18 abr. 2016

En Jordi Copdefalç fa cara de pòker


Ara imagina't que et dius Jordi Puigdollers i Quatrevents (descendent dels Quatrevents de Manlleu, dels Quatrevents de tota la vida). Tens pels volts dels quaranta i ets funcionari de l'administració local o autònom d'algun sector dels que la crisi ha passat per alt. Conserves els ingressos, el BMW i la caseta dels caps de setmana. Quan hi ha partit del Barça, tele-pizza.

Des de fa quatre anys, el teu nick és Jordi Copdefalç, i amb ell participes en fòrums sobiranistes i envies missatges a "Els matins de Tv3" i al "punt.Cat". Imagina't que ets un independentista però dels de bo de debò, de pedra picada, de soca-rel. Des de sempre, des de petit.

Imagina't que ets en Copdefalç i que t'has anat empassant -de bon gust i de bona gana- la fantasia heroica dels últims quatre o cinc anys. Que et vas convèncer (autoconvèncer o deixar convèncer) que Catalunya estava a quatre passes de la independència, i que tan sols calia comprar-se la samarrera de Tèxtils Forcadell un cop l'any, i en acabat votar a les eleccions plebiscitàries. Imagina que t'ho vas creure, i que et vas creure la pròpia Forcadell i l'Artur i tota la pesca. Imagina't que vas creure en la paraula de l'Oriol Junqueras: proclamarem la independència el 2015, més o menys.

Afegeix-li que també et vas creure que havíem guanyat el 27 de setembre, i que ara ja no hi ha qui ens pari. Tu ja feies el compte enrere dels divuit mesos, i donaves per fet (hi posaries la mà al foc) que en divuit mesos Catalunya es desconnectaria d'Espanya tal com tu podries desendollar ara mateix el microones de casa. Un gest breu i net, senzill, a l'abast de qualsevol. Si ho van fer els kosovars, que són uns enzes, com no ho hauríem de poder fer els catalans, antics amos de la Mediterrània i inventors del submarí, l'espardenya i la coca de recapte?

Ja fa temps que feies números: si descomptes el que ens roba Espanya, el que paguem als andalusos ganduls i als extremenys ineficaços, viurem com reis. Com Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, i com l'Ermessenda i l'Elisenda. Ens sobraran els quartos i tindrem la millor sanitat, les millors escoles i les millors pensions pels iaios de tota Europa i part del món avançat.

Llavors, però... ai! Tot d'una tot fa un gir, un canvi. Sense avisar, mentre dormies el somni eufòric de les raons nacionals. Ara de sobte els fats s'hi posen de cul. Et treuen l'Artur cap a un costat i al seu lloc t'hi posen un individu inesperat i mediocre que no havies votat, amb aspecte de funcionari discret, correcte. Et diuen que aquest és més independentista que en Mas, però el primer que diu en Motxo és que això de desconnectar podria anar per llarg. Primer parla amb condicionals i subjuntius.

Que anirà per llarg, precisa poc més tard. Ho afirma, amb indicatius. Diu que el 18 era una al·legoria. Que te l'has de prendre com els relats de la Bíblia: paràboles, metàfores, imatges. Figures literàries per enaltir la fe.

El nou president, de sobte, retorna al discurs autonòmic. I no tan sols això: es disposa a portar-se bé amb els presidents autonòmics d'Andalusia, València, Extremadura, Astúries, Balears. Bon rotllo amb els col·legues, que tots som iguals, diu. La senyora Forcadell, un cop ben situada, calla. Com la majoria del sector llest de l'ANC, ara tots amb el cul ben instal·lat en càrrecs i carreguets que mai no havien somiat. Quan tens un mal dia, diries que al capdamunt de l'Assemblea s'hi han quedat els menys aptes. Selecció natural a la inversa.

El diumenge 17 d'abril (a set dies de sant Jordi), poses el telenotícies migdia i sents com l'ànima et cau als peus i fuig per les rajoles enllà, surt al balcó i es fot avall, de cap a les dures llambordes del carrer. Resulta que l'ANC aposta per un referèndum pactat amb l'estat, de manera que, com qui no vol, les eleccions plebiscitàries són allò que deien els botiflers i tu te'n foties: ara resulta que sí, que no, que només eren unes eleccions autonòmiques més. També han decidit que el proper 11 de setembre serà com els de sempre, com els d'abans: que cada poble s'organitzi el seu i en paus.

En Jordi Copdefalç se'n va cap a l'armari, obre el calaix i contempla les samarretes de la Forcadell. La groga, l'altra groga, la vermella i la blanca. A ull, més de 60 eurets (si hi sumes la bandereta, el foulard i la bossa, i el ticket de l'autocar). L'Anc es va fer les barbes d'or, calcules. No saps què fer-ne, de les velles samarretes. Et venen ganes de fer-ne draps per la dona, per quan hagi de rentar les vidrieres, perà al capdavall t'hi repenses i decideixes conservar-les. Unes boletes de naftalina i au. Així tindràs alguna cosa entretinguda per explicar als néts. Aquella història de quan uns sobiranistes-independentistes nouvinguts van entabanar els patriotes de bona fe, es van col·locar als seients i llavors van dir, assenyadament: vols dir que seria bona idea capgirar-ho tot, ara que tenim una bona feina?

4 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Bonissim, fidel reflexe de la realitat semivirtual de molts somniatruites...

    ResponElimina
  3. Llavors d'aquí 446 dies no serem independents?

    ResponElimina