10 de gen. 2016

Es pot dimitir de català?


Néixer vol dir morir. Tard o d'hora, és clar. Néixer és un fet que se situa entre l'accident i el miracle. La vida és una successió de reptes i una qüestió problemàtica. La més problemàtica de totes. La vida és un conflicte. El protagonista d'un conte d'en Thomas Ligotti es demana què seria millor: si morir o no haver nascut. Sense dir-ho explícitament, també s'ho demanen alguns personatges de Lovecraft. Jo diria que Edgar Allan Poe no va aconseguir respondre la pregunta. Com Gerard de Nerval. Emil Cioran abjurava de la vida i elogiava el suïcidi, però no es volia morir de cap manera. Arthur Rimbaud la va respondre d'una forma exquisida, digna del francès il·lustrat i sofisticat que era. El cinema de zombis planteja una mena de síntesi, aquest apocalipsi pop que tants seguidors recull.

Néixer a Catalunya se situa més aprop de l'accident que del miracle. Planteja reptes específics, afegits. Reptes de vegades ridículs quan es miren des de lluny. Hem nascut en un racó de món que ens demana, que ens obliga a prendre partit entre classe social i pàtria, entre nacionalitats o com vulguis dir-ne. Néixer aquí vol dir néixer amb un conflicte afegit, que és el de la identitat nacional. Als francesos i als nord-americans això no els passa, i potser per aquest motiu se'n van a fer guerres extramurs, vés a saber. Els catalans ens fem les guerres dins de casa. No sabria dir què és millor. Però tampoc no cal posar-se dramàtic, perquè crec que és més complicat néixer al Kurdistan (per dir un de tants llocs realment complexos). I d'altra banda, decidir la identitat nacional tampoc no és el repte més complicat de resoldre d'entre tots els reptes que exigeix la qüestió de la identitat personal.

Vaig néixer amb els dos cognoms indiscutiblement catalans. Això va fer de mi un individu del qui s'esperen determinades actituds respecte del fet català. En conseqüència, i com és lògic, mai no ho he portat bé. Perquè també vaig néixer en una família de classe obrera. En una família indiscutiblement pobra. Sempre he viscut de lloguer. I de vegades, en pisos prestats. Ho explico per situar els termes de la qüestió en l'àmbit dels fets objectius. Lluny de les il·lusions.

Enmig dels congèneres amb dos i tres o quatre cognoms catalans sempre m'he sentit estrany. Vull dir desclassat. Tot això són els meus conflictes. Els problemes propis que no li interessen a ningú més que a mi.

Però les derives (estranyes i sovint esperpèntiques) del nacionalisme català tampoc no et poden deixar indiferent. Ni inactiu. No et pots quedar tancat en el debat íntim de la identitat mentre la qüestió identitària col·lectiva s'agita al teu voltant. Amb tanta visceralitat, amb tanta energia. Amb tantes ganes de fer llistes de bons i mals catalans, de bons i mals espanyols. Amb aquesta violenta capacitat del nacionalisme per deglutir el conflicte de classes, digerir-lo i vomitar-lo més tard, convertit en un detritus pútrid. Mira aquests pobres nois de la Cup. Fagocitats, genuflexos i humiliats.

He de reconèixer que he estat un ingenu i un estúpid. Durant molt de temps he cregut que seria la lluita de classes la qui podia superar el debat nacionalista, un debat que tenia tot l'aspecte de ser un residu del romanticisme més tèrbol. Vaig oblidar (ruc de mi!) que el romanticisme va liquidar la il·lustració. Que el nacionalisme va tombar la Unió Soviètica. Que el partit nacionalista basc va devorar Herri Batasuna. Fins a un minut abans del desastre, no vaig ni tan sols intuir que la dreta catalana, embolicada amb una bandera estelada, era capaç de berenar-se l'esquerra anticapitalista. Com un Saturn de l'Eixample. Saturn (ho explica l'antiquíssima mitologia grega) devora els seus fills. De manera que potser aquells antics grecs ja ho van advertir: que els nois i noies de la Cup no deuen ser si no els fills dels senyorets. Em temo que en aquest cas no m'equivoco gaire. Fa més de dos mil anys que estava dit (i escrit), i jo badava. Aquesta badada no diu res de bo de mi. Badoc i ingenu: vet aquí en Lluís Bosch.

Cal ser tonto per haver confiat en no-sé-què. Per no haver sabut interpretar què vol dir que amics i coneguts aspiraven a tenir un xalet aprop d'una pista d'esquí.

Això em passa per perdre el temps llegint contes de terror gòtic, novel·les russes i assajos de Philipp Blom sobre el pas del XVIII al XIX i del XIX al XX. Per perdre tardes i vespres i nits mirant pel·lis de sèrie B, adaptacions de Poe i de Lovecraft; de místics i idealistes diversos que no toquen de peus a terra, com Dreyer i Tarkovsky. De surrealistes. De Buñuel i Lynch i Pasolini i De Sica.

A partir d'ara em toca viure com si no fos català. Intentar fer la feina amb dignitat com fins ara però procurant oblidar, invocant l'amnèssia.

No puc dimitir de viure perquè en conservo les ganes i unes esperances vagues en què la humanitat és una categoria susceptible de millorar, de progressar en humanitat. De ser més capaços de comprendre, de preguntar, de qüestionar-se. Que no és poca cosa. Unes ganes raonablement senceres. Però crec que puc viure perfectament sense ser català. O sense fer de català: aquesta deu ser l'expressió correcta.

Així com no podria viure sense llegir i rellegir Poe, Nerval, Rimbaud, etc. Au, ja n'hi ha prou. M'en vaig a veure (reveure) "The Call of Cthulhu". Mentre miro la pel·li, els catalanets escolliran el presidentet que més els complau.




2 comentaris:

  1. Hauràs d’anar a viure a una cova, però busca connexió a internet per seguir postejant

    ResponElimina
  2. Prometedor l'extracte de "The call of Cthulhu". Fantàstic veure-la una nit de pluja o vent gemegador.
    Amb tot, la CUP ha obtingut que la Generalitat es retiri com a acusació particular d'activistes anarquistes (o dits anarquistes). L'Anna Gabriel ahir en va fer referència. Això no s'ha explicat gaire, mentre que, en canvi, sembla ser que era un punt de compliment obligatori per a la CUP, òbviament.

    ResponElimina