre àvid de diners. Pensarem que som una mica més europeus o cultes, i que ser català és una de les millors coses que et podria passar. I ens adormirem tranquils fins que, en una data venidora, als Encants hi apareixerà la runa desemparada d'un altre home mort.

Deixaré d'anar de putes l'endemà de casar-me amb tu: Junts pel sí

Neollenguatge i justícia platònica: raons per a l'abstenció

Si em deixés guiar per la racionalitat, a les eleccions del 27 de setembre m'abstindria. Perquè em fa l'efecte que la democràcia està segrestada o simplement absent, que no és el que interessa als principals grups polítics que hi concorren. L'independentisme en una banda, i de l'altra el seu germà bessó "constitucionalista", "espanyolista" (no sé com cal anomenar-lo) han dut el debat a un territori que semblava impensable: lluny de la raó, lluny de donar respostes als problemes socials i a les inquietuds dels sofertíssims ciutadans en què ens estem convertint. Sembla un enfrontament més propi de temps medievals, o tal vegada medievals en el sentit de "medieval" construït pel romanticisme. El llenguatge ha estat substituït pel neollenguatge o tal vegada per un retrollenguatge difícil de desxifrar.

El panorama, a menys de dos mesos del dia de la cita electoral, tan sols m'empeny a l'abstenció i a un estoic "ja us ho fareu, i ja m'avisareu del vostre resultat".

La designació de Xavier García Albiol com a candidat del PP a Catalunya demostra que la pitjor opció ha estat la preferida. Queden molt lluny els temps de Josep Piqué, que a força de posar-hi successors catastròfics, l'acabaré mitificant. Piqué (al qui tan vam odiar llavors) fou el darrer representant d'una dreta homologable a Europa? El hooligan actual, una mescla de Braveheart i Mickey Spillane, demostra que el partit que governa a l'Estat no té cap discurs integrador ni busca l'entesa amb allò que considera "el órdago soberanista". Ja els va bé el conflicte, i aquesta ha estat la tàctica habitual i enquistada des dels temps de "la amenaza de Eta". L'estat convertit en el darrer defensor de la bandera abans del desastre: un estat de característiques orwellianes. Els partits "constitucionalistes" ofereixen el model que més convé a l'independentisme, perquè és el que li permet articular-se. Sembla una malèfica conspiració de nacionalismes auto/contra-justificats. I d'uns nacionalismes de dreta, per no dir d'extrema dreta.

El discurs del PP respecte de l'independentisme català no sap anar més enllà de la crida a la legalitat, al respecte escrupulós a les lleis. Planteja una imatge de la llei entesa com ho faria Plató, com si emanés d'un bé ultramundà i superior, com si hagués estat escrita pels déus olímpics. És sorprenent que el partit que ha mostrat més facilitat per canviar lleis i normatives a cop de decret i prescindint dels consensos, manifesti un respecte tan reverencial pels textos constitucionals, sobre els quals construeix un discurs proper a la fe tot fent veure que el construeix sobre la racionalitat.

A l'altra banda del mirall, allò que va començar autoanomenant-se "sobiranisme" i que després ha estat lluita pel "dret a decidir" i finalment "independentisme" no podia trobar un reflexe millor per construir un discurs èpic i irracional, elaborat damunt de conceptes borrosos i contradictoris, en base a respostes tàctiques que semblen inspirades en una soporífera partida d'un joc de rols.

A mi em fa l'efecte que algú s'ha inspirat en l'Alícia (la d'en Lewis Carroll i no l'altra), i que un cop posats hi han afegit l'Artur (el rei llegendari, no l'altre). En qualsevol cas: llenguatge confús, conceptes grandiosos però buits, absència de continguts polítics i un gran aparell propagandístic, que no havia vist al llarg de la meva vida.

En la meva perplexitat, sóc capaç d'enumerar una petita part de tot aquest aparell, que provo de sintetitzar mentre penso en el "1984" d'en George Orwell i aquell perillós "neollenguatge" que va intuir:

• LA LLISTA UNITÀRIA. Allò que té tot l'aspecte de ser una extravagància "democràtica" fruit del tacticisme electoralista (normalitzada i servida com un plat pre-cuinat o àdhuc pre-digerit pels mitjans públics i subvencionats) és la llista de Cdc+Erc, que es presenta com a "llista unitària" sense cap escrúpol crític a Tv3, a El Punt Avui, al diari Ara, etc. De vegades també es pot trobar el concepte molt més arriscat (i tenebrós) de "llista única".
• ELECCIONS PLEBISCITÀRIES. Els mateixos mitjans repeteixen -com qui repeteix un mantra- la idea de les "eleccions plebiscitàries", que és quasi un oxímoron. La idea podria ser comprensible si algú dels qui la promou expliqués en quin sentit concret és "plebiscitària": com es comptaran els vots, amb quins criteris, amb la validació de quina organització imparcial, etc. L'absència d'observadors externs no és una anècdota: és una drama enorme, però ningú no en diu res.
• DRET A DECIDIR, ESPANYA ENS ROBA, UN NOU PAÍS. Han quedat enrere gràcies a la velocitat fagocitadora dels girs argumentals, però a mi encara em fa falta comprendre la base argumental damunt la qual es va començar a construir el discurs actual: dret a decidir, Espanya ens roba, un nou país, etc. Intentaré aportar-hi unes quantes qüestions:

• "El dret a decidir" es planteja com un exercici de democràcia radical, però alhora es restringeix al dret a decidir sobre una sola qüestió. Tan sols les Cup (i més tímidament ICV) hi van aportar el "dret a decidir-ho tot", però el matís ha quedat oblidat. Descodificant el neollenguatge, el "dret a decidir" sembla que vol dir "només tens dret a decidir (votar) sobre una sola qüestió, i ho hauràs de decidir segons els termes que et digui el presidentet de torn". D'altra banda, el "dret a decidir" es presenta no tan sols com una opció altament democràtica, si no també amb una certa mirada metafísica. A mi em va quedar pendent de preguntar: tinc dret a decidir que vull viure tres-cents anys? I alhora: tinc dret a decidir que prefereixo destinar un percentatge més alt del pressupost als serveis públics bàsics? Crec que les respostes ens haguessin aclarit de quin dret i ens quins termes ens van voler dur a l'hort. A la primera hagueren respost: hi ha qüestions que no tens dret a decidir perquè no cauen dins de les atribucions del parlament. A la segona: ara no toca. Potser així haguéssim entès que el "dret a decidir" es referia a "tens dret a decidir però jo ja ho he decidit i en cas contrari formes part de la minoria silenciosa o estúpida". Vet aquí el radicalisme democràtic.
• Respecte de "l'Espanya ens roba" tinc poc a afegir-hi, després d'haver-me esforçat en intentar comprendre l'afirmació. Jo continuo pensant -malgrat tot- que una anàlisi en clau marxista (o si es vol, de lluita de classes) és l'única que pot explicar racionalment i comprensiblement qui roba a qui. Un "país" no pot robar res, però una classe social (transnacional) sí que ho fa. La frase, descodificada, hauria de ser alguna cosa així com: "hi ha uns catalans i uns espanyols que roben a uns altres catalans i uns altres espanyols". I la veritat és que argumentar-ho em sembla tan avorrit (per obvi) com voler explicar la llei de la gravetat universal. Però en canvi, una frase tan simplista com simplificadora (en la mateixa categoria de "el Barça és més que un club") ha obtingut una acceptació enorme, segurament perquè resol qüestions complexes a través d'una formulació pueril. És acceptada i aplaudida perquè estalvia l'esforç mental de pensar en termes de complexitat, en la mateixa mesura en què ho va fer, antigament, la idea que hi ha persones dolentes perquè estan posseïdes per Satanàs.
• La idea que la independència permetria crear "un país nou" és una idea que sembla sorgida de l'Assemblea Nacional Catalana i tot seguit (!) transferida i adoptada per Erc, durant la campanya del "referèndum popular" del 9 de novembre del 2014. Té una germanastra, que és l'eslògan de la Cup "independència per canviar-ho tot". Però aquesta idea (una de sola i expressada a través de dues oracions) s'oblida de què, a Catalunya, totes les eleccions les ha guanyades Convergència (i Unió, fins ara), i que aquest és un "país" poc procliu als canvis en el sentit en què es planteja. Més ben explicat: en els darrers anys, la coalició de facto de CiU i Erc ha fet enormes passes en la direcció de "canviar" però tan sols a favor de la tesi neoliberal: privatització, desmantellament de la cosa pública, retallada en despesa social. No és fàcil descodificar el neollenguatge en el cas "d'un país nou", però tot indica que es tractaria de crear "un país més" en l'òrbita dels països d'inspiració neoliberal.

Avui, a menys de dos mesos del dia de les eleccions (i avui encara no convocades), el paisatge em resulta dolorosament desolador. Les persones que ens sentim predisposades a creure en la democràcia com a eina (i no tan sols com a sistema), i que alhora pensem que aquesta és el darrer instrument per intervenir en política, ens trobem que ens convoquen a un parany complex, i a un dilema de rostres múltiples:

• hem normalitzat una anormalitat perversa i tramposa: convocar eleccions autonòmiques cada dos anys, prescindint dels terminis establerts, en nom d'una "excepcionalitat" que ja és una forma institucionalitzada de paralitzar les pròpies intitucions: "fins que no tinguem un estat propi no farem res" (que ho preguntin als funcionaris de la burocràcia de la Generalitat). Aquest funcionament malsà permet prorrogar pressupostos una vegada i una altra (uns pressupostos retallats i obscurs acordats amb el PP de Rajoy) i alhora evitar el control parlamentari de la despesa, del dèficit, de les polítiques. L'excepcionalitat ha convertit el Parlament de Catalunya en un parlament de fireta, i fins i tot aquell voluntariós "Cavall de Troia" de la Cup s'ha prestat al joc. Les abraçades de Fernández i Mas són una anècdota menor.   
• no és acceptable entrar en el neollenguatge, perquè se'ns pantegen les opcions en base a conceptes vaporosos o romàntics o tramposos. En aquest sentit, l'opció més correcta des del punt de vista de l'ètica personal seria abstenir-se. Però tothom sap que l'abstenció serà menyspreada, com sempre, per més alta que sigui (i possiblement ho serà).
• els votants tradicionals de l'esquerra hem de decidir entre la Cup i Catalunya sí que es pot (no em veig en cor d'opinar sobre el Psc, perquè em duria a omplir quatre planes més sobre la ignomínia). A priori, molts haguéssim volgut una confluència entre les dues propostes, però es fa evident que aquest desig respon a una mirada molt ingènua. Sembla obvi que la Cup ha adoptat un paper de "crossa" disponible per reforçar la cama esquerra de la coalició del President quan li calgui, si li cal (i li caldrà). La retirada dels representants de la Cup a la reunió en què es va acordar la "llista unitària" sembla un petit annex en els plantejaments tacticistes.
• a molts ens sedueix la idea metafísica del "país nou" i de la "independència per canviar-ho tot", però no se'ns pot demanar de creure-hi per un senzill acte de fe. Seria bonic de creure, tal com seria bonic de creure que després de la mort ens espera una altra vida sense mals, sense injustícies i per sempre. Que un estat català sigui millor o més desitjable que un estat espanyol cal argumentar-ho amb propostes polítiques que no hem tingut el plaer de veure, de llegir ni d'escoltar. Aquest és el principal dèficit de l'independentisme, que postposa la definició de l'estat català fins a una data indeterminada però en tot cas posterior a la seva consecució. Sembla molt difícil que, al segle XXI, un ciutadà sensat i informat se senti predisposat a donar xecs en blanc als polítics tradicionals, per més camuflats que estiguin entre grans personalitats virginals i bohèmies com en Lluís Llach. Algú s'imagina que la núvia es creu el pretendent que li promet: deixaré d'anar de putes l'endemà de casar-me amb tu? La situació diu que el pretendent és un porc lamentable, però també diu, sobretot, que la núvia és una pobra estúpida. I en tot cas, a ella li recau la responsabilitat de mantenir el pretendent en la seva categoria, o bé d'enviar-lo a l'oblit, que seria el lloc més escaient. Si no fos que la té subjugada. I aquesta és la situació en què es troba l'electorat català des dels temps del fraudulent (delinqüent) Jordi Pujol. Ens trobem en un mal pas. I alhora ens trobem en el moment del canvi, de la presa de consciència (si som optimistes, però no és el meu cas). 
• la proposta més alternativa al neollenguatge és la de "Catalunya sí que es pot", i que es presenta com l'opció més atractiva per als qui creiem en la democràcia en sentit estricte. Per votar-los cal superar aquest aire d'una certa debilitat argumental que presenten, derivat d'una necessitat de voler agradar a tots al marge de les propostes del nacionalsime. No els caldria ser tan mel·líflus, i podrien dir (per exemple) que el "dret a decidir" és una ximpleria creada al laboratori de tàctiques convergents. No els caldria construir un altre llenguatge com a resposta al neollenguatge de Convergència, ni com a resposta a la mirada platònica sobre la Llei del PP: caldria dir les coses pel seu nom. Ni la Constitució és un text sagrat, ni el "nou país" és una promesa de felicitat que reclama la ceguesa de la fe: totes dues respostes obeeixen a una visió irracional de la vida al sud d'Europa que no se suporta en cap argument. Les propostes no s'han d'elaborar a partir del termes que proposen els governants: ni els de la Plaça de Sant Jaume ni els de la Moncloa. Cal retornar el llenguatge a la funció per a la qual la van inventar mil·lenis enrere: per descriure el món.

L'abstenció té mala premsa i alhora pitjors anàlisis. Però és, de llarg, l'opció principal si la comparem amb la del partit més votat des de fa dècades. Com que és massa complex analitzar-la, es tendeix a no analitzar-la, i a reduir-la a l'opció dels ignorants, dels passotes insolidaris, del lumpen: els qui s'estimen més anar a la platja o al bar sense passar per la mesa electoral. Hom s'oblida que la FAI preconitzava l'abstenció com a mètode per negar el sistema i per malmetre'l, per mostrar la seva incapacitat.

Encara no he decidit què faré el 27 de setembre, però prometo pensar-hi. I encara que sembli impossible, confio en llegir, escoltar o veure alguna proposta ben articulada que em pugui atreure a votar amb convicció.

Si algú hagués arribat fins a aquesta línia, li dono un agraïment enorme. Però aquesta és la meva idea de la democràcia: els ciutadans ens hem d'expressar, ens hem de mullar i hem de dir.