12 de des. 2016

L'Enric i el Rec (Comtal)

Resultat d'imatges de el rec comtal 1000 anys d'història


S'acaba de publicar "El Rec Comtal. 1000 anys d'història". L'han fet Viena edicions i l'Ajuntament de Barcelona, però sobretot l'ha fet l'Enric H. March, que du anys i panys treballant la qüestió amb la passió que se sent quan es fan les coses de veritat. És un d'aquells llibres que fa gust de tenir, de sospesar i de mirar-se'l. Llegir-lo és un plaer, però insisteixo en allò del "llibre-objecte" que es diu de vegades i que en aquest cas té sentit.

El treball, exhaustiu, documentadíssim, il·lustrat amb imatges que gairebé justifiquen l'edició és el resultat d'una feina llarga i meticulosa que va prendre cos en un blog i que ara es transforma en llibre de paper. Passa de vegades i no sempre ho entenc: però en aquest cas, jo diria que el paper era imprescindible. I per això felicito l'Ajuntament de Barcelona, de tot cor.

Resultat d'imatges de el rec comtal 1000 anys d'història

Barcelona és una ciutat enlluernada per la modernor (més que per la modernitat), pel disseny i per les transformacions a corre-cuita, i pel camí es deixa tantes llacunes i tants oblits que, algun dia, li donaran un premi a la ciutat més estúpida d'Europa. Amb les presses per les olimpíades van liquidar barris i paisatges (i aquells xiringuitos de la Barceloneta). Amb la carallotada del Fòrum, els darrers vestigis del Somorrostro van anar-se'n per la claveguera d'un disseny ridícul, de decorat sarsuela postnuclear. I una mica abans, els havia tocat el torn als carrers del Raval que recordaven el Xino: no cal ser massa llest per intuir quina és la Barcelona que es vol sostreure de la memòria. Sí, la Barcelona obrera.

I no sé si deu ser perquè ara tenim un ajuntament més d'esquerres i més digne, és aquest ajuntament el qui recupera la memòria del Rec Comtal. Mil anys d'història es diuen de pressa però passen d'un en un i fins a mil. I aquest llibre ens explica que venim d'un riu antic, que és el Besòs canalitzat des de Moncada (la Moncada de la bifurcació), i que el riu té mil anys. Riu i història són conceptes que, posats de costat, fan un goig especial i posen la pell de gallina. Quan contemplo els reflexos del sol al canal que passa per Vallbona, i des d'on es veu la Torre del Baró en una banda i el Bon Pastor a l'altra -camí de Sant Adrià- em sento petit, enformiguit. I alhora profundament emocionat.

Avui, el passeig per la vora del canal és un passeig tan intens que hi he de tornar una vegada i una altra. Si mires el canal, hi ha mil anys d'aigua que circula en silenci. Si alces el cap, el paisatge de les xaboles i dels blocs per a pobres que van dreçar, oportunament transfigurats en constructors de blocs de merda, els señoritos catalans de sempre, la nòmina dels quals es troba als arxius de la militància convergent i abans, dels afectes al règim franquista. Deu ser per això -també- que Barcelona oblida amb presses? Per passar per alt qui feu què? Per esborrar els noms dels qui van prosperar amb Franco? És per aquest motiu que als señoritos no els va agradar que un esriptor dels blocs de Sant Adrià fes el pregó de la festa major?

Ara algú dirà que me'n vaig per les branques i que ja hi som, i que patatim i que patatam. Però aquestes preguntes venen al cas: passejar per la vora del rec -i duent el llibre de l'Enric a la mà- fa que preguntis, que pensis, que sentis. Des de la ràbia fins a la fascinació. Aquest canalet, de vegades terriblement modest, d'una humilitat que eixorda, ens explica una història llaguíssima i ens diu que l'aigua que entra a la vila, com la sang que ens corre per les venes, ha passat abans pels llocs de la misèria i de la perifèria, que hi han xipollejat ànecs i polles d'aigua i granotes i capgrossos.

El darrer passeig l'he fet amb la càmera a la mà, (n'hi ha un d'anterior aquí) i en aquest he volgut copsar com és la vida per les riberes del rec. Avui encara, blocs i postbarraquisme, horts de susbsistència, la pobresa i els autobusos de l'extrarradi, i les furgonetes cremades i els ocellets a la gàbia, prenent el sol. Fantàstic. No us perdeu la passejada -ni el llibre. Aquesta és la meva selecció de fotografies, fetes en homenatge a l'Enric, el desembre de 2016:






7 comentaris:

  1. Un gran resum del que és i del que significa un llibre com aquest. Només la intel·ligència i la perseverància de l'Enric han fet possible aquesta història del Rec Comtal. Sense cap mena un llibre que marcarà un abans i un després dintre de la historiografia de Barcelona pel tema novedós i el seu tractament.

    És un llibre que sense internet no hagués estat possible i això marca la diferència.

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies, Lluís, per aquesta sentida ressenya. És prou simptomàtic que la desaparició del Rec a la ciutat estigui lligada (a banda del canvi d'usos) a l'especulació. El primer tram de Rec que es va cobrir, l'any 1799, ja va ser per construir-hi cases a sobre. Però en canvi, la seva pervivència s'ha esdevingut a l'extraradi, amb la mateixa tossuderia que la vida s'ha arrapat al seus marges.

    ResponSuprimeix
  3. Ostres ¡¡¡ Demasié pal body.
    Te ha quedao bordado , de verdad.
    Te diré LlUIS, que el Rec lo decubrí hace años siguiendo las reseñas de ENRIC, y que incluso hice la excursión del Museo de la Ciudad por los entresijos de la montaña. Aquí todo es muy curioso, tanto que incluso hay peces de color blanco (no les da la luz natural) en el interior de la mina y que son endémicos del lugar.

    Una abraçada...y aprovecho para darle otra al Albert....siii, siii y al Enric también.
    Salut (joder...que homenaje tan bordado que te ha salido ). ¡

    ResponSuprimeix
  4. L'Enric té un rec i ho sap tothom, collons quin a feinada amb el Rec, que per cert encara me l'han de portar a la llibreria de Sabadell.

    ResponSuprimeix
  5. Enric, moltes gràcies per aquest llibre sobre un element vital per a Barcelona i, en canvi, ignorat i menyspreat. I a tu, Lluís, per donar-lo a conèixer.

    ResponSuprimeix
  6. Moltes gràcies, Maite, Miquel i Francesc!

    ResponSuprimeix
  7. Magnífic treball de l'Enric H. March, la meva felicitació.
    Gràcies Lluís per portar-lo aquí.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponSuprimeix