25 gen. 2016

Adéu Catalunya i altres CUPmentaris improvisats

[Una representació en tons de rosa diferents de les "dues ànimes de la Cup". Una més rosa que l'altra, però totes dues tenen el mateix objectiu: que no passi res.]


La decepció és una emoció, un sentiment o un estat de l'ànim? A mi em sembla una variant enxiquida de la frustració, una frustració a petita escala. Com que Catalunya és xicoteta, tal vegada la decepció és l'estat d'ànim que em correspòn per ser català. Una mena de maledicció menuda però insidiosa, com si visquessis a la vora d'un niuet de mosquits tigre. Una maledicció amb la qual neixes, si neixes en aquest país. Anglaterra va perdre l'Amèrica del Nord, Espanya la del sud. Catalunya va perdre l'Alguer. Això nostre sempre són derrotes reduïdes i disgustos en miniatura.

Comparteixo amb en Salvador Espriu aquella mirada sense esperança que el fa parlar d'una pàtria dissortada sense remei. Jo de pàtries no n'entenc. Ni m'agraden. Però de sentir que aquest és un territori dissortat, d'això sí que n'entenc.

Les maniobres de la CUP (Candidatures d'unitat popular) no les puc acabar de comprendre. O tal vegada sí, en cas que em deixi anar pel pendent del pessismisme, que és un mètode per comprendre la realitat humana molt més científic que el mètode científic. Em refereixo a la maniobra final, la que compta: donar els vots per investir el senyoret Puigdemont, acatar, genuflexionar-se davant del qui mana per més carlista que sigui ell, per més revolucionari zapatista que siguis tu. És més rellevant la bandera que la justícia social? I si és així: quina mena de país representa aquesta bandera?

És trist admetre que hem viscut un miratge tan breu, un instant de llum enmig de la foscor quasi eterna. Vam imaginar-nos durant uns dies que hi havia una classe popular que podia enterrar els vells oligarques caducs, senils i miserables. Amb un gest definitiu. Lluent com un matí (que diria Kavafis). Però el miratge es va desfer. Perquè al capdavall Catalunya és catalana, i la catalanitat és això. La naturalesa de l'escorpí l'empeny a clavar-li el punxó al qui passa per allà, i la catalana és ballar la sardana tots juntets flipant amb la visió d'un país alegre i unit sense necessitat de tastar bolets lisèrgics. Noucentisme, l'Hereu Riera, el senyor Esteve, Prat de la Riba. Lluís Llach interpretant "El pollastret ha dit que Sí". La ben plantada, obre la botiga, en Samaranch va fer molt per Catalunya, volem bisbes catalans, cal valorar les coses bones d'en Pujol, com Montserrat no hi ha res, en Cambó, la normalització lingüística, el Virolai vivent.

Visca la irracionalitat catalana, el somni d'una borratxera en què hem mesclat la ratafia i el vi de missa. Síntesi, mediocritat. I finalment, misèria i vergonya. Bellament embolicades amb l'estelada: ara suposo que toca discutir i escriure una declaració parlamentària i solemníssima sobre si l'estel és blanc sobre fons blau o vermell sobre groc. O sigui: rojo y gualdo.

A Catalunya hi ha unes 250.000 persones aturades que ja no cobren cap mena de prestació. Els demanen que creguin, que tinguin fe. Uns sacerdots tancats en un temple faran una oració, Nostro Senyor respondrà i tot anirà bé. Digue'ls diputats als sacerdots, parlament al temple i oració a una de les múltiples declaracions d'independència (o de pre-independència). Nostro Senyor podria ser la Unió Europea o les relacions internacionals del pobre Romeva. O el senyor xinès i multimilionari que s'ha comprat el Real Club de Futbol Espanyol: per què no li supliquem que es compri Catalunya sencera? Els catalans ens assemblem una mica al xinesos, oi? Treballem molt, ens agrada l'arròs i som gent d'ordre. I el Crist Pantocràtor de Taüll té els ulls una mica axinats, no ho trobes? I tot plegat amb els vots de la CUP, és clar, que fan d'escolans amb els genolls pelats i les galtes enrogides.

Em miro la història i les seves tendències. Confio vagament en què després de l'estupidesa i la Forcadell vindrà l'internacionalisme. Mentre hi ha vida hi ha esperança i etc. Flipar és gratis.

I per acabar: parafrasejant el poeta de Sant Gervasi, "Adéu, Catalunya".

1 comentari:

  1. DE DEBO ESPERAVAS RES CONSTRUCTIU D'UNA CERL-LULA ANARCO-TROSQUISTA EN REVOLTA PERMANENT?...FINS I TOT PER FER UNA REVOLUCIO FA FALTA CERT ORDRE.

    ResponElimina